Carles Viñas: "El gran repte de la CUP és que la política institucional no provoqui una certa desconnexió del carrer"

BarcelonaEl professor d’història contemporània a la UB Carles Viñas ha coordinat Història de l'Esquerra Independentista (Tigre de Paper), un llibre que defineix com a "panoràmic" perquè explica l'evolució d'aquest moviment però també quina ha sigut la seva rellevància i incidència política en les últimes cinc dècades. El també col·laborador de l'ARA avisa que aquesta publicació "no pretén ser una obra definitiva" sinó "una aportació que esperoni futures recerques perquè encara hi ha massa llacunes" en la memòria històrica més recent de l'independentisme.

L’independentisme neix a finals del segle XIX i principis del XX. No és un fenomen actual com alguns volen fer creure. 

És evident que no és així, només cal revisar la cronologia d'ençà de la creació, per exemple, a inicis dels anys vint d'Estat Català, la concreció posterior del Front Nacional de Catalunya a la dècada dels quaranta o la fundació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) a les darreries dels anys seixanta. Tres formacions cabdals en la història de l'independentisme. Però no serà fins a l'adveniment del PSAN el 1969 quan aquest independentisme afegirà, tret de precedents com el Partit Català Proletari liderat per Jaume Compte dels anys trenta, el pòsit marxista que esdevindrà un dels eixos referencials de l'anomenada Esquerra Independentista (EI). 

Quina és la importància del PSAN, l’embrió de l'EI?

Sense el PSAN l'evolució de l'independentisme hauria estat segurament ben diferent. La Guerra Freda, la descolonització o el Maig del 68 foren elements determinants que incidiren en la seva gestació. El PSAN és fill d'un període històric concret que no podem dissociar si volem comprendre i analitzar la seva creació i trajectòria. La importància del PSAN rau en l'explicitació de tres eixos polítics que considerà irrenunciables i han perdurat en l'EI des de llavors: independència, socialisme i Països Catalans.

El PSAN, que va patir tres escissions, va quedar relegat a l’ostracisme durant la Transició per oposar-se a la Constitució o a l’Estatut a diferència de les forces independentistes basques o gallegues. ¿L’independentisme era encara massa minoritari a Catalunya, on la centralitat era el catalanisme? 

Sembla una evidència que a l'independentisme li va mancar múscul en aquell període històric que fou determinant. La correlació de forces va acabar sent adversa als plantejaments rupturistes que, com altres forces d'esquerres, plantejava l'independentisme. A més, l'aposta ferma de la majoria de forces opositores per la reforma política, amb els anhels d'assolir quotes de poder de rerefons, va determinar la marginalitat política de l'independentisme. L'anomenada Transició va marcar l'inici d'una mena de travessa pel desert de l'independentisme de la qual va tractar de refer-se, per exemple, amb la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a mitjans dels anys vuitanta.

¿El suport a la lluita armada va aprofundir en la seva marginalitat?

Crec que es pot analitzar en dues variables: d'una banda, va esdevenir una pràctica que va permetre a l'independentisme, aleshores extraparlamentari, mantenir una certa visibilitat pública, mediàtica i social i, de l'altra, és evident que va ser una pràctica que bona part de la ciutadania va refusar. Sembla obvi que els objectius polítics que es van plantejar els diversos grups armats que existiren no es van assolir, però van complir amb aquesta vessant resistencialista i combativa necessària segurament per cohesionar internament el moviment.

Per què Terra Lliure no va comptar amb un mínim suport social?

Segurament per la mateixa realitat d'un independentisme en construcció, que no comptava amb un suport social prou rellevant. Tampoc podem obviar la força d'un autonomisme pactista que pretenia monopolitzar el nacionalisme i aconseguia competències i petits guanys que impedien l'emergència d'una alternativa nítidament independentista que desafiés l'Estat. 

¿L’operació d’ERC comandada per Àngel Colom per integrar dirigents de l’MDT i TL al partit i l’operació Garzón deixen tocat de mort aquest moviment?

La pèrdua de militància va comportar un cert declivi, però alhora va acabar possibilitant també l'aparició de noves propostes dinamitzadores. També va clarificar l'escenari, amb ERC apostant clarament per esdevenir el pal de paller de l'independentisme que plantejava l'embat en l'àmbit electoral i institucional i una Esquerra Independentista en procés de refundació.

¿Les divergències que van sorgir en l’MDT i que van desembocar en una escissió es mantenen avui dia representades per Endavant i Poble Lliure?

Són períodes i moments dispars, el context també és diferent. L'EI ha evolucionat, ha superat diversos entrebancs i, en certa mesura, ha madurat políticament tot i que encara està en procés de construcció. És evident que dins l'EI hi ha diverses visions i corrents, com ara a nivell estratègic, però és sana i enriquidora l'existència de debat intern, malgrat els inconvenients que pot suposar a l'hora de prendre decisions amb urgència, per exemple. 

¿La CUP, en qualsevol cas, ha sigut l’únic intent reeixit d’unir l’EI?

Si més no, és un dels que manté més recorregut en el temps. I vistos aquests darrers cinquanta anys és tota una fita, atès que un dels elements que ha caracteritzat aquest mig segle d'història de l'EI han estat justament les escissions.

¿La disponibilitat ara de la CUP a assumir responsabilitats de Govern o presentar batalla al Congrés enterra definitivament els recels a les institucions supramunicipals?

Sembla que aquest és un debat superat; em refereixo al de la presència a les institucions, o almenys ho és pel que fa a les eleccions al Parlament. Joan Fuster deia: "La política la fas o te la fan", i en això està la CUP. Caldrà, però, veure com conjuga la política a les institucions amb el paper de dinamitzadora de mobilitzacions als carrers. Aquest és el veritable repte, entenc, el de mantenir una certa correlació de forces que impedeixi, per exemple, que la política institucional no provoqui una certa desconnexió amb la realitat dels carrers.

A què atribueixes el poc arrelament de l’EI a la resta de Països Catalans si no hi ha cap partit pròpiament independentista a les institucions? 

Obeeix als diversos contexts sociopolítics dels respectius territoris, com també a la forta oposició amb què van topar les seves propostes polítiques, sobretot per part del blaverisme i la dreta conservadora al País Valencià, el gonellisme anticatalanista balear i el centralisme característic de l'estat francès a la Catalunya Nord. També hi podríem afegir mancances estratègiques i, fins i tot, el fet que el marc territorial que propugnà en el seu moment el PSAN i assumeix l'EI no l'hagi incorporat realment al seu imaginari part de la militància i el moviment independentista.