La cara més fosca dels Jocs Olímpics

Barcelona"Aquests brètols ens col·loquen un petard a l’aeroport o en una de les instal·lacions esportives i es carreguen les Olimpíades. Una campanya de propaganda exterior ens pot fer molt de mal. Per preveure això, el millor és detenir abans tots els seus membres". Així de contundent es mostrava l’aleshores ministre d’Interior, José Luis Corcuera, per justificar l’escomesa contra l’independentisme just abans dels Jocs Olímpics. Una ofensiva que amb el temps passaria a denominar-se operació Garzón perquè va ser el jutge de l’Audiència Nacional qui la va dirigir de manera més que controvertida pel seu abast i sobretot per les tortures que van denunciar els detinguts. L’operació arrenca el 29 de juny, quan la policia deté set membres de Terra Lliure (TL), però s’allarga fins al 14 de juliol amb la detenció d’una trentena de persones més de l’entorn independentista i continua al setembre i al desembre fins a arribar a la seixantena de detinguts.

“Es tracta de l’operació policial més gran que havia realitzat mai l’estat espanyol”, assegura el periodista David Bassa, autor de L’operació Garzón. Un balanç de Barcelona 92, el primer llibre que va abordar els fets. L’ara cap d’informatius de TV3 afirma que l’objectiu últim era acabar amb l’independentisme: “Aprofitant l’eufòria olímpica i que no hi havia una majoria social independentista, l’Estat porta a terme una operació policial però també política per espantar l’independentisme i generar un estat de psicosi”. Ho demostren, diu, les detencions indiscriminades arreu dels Països Catalans de periodistes i membres d’organitzacions com l’MDT, ERC, PCC o Alternativa Verda que “en cap cas formaven part de TL”.

Bassa remarca que, “més enllà de la seguretat, l’Estat volia que fossin uns Jocs Olímpics espanyols i evitar que Catalunya es mostrés al món com una nació després de l’èxit de la campanya Freedom for Catalonia ”. La mediació de la Generalitat i de la delegació del govern espanyol resulten claus, segons Bassa, per aturar “una operació que no tenia aturador perquè es volien escorcollar les seus d’ERC i Òmnium, també”. L’operació Garzón va significar el punt final de TL. L’organització s’havia autodissolt un any abans, però encara quedaven una dotzena de membres que apostaven per seguir. Prova d’això és que aquest reduït grup realitza una desena d’accions abans dels Jocs. De fet, Pep Musté, el segon detingut, és arrestat després de col·locar una bomba en una sucursal del Banesto a Girona pel patrocini de l’entitat als Jocs. L’exmilitant, però, nega que preparessin cap segrest o nous atemptats durant les Olímpiades, com afirmava el ministeri. “Aquella era l’última acció que havíem previst fer per manca d’infraestructura i per la gran presència de policies”.

Musté comparteix que l’Estat “volia aprofitar els Jocs per fer net de l’independentisme, no només el combatiu”. Bassa subratlla que “Garzón presumeix d’acabar amb Terra Lliure, però no pot dir que va acabar amb l’independentisme, com es veu ara”. Un altre dels detinguts, David Martínez, afirma irònicament que l’allau de detencions, que va comportar una gran onada de solidaritat, va ser un avantatge per a ells: “Vam estar de sort perquè, si no, potser encara seríem a la presó”. El caràcter polític de l’operació queda acreditat, segons Bassa, amb el fet que “als judicis se’ls condemni i, alhora, el fiscal en demani l’indult”.

Tortures des del primer dia

Martínez va ser torturat tot just ser detingut. “Tornava cap a casa amb el cotxe i a Manresa em va sortir un cotxe per davant i un altre per darrere i em van reduir de manera molt violenta”. Els cops van prosseguir al vehicle: “Em van estirar a la part de darrere del cotxe i els policies m’anaven donant puntades de peu mentre em trepitjaven”. A Barcelona, els maltractaments augmenten: “Anava de despatx en despatx i em van fer de tot. Poden fer el que vulguin amb tu perquè és el primer dia i les marques se’n van. Em pegaven als ronyons i al clatell, em posaven una bossa de plàstic al cap per ofegar-me i m’aplicaven descàrregues elèctriques”.

Unes tortures que un cop a Madrid es van repetir. “La tortura psicològica pesa molt més. Porten una pel·lícula feta, i fins que no dius el que volen sentir no paren -afegeix Musté-. L’aïllament de 72 hores prorrogables de la llei antiterrorista permet que la Policia pugui fer i desfer al seu aire perquè no ha de donar explicacions a ningú”, denuncia Bassa, que afegeix que “l’esgotament fa que els arrestats s’autoinculpin perquè perden la consciència”. Les denúncies per tortures van ser desestimades per Garzón, que va decidir no obrir cap investigació. Bassa revela que “inicialment [Garzón] nega que els detinguts li hagin explicat les tortures, però va signar les seves declaracions i les va arxivar sense passar-les a cap jutjat ni obrir cap sumari”. Ho va demostrar la periodista Sònia Bagudanch, autora del llibre Et presento el jutge Garzón, que va publicar per primer cop les transcripcions de les compareixences dels detinguts on exposen les tortures. “No investigar uns fets tan greus com són les tortures és encobrir un delicte i eludir la seva responsabilitat”, afirma Bagudanch, que sentencia que “Garzón és part de les clavegueres de l’Estat”.

El jutge sempre s’ha escudat en el fet que ell no n’és responsable: “Aquesta investigació no corresponia al meu jutjat”, afirmava. A Bagudanch tampoc li val l’argument de Garzón, que assegura que va encarregar un informe a la forense: “Els forenses són part del cercle perniciós de la incomunicació i la tortura, i la metge Leonor Ladrón de Guevara mai va reconèixer les tortures per molt evidents que fossin”. En aquest sentit, els forenses van atribuir els traumatismes dels detinguts a cops fortuïts o a autolesions. L’Audiència i el TC també van rebutjar investigar els fets després, però el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’Estat el 2004. “És la primera sentència contra l’Estat per tortures, però els que van dissenyar l’operació no en van sortir esquitxats”, lamenta Musté.