Un capità superat per les onades
El segon pas al costat de Mas arriba just dos anys després que la CUP el fes fora de la presidència
BarcelonaCap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra. Era el lema del timó amb Artur Mas, un capità ambiciós a qui les onades mai li van deixar assolir tots els ports que es proposava. Una carrera política agredolça que l’expresident de vegades ha resumit en una dada: ha governat només cinc anys tot i guanyar cinc cops les eleccions. De delfí de Pujol a expresident, la seva trajectòria ha estat marcada per una tònica: cada cop que ha intentat una jugada per consolidar-se en el poder ha acabat perdent.
El seu va ser un ascens fulgurant. Secretari general amb 32 anys, després d’un breu pas per l’empresa privada -a Tipel, la pelletera dels Prenafeta- va bregar-se contra Pasqual Maragall a l’Ajuntament i el 1995 va ser escollit conseller d’Obres Públiques. Pujol, que al principi de tractar-lo al Palau li deia “Andreu Mas”, s’hi va fixar en la inauguració de l’Eix Transversal. Li atreia el seu caràcter cartesià, totalment antagònic al que caracteritzava l’expresident, i que no va beneficiar Mas en els seus inicis, quan el caricaturitzaven com un robot. Però Pujol hi veia virtuts: d’Obres Públiques a Economia, conseller en cap i candidat a la presidència.
El 2003, Mas va trencar els pronòstics i va imposar-se a Pasqual Maragall, però la suma de les esquerres va fer estèril la victòria. “La travessia del desert” -així es coneix a CDC aquell període- començaria amb una frase de Maragall que el perseguiria durant anys, a mesura que anaven sortint casos de corrupció: “Vostès tenen un problema, i es diu 3%”.
El pacte amb Zapatero
El ja líder de CDC va aprofitar el moment per fer-se seu el partit i posar-hi el seu cercle de confiança, l’anomenat pinyol. Amb ells va bastir l’atac al tripartit. El primer intent va ser fallit. Ho va intentar a la Moncloa, després de pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero l’Estatut, que ja havia estat votat al Parlament però havia de passar pel ribot del Congrés. Però la jugada no la va completar a les eleccions, a les quals es va presentar amb una campanya molt agressiva: va guanyar i va augmentar el seu avantatge, però la suma d’esquerres feia possible un segon tripartit. Un cop dur que li va costar entomar.
A la tercera aniria la vençuda i el 2010 guanyava les eleccions. Però l’eufòria es va acabar ràpid: després d’anys de vaques grasses, a Mas li va tocar gestionar els anys durs de la crisi. El ja president va començar proclamant-se el “campió” de l’austeritat i aniria rebaixant el to reivindicatiu a mesura que les retallades sumaven protestes el carrer. Ho va fer recolzat en el PP, tot i que el 2006 havia firmat davant notari que no hi pactaria més.
Curiosament, però, quan l’austeritat s’enduia governs de tot Europa, Mas va fer una jugada política que va marcar el seu futur i el del país: l’aposta per la independència. CDC la va incorporar al seu ideari el 2011, i el 2012 , a cavall de la primera Diada històrica, el president avançava eleccions prometent un referèndum. Una maniobra, també, per guanyar els sis diputats que li faltaven per a la majoria absoluta, que li va sortir del revés: va perdre’n dotze i va veure com ERC li menjava terreny en el marc del catalanisme.
Superat el cop, Mas va avançar cap al dret a decidir en la seva segona legislatura. El 2014 viuria el moment més gloriós i el més dur amb setmanes de diferència. Primer, la consulta del 9-N: el president la va tirar endavant amb el suport d’ICV i Unió, i va esquivar el TC -amb la connivència de l’Estat- convertint la consulta en un procés participatiu impulsat per voluntaris.
Si la nit del 9 de novembre és, segurament, el seu moment més exultant, el matí del 30 de juliol d’aquell any havia estat el més dur: el moment en què va desposseir Jordi Pujol de la seva condició de “Molt Honorable” després de la seva confessió. El cas de Pujol se sumava al del Palau, de presumptes comissions il·legals a CDC, que el va perseguir durant tot el mandat i fins avui; el de les ITV, que va acabar amb el seu successor al partit, Oriol Pujol, i altres sospites que van acabar provocant la metamorfosi de CDC en PDECat.
El 9-N va acabar provocant la seva inhabilitació. Abans, però, l’ombra de la corrupció havia acabat amb la seva presidència. Mas va voler aprofitar el 9-N per capitalitzar l’èxit i encapçalar una candidatura de tot l’independentisme, a la qual la CUP no es va sumar. El 2015, Junts pel Sí no va treure majoria, i els anticapitalistes van posar preu als seus deu vots: el cap de Mas. Després de mesos de debat intern fratricida entre els anticapitalistes, i quan tot semblava portar a noves eleccions, Mas va cedir.
Era el 9 de gener del 2016, el dia en què va fer un pas al costat per cedir la presidència a Carles Puigdemont. Ahir se’n complien dos anys, i Mas feia un nou pas al costat. Els primers passos del PDECat han estat inestables, i el nou líder, Puigdemont, s’ha fet a la mida l’espai convergent. L’antic marxa abans, també, que la sentència del Palau pugui forçar el seu adeu. Mas deixa el PDECat com el capità a qui les onades no li han deixat dur el vaixell fins a Ítaca.