Carod-Puigcercós o Puigcercós-Junqueras? ERC busca encertar el rumb de la successió

BarcelonaPer una patacada electoral, per la pèrdua de la confiança de les bases del partit o per un motí intern... El líder d’un partit pot deixar de ser-ho per diversos motius, i la feina del successor acostuma a ser obrir una nova etapa per rellançar el projecte, tant de portes endins com a les urnes. De fet, un relleu al capdavant d'un partit pot ser la millor forma de fer créixer una oferta electoral, i la història és plena de traspassos de poder exitosos, però també de fracassos. Repassem els relleus més recents ara que Esquerra està immersa en un procés intern de renovació o de continuïtat amb Oriol Junqueras al capdavant.

Carod-Puigcercós

Juny del 2008

La pugna entre Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós —l’un president d’ERC, l’altre secretari general— va dur la formació a la trencadissa interna i al desastre electoral. Carod era el vicepresident de Montilla i Puigcercós conseller, i la mala maror entre tots dos era tal que el president de la Generalitat (socialista) va saber abans que Carod que Puigcercós deixava el govern. Carod no es va presentar a la reelecció i Puigcercós va guanyar les primàries i va assumir la tasca de millorar les expectatives electorals. Però no va aconseguir ni la unió al partit ni l'èxit electoral: els dards de Carod a l’estratègia del partit van ser continus, i ERC va caure fins als 10 escons l'any 2010.

Puigcercós-Junqueras

Setembre del 2011

Després d’anys de lluites caïnites, un eurodiputat independent, Oriol Junqueras, va protagonitzar un relleu pacífic a Esquerra. Havia de cosir el partit i refer-lo de la patacada electoral de Puigcercós. Des de llavors i fins a aquests darrers comicis el seu lideratge ha estat indiscutit, i electoralment va convertir el que era un partit petit en un de capaç de guanyar eleccions i arribar a la presidència de la Generalitat —malgrat que mai no ha guanyat uns comicis al Parlament—. Ha estat ara, tretze anys després, que els resultats del 12-M poden qüestionar que mantingui al timó.

Montilla-Navarro

Desembre del 2011

Pere Navarro substituïa el fins llavors president José Montilla al capdavant del PSC amb la missió de resistir el tsunami que va desallotjar els socialistes de la Generalitat el 2010 i de la Moncloa el 2011. A Terrassa, on era alcalde, Navarro ho havia aconseguit. Però el Procés va dividir el partit i no va poder contenir la crisi interna amb la marxa dels perfils més catalanistes (alguns a ERC i d'altres a l'espai postconvergent). Electoralment, tampoc va reeixir: el 2012 va passar de 28 a 20 diputats, i els mals resultats a les europees van fer que dimitís.

Mas-Puigdemont

Gener del 2016

Va ser un relleu no propiciat ni pel partit ni pels resultats, sinó per la CUP. Artur Mas volia revalidar la presidència amb Junts pel Sí, però els anticapitalistes van negar-s'hi. Després del famós “pas al costat” de Mas, Puigdemont va assumir la presidència i s’ha convertit en el referent de l’espai que ha substituït l'antiga Convergència, Junts per Catalunya. A Mas, però, l'operació de relleu no li va sortir bé al partit: va escollir Marta Pascal com a líder del Partit Demòcrata –la refundació de CDC–, i ella mai va arribar a consolidar-se al capdavant de la formació. De fet, va acabar plegant al congrés del 2018 després d'anys de xoc amb Puigdemont per l'estratègia independentista.

Rajoy-Casado

Juliol del 2018

Pablo Casado va arribar a la presidència del PP després de la marxa de Mariano Rajoy arran de la moció de censura de Pedro Sánchez, malgrat que les favorites en aquell moment eren Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal. Ara bé, l'exministra de Defensa va unir-se a darrera hora a Casado i va convertir el jove dirigent popular en l'esperança blanca del PP. La lluna de mel, però, va durar poc: el lideratge ascendent de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, eclipsava el seu, fins al punt que es va muntar un motí exprés que el va fer fora de la presidència del PP. Després, va arribar Alberto Núñez Feijóo.

Iceta-Illa

Desembre del 2020

Arran de la pandèmia, Salvador Illa, fins llavors discret número 2 del PSC, va convertir-se en la figura pública més coneguda del partit, fins i tot per davant de Miquel Iceta, el líder de l’oposició al Parlament. Amb els números a la mà, arran de les eleccions del 14 de febrer del 2021 a Catalunya el PSC va fer un canvi a darrera hora: va situar Salvador Illa com a candidat de la Generalitat. Després d'anys de travessa pel desert, la nit electoral del 2021 Illa va celebrar els 33 escons aconseguits, i ara opta a ser president amb 42.

Iglesias-Díaz

Març del 2021

Pablo Iglesias va liderar i fer créixer Podem des del seu naixement i va ser el 2019 quan es va convertir en vicepresident i va situar Yolanda Díaz com a ministra de Treball. Quan va deixar el govern el 2021 i va ungir-la com a nova líder al partit i a l’executiu, les coses es van començar a tòrcer. Des de llavors, els punyals entre tots dos han conduït l’espai a l’esquerra del PSOE a la trencadissa total. Sumar s’ha constituït com a partit i Podem fa la seva. Des de la ruptura de les eleccions generals, on van presentar-se junts, han participat per separat en totes les conteses i han anat de patacada en patacada tant a Galícia com al País Basc, sobretot Podem. Les expectatives tampoc són bones ara a les europees.