L'11-M des de Madrid: de la “convicció moral” de Rajoy al Zapatero que “ens mereixem”

Són les vuit del matí d’un dijous. Sona el telèfon. Em desperta. És una companya de feina. Segueix la campanya de Rajoy i és a Barcelona, a punt de volar cap a Madrid després que el PP fes l’acte central a la Mar Bella. Diu que acaba d’haver-hi un atemptat. Encara amb lleganyes -els periodistes, sobretot d’un diari, vetllem-, m’assec al sofà i poso Telemadrid. Una explosió, dues, tres... Dutxa i taxi cap a Atocha, centre de l’horror, mentre amics i parents truquen: “Estàs bé?” L’últim tram, al carrer Alfonso XII, vora el Retiro, ja a peu. I, un cop allà, és difícil de descriure. Ambulàncies, bombers, caos, gent a qui no li despengen el mòbil, polítics desencaixats... I en sec, una explosió. El terra tremola. Ens mirem. No hi estem acostumats. Poc després ens expliquen que els Tedax han fet esclatar un paquet sospitós.

Un company explica que un grup islamista ho reivindica en un diari alemany. Era mentida, com moltes coses que van circular en tota direcció. El nombre de morts puja, ja són més de cent, i ningú dubta. Ha sigut ETA, que volia atemptar en campanya. Ja al Congrés, al migdia, un comissari de la casa explica que no quadra, que no pot ser, que Otegi els descol·loca.

A la tarda, a la delegació de l’ Avui a Madrid, un pis darrere del Congrés, blindat, distribuïm la feina. Com que faig la informació del ministeri de l’Interior, toca intentar saber-ho tot. Avança la tarda i comencen les sospites. Encara sota l’impacte dels morts -l’escampada de cadàvers al recinte firal Ifema és colpidora-, alguns, amb la boca petita, afirmen que ha estat Al-Qaida. El ministeri de l’Interior no es mou i els seus portaveus quasi t’insulten quan qüestiones l’autoria etarra per més que els islamistes ja ho hagin reivindicat, ara sí formalment, en un diari de Londres en llengua àrab.

L’endemà del dolor, la guerra

Divendres, impàs. El clima al ministeri és tens, neguen evidències. Acebes no valora -tot i que l’hi preguntem- el clar desmentiment d’ETA a la tarda. Al vespre, manifestació. A la plaça Colón una multitud plorosa crida “!¿Quién ha sido?! ”, d’altres s’enutgen i la SER difon informacions -algunes de falses, com la dels terroristes suïcides als trens- que assenyalen Al-Qaida. El PSOE ha posat la maquinària en marxa. Un alt dirigent del partit, que ho seria del govern Zapatero i que encara és a primera línia, truca i explica que els explosius vénen del Marroc (després se sabria que eren comprats a Astúries).

Dissabte, tensió i indignació. Ens llevem amb una entrevista d’El Mundo a Rajoy -que ha desaparegut de la seva hemeroteca digital- en què afirma que té “la convicció moral” que ha estat ETA. Pedro Almodóvar fa córrer rumors de cop d’estat, hi ha por a un assalt al Congrés, plouen SMS, manifestacions a les seus del PP, i l’oposició filtra que el rei exigirà a Aznar que admeti l’autoria islamista. El PP, a l’abisme, manipula el que pot. A la tarda l’agència estatal Efe posa en joc el seu prestigi amb un llarg teletip titulat “Les pistes apunten a ETA i descarten Al-Qaida”. Ja no se sosté. Rubalcaba diu allò de “mereixem un govern que no ens menteixi”, Acebes compareix al vespre i anuncia la detenció de cinc islamistes. Accepta una “segona línia d’investigació” que dóna “més fruits” però que no enterra la primera, la d’ETA. A la matinada, mentre el centre és ple de policies dissolent protestes espontànies, confessa que han trobat una cinta en què es reivindica l’atemptat.

Diumenge, eleccions. Acebes és un cadàver polític que s’arrossegarà uns anys, però el 14 ni admet responsabilitats ni rectifica. No cal. La mentida no ha funcionat per més que la dreta es passi anys cridant “ Habéis ganado por el atentado ” i “ Acebes no mintió, la SER manipuló ”. Espanya vota, tomba el PP i a la seu del PSOE a Ferraz victoregen Zapatero: “No ens fallis”, li reclamen. La resta, prou que la saben.