El cangur que va lluitar per la independència de Catalunya

Un dels episodis més desconeguts, i transcendentals, de la Història catalana va passar el 1931, tot just proclamada la República, quan el senyor Poch va rebre una visita d’allò més inesperada.

El senyor Poch era un petit empresari de l’oci. Només tenia un treballador i ni tan sols era humà: un cangur femella que es deia Rositeta. Vivia en un carro, amb el qual es desplaçava pels pobles de la Catalunya interior. Allà on hi havia una fira, o una festa major, Poch s’hi establia mentre durés el negoci o la gresca. A canvi de tres cèntims qualsevol mosso podia pujar al quadrilàter de boxa portàtil a combatre amb la Rositeta. Si el mosso guanyava, s’enduia tres pessetes. El secret del negoci, esclar, era que els mossos mai no guanyaven. La Rositeta tenia una mala folla descomunal: despatxava els seus adversaris amb un parell de ganxos. Tres, com a molt. I si la cosa es complicava, feia el seu famós molinet amb els dos punys alhora, a una velocitat prodigiosa, zas, zas, zas! No tenia rival.

Però dèiem que el senyor Poch es va sorprendre molt i molt quan un vespre va rebre una visita del tot inesperada: la de Francesc Macià, l’Avi. El president va entrar al carro, va seure i va resumir-li la qüestió:

-He fet un pacte de cavallers amb el president de la República Espanyola. A fi d’arribar a una solució definitiva, jo i el senyor Niceto Alcalá-Zamora hem decidit resoldre la qüestió catalana com als vells temps: amb un combat singular.

L’Avi va cedir un document al senyor Poch i va continuar:

-Hem pactat els termes del combat, que ha de ser discretíssim. Però com vostè pot llegir, i tot fent ús de l’astúcia catalana, enlloc no diu que el nostre duelista hagi de ser humà. Ho entén ara?

-I vostè creu que un cangur boxejador pot resoldre aquest embolic?

-M’han assegurat que la Rositeta és invencible -va dir l’Avi-. Per cert: els nostres espies diuen que els espanyols confiaran en un tal Fulgencio.

-Fulgencio Monrón? El campió mundial de boxa? Bufa.

-Senyor Poch -va concloure l’Avi-, espero que sigui un gran patriota.

I així, sis dies després, el senyor Poch i la Rositeta entraven, de nit i d’amagat, al local on s’havia de disputar un combat tan decisiu per a la història del país. Decisiu i discret. Tot estava tan fosc que els va costar de trobar els vestidors. El senyor Poch va vestir la Rositeta amb els habituals pantalonets i guants de boxa. Després van dirigir-se al quadrilàter. Però en sortir d’un passadís fosc els va sorprendre trepitjar sorra fina: en aquell moment van descobrir que l’escenari del gran combat no seria un ring, sinó una plaça de toros. La llum elèctrica, i la buidor humana, feien de la plaça un lloc d’allò més tètric. Només hi havia dos espectadors: el president espanyol i el president català.

- ¡Pero si es un canguro! -va exclamar Niceto.

-Ningú va dir que el nostre lluitador hagués de ser humà -va dir l’Avi.

- Jojojo -va riure Niceto-. Ni el nuestro.

I de sobte el duelista espanyol va fer una irrupció furiosa a l’arena, tot rebufant huracans de baf per les narius animals, perquè es deia Fulgencio però no era Fulgencio Morón, el boxejador, sinó Fulgencio i prou, un toro Miura de set-cents quilos.

El combat va ser tan terrible, sagnant i horripilant que després ningú voldria recordar-lo. El Fulgencio envestia la Rositeta amb unes banyes tan grans que semblaven ullals d’elefant. La Rositeta l’evadia fent uns salts prodigiosos, just a temps. Però no sempre. De vegades l’arrossegava cruelment, atropellant-la amb aquelles potes assassines, o fins i tot la feia volar pels aires d’una cornada impetuosa. Però quan ja semblava tot perdut, un miracle: el Fulgencio va relliscar amb la sang vessada de la Rositeta, i les seves banyes van incrustar-se contra la fusta d’un burladero. Es va quedar atrapat.

-Ara, Rositeta, ara! -va dir el senyor Poch. I la cangur va atacar els genitals indefensos i al descobert del Fulgencio. El seu famós molinet de dos punys picava i repicava ferotgement aquelles grosses boles de carn negra, zas, zas, zas! Va sentir-se un mugit, muuu, i el cos del toro incrustat, ferit i humiliat, va caure a plom, mort.

Després d’un silenci atònit, molt llarg, va alçar-se una veu:

- Ah, no, eso no vale -va dir en Niceto-. ¡Cojonadas no!

I mentre en Niceto i l’Avi discutien a crits, el senyor Poch exigia una indemnització per la Rositeta, el seu cangur delmat, de qui ningú no es preocupava (tenia sis vèrtebres triturades, la bossa marsupial perforada -mai no seria mare- i un ull penjant-li pel nervi del globus ocular), i es preguntava si algú, algun dia, recordaria la gesta dels que van lluitar per la llibertat o només els noms dels que van tramitar-la.