Del faristol al plató: els candidats busquen vots entre l'audiència

BarcelonaMariano Rajoy fent de comentarista d'un partit de futbol a la COPE, Pedro Sánchez cuinant a TVE, en què admet que va aprendre anglès lligant amb noies estrangeres a Mallorca, o Albert Rivera fent voltes de campana a l'interior d'un cotxeRivera fent voltes de campana a l'interior d'un cotxe de ral·lis al programa 'Planeta Calleja', de Cuatro. I tot això mentre Pablo Iglesias es deixa anar la cua i obre casa seva a Ana Rosa Quintana (Telecinco) o toca la guitarra i canta a 'El Hormiguero' (Cuatro). Al mateix plató on, uns dies abans, Soraya Sáenz de Santamaría s'arrencava a ballar la coreografia d'un dels èxits musicals del moment.

Quan falta menys d'un mes per a les eleccions espanyoles, els líders polítics augmenten la seva presència als mitjans, sobretot a la televisió, i ho fan de manera desenfadada, en situacions ben allunyades de les entrevistes formals i sense estridències que habitualment concedeixen als mitjans. Quin és el seu objectiu? A què respon el 'boom' d'aquesta estratègia política? I, més important encara, és realment efectiva?

El consultor Josep Salvatella explica que els candidats "busquen notorietat en entorns on es mouen grans audiències". Unes audiències, afegeix l'expert en comunicació política Toni Aira, formades per electors habitualment poc polititzats, que "no segueixen els circuits habituals d'informació". El format desenfadat d'aquests espais mediàtics, a més, facilita que el públic "abaixi la guàrdia" i sigui més fàcil fer arribar el missatge polític. "L'envien de forma descontextualitzada: entre una broma i una altra, l'introdueixen de manera subtil", diu Aira.

En aquest sentit, els líders polítics confien en la benevolència dels programes d'humor i entreteniment, on els presentadors no els posaran contra les cordes: això els permet "saltar-se el filtre dels mitjans i la fiscalització dels periodistes", assegura Carles Pont, professor del departament de Comunicació de la UPF, que assimila aquesta situació a la pràctica habitual de Rajoy de fer rodes de premsa a través de pantalles de plasma.

En última instància, els experts consultats afegeixen que l'objectiu dels candidats també és transmetre una imatge de proximitat: "Mostren un perfil de ciutadà 'corrent' amb un vocabulari més planer", argumenta Salvatella. Busquen, així, que el públic empatitzi amb ells, compartint les seves aficions –com Rajoy declarant el seu madridisme– o revelant històries personals –Pedro Sánchez donant detalls de la seva primera relació sentimental.

El risc de donar una imatge forçada

Abans de continuar en la cursa per liderar el 'prime time', però, cal preguntar-se per l'efectivitat d'aquesta estratègia. Si bé els experts consideren que no castiga el polític per manca de serietat –més aviat el contrari–, sí que alerten del risc que el públic vegi els candidats fora de lloc.

En aquest sentit, tot i que l’èxit mediàtic dels líders de Ciutadans i Podem –Albert Rivera o Pablo Iglesias han aconseguit gran part de la seva popularitat a través de reiterades aparicions a la televisió– ha acabat arrossegant fins als platós els caps de llista de PP i PSOE, aquests s’exposen a un risc evident: "Cal tenir agilitat i habilitat per dominar aquest tipus de formats", opina Salvatella, mentre que Aira avisa del perill que "en ple període electoral, la presència als mitjans quedi molt artificial". Una situació que relaciona directament amb la participació de Rajoy i el seu fill aquest dimecres a la retransmissió futbolística de la COPE.

Pont, de la seva banda, considera que "la presència mediàtica sempre beneficia", però matisa que vagin on vagin els candidats, cal que l'espai "s'acomodi al seu relat". És a dir, que hi hagi coherència entre la imatge que transmet el candidat i la que vol vendre als votants. I, tot i així, res garanteix l'èxit electoral. Per saber el rèdit d’aquesta estratègia mediàtica, caldrà esperar els resultats del 20-D.