El monarca el·líptic, el candidat simbòlic i el tripartit fantasma

La setmana deixa notícies que serveixen per il·lustrar el moment polític: des de la crisi del sistema del 78 fins a la divergència estratègica de l’independentisme.

El rei Felip VI arrossega una creu a l’esquena que li impedeix portar a terme el gran projecte del seu regnat: la modernització de la monarquia. El pes dels escàndols de Joan Carles I és massa elevat, i el dilema que afronta és diabòlic. Si es desmarca totalment del seu pare estarà erosionant la base mateixa de la institució monàrquica, que és el fet de ser hereditària. Si no ho fa, estarà propiciant el seu desprestigi. El resultat va ser un discurs de Nadal amb una menció el·líptica que busca un equilibri inestable entre un cert distanciament “sanitari” però sense renunciar al bagatge que atresora la figura de Joan Carles I per als seus valedors. Aquest equilibri serveix per anar trampejant el dia a dia, però dificulta els seus grans objectius inicials: relegitimar la monarquia, recuperar-ne l’esperit transversal i reconnectar-la amb les generacions més joves. Al contrari, cada vegada està més deslegitimada i més lligada a la dreta i els nostàlgics de la Transició.

Puigdemont accepta ser un candidat simbòlic per ajudar Laura Borràs en la seva cursa per la presidència de la Generalitat. Aquest és un altre bany de realitat de l’independentisme unilateralista: ja ni tan sols es flirteja amb la idea de la desobediència sinó que s’accepten els límits que imposen els marcs legals. Això és important perquè després del 14-F ja no tindrem episodis com el del 30 de gener del 2018 ni debats sobre legitimismes ni restitucions. Si JxCat s’imposa a ERC i l’independentisme suma, Laura Borràs serà la presidenta, i punt. I ho serà, a més, sense la càrrega de mala consciència que va transportar Quim Torra fins ben bé el final del seu mandat ni amb cap dels seus dèficits de legitimitat o de suport intern. Això sí, durant la campanya haurà de suportar que es digui que és una llàstima que per tenir la primera presidenta s’hagi de votar un home, ni que sigui simbòlic, i haurà de respondre també sobre els dubtosos mails que va escriure sobre pressupostos informàtics quan era presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes.

A Ernest Maragall no li fa ni fred ni calor que s’agiti el fantasma del tripartit a la Generalitat aprofitant el seu pacte pressupostari amb el tàndem Colau-Collboni. No es pot dir que l’estratègia d’ERC no sigui transparent: negociar allà on es pugui per influir en la direcció política, sigui al govern de l’Estat o a l’Ajuntament de Barcelona. JxCat s’ha despenjat aquesta vegada de l’acord municipal, però el fet que s’hi sumés l’any passat resta credibilitat a la crítica actual. En tot cas, després del resultat de les primàries entre Borràs i Calvet, l’ànima convergent de JxCat ha quedat pràcticament esborrada i, pel que sembla, la “confrontació intel·ligent” no passa ara com ara per teixir acords més enllà de l’independentisme.

En context electoral, els partits competeixen a les xarxes en originalitat. El cap de llista del PP, Alejandro Fernández, publicava fa dies un vídeo per felicitar les festes, i els comuns van apujar l’aposta aquesta setmana amb un vídeo sobre el Candidater, una (falsa) aplicació de cites per triar el millor cap de llista per al 14-F. La suposada usuària que l’utilitza acaba escollint Jéssica Albiach, amb qui fa un match.