“Tinc un càncer crònic i m’obliguen a estar en una mesa”

En Jordi fa un any que no acaricia els seus fills. Viuen al mateix pis, tenen habitacions contigües, mengen a la mateixa cuina i s'estiren al mateix sofà. El tenen ben a prop, però el senten molt lluny. "Veuen cada dia el seu pare i no el poden abraçar", explica la mare, la Ruth. Porten mascareta a dins de casa, mengen en taules diferents, i, a vegades, fins i tot fan torns per dinar i sopar. ¿Puc anar amb els amics?, explica la mare que pregunten a vegades els fills, atemorits, perquè saben que tot el que sigui contacte amb l'exterior pot ser letal. "Si agafo el covid-19, és una sentència de mort", confessa en Jordi, de 56 anys. Pateix des de fa quatre anys càncer de pulmó. Una tipologia estranya i poc freqüent, coneguda com a neuroendocrí: el càncer es reparteix pels diferents òrgans del cos i en Jordi té entre 12 i 13 tumors. La malaltia és crònica. En Jordi ha perdut molt pes i tots els esforços l'esgoten. "Ja no és el mateix", sentencia la Ruth.

Quan semblava que res podia anar pitjor, la pandèmia va arribar per quedar-se. "El càncer ha passat a un segon pla", descriu la Ruth. A finals d'estiu, en Jordi va acabar una tongada de radioteràpia. "El tractament fa baixar molt les defenses", comenta la seva metge de capçalera, que afegeix que el covid-19 "provocaria un alt risc de mortalitat". Per evitar-ho, en Jordi pràcticament no ha sortit de casa des del març. Tot són precaucions: el seu fill, de 14 anys, va tornar després de Nadal 15 dies més tard a l'escola per evitar riscos. "Vivim amb angoixa permanent", assenyala la seva mare. Tot el que havien vigilat es va començar a esquerdar el 22 de gener. Un funcionari els va entregar una carta certificada: en Jordi era suplent primer d'una mesa de les eleccions del 14 de febrer. "Li vam treure importància. Al·legaríem, i ja està", rememora la Ruth.

Poc després, van anar a veure la seva metge. "És un cas de sentit comú", explica la doctora. En l'informe mèdic va concloure: "No és convenient que estigui en una mesa". La família estava tranquil·la. Expliquen que vivien prou animats. El 26 de gener al matí, però, van "entrar en xoc". Va sonar el timbre, era el mateix funcionari. Els va entregar, de nou, una carta certificada. "Em va entrar por de cop", narra en Jordi. La carta era de la Junta Electoral de Zona de Manresa i deia, literalment: "No s'ha acceptat l'excusa presentada, atès que hi haurà les mesures sanitàries suficients". "Li van treure mig pulmó, pateix un càncer sever, té diarrees constants, un buf al cor, no pot caminar més de 300 metres sense ofegar-se, i les seves defenses estan molt baixes per culpa de la radioteràpia". El que la Ruth ara descriu s'explicitava en termes mèdics a l'informe. Tot i això, el 14 de febrer havia d'estar en una mesa.

"No hi anirà!"

"¿La paraula d'un jutge passa per sobre de la d'un sanitari en temes de salut?", es pregunta la metge. La resposta de la família davant la negativa va ser un "no hi anirà". El "no hi anirà" es repeteix cada dia, és un clam familiar que els dona força per superposar-se a la realitat. Un obstacle que no volen que estronqui un camí que ja ha sigut massa dur per perdre tot el lluitat de cop i volta, amb una simple carta. A l'hora de la veritat, els queden poques alternatives. Una és negar-se a anar-hi –sancionat amb multes i fins i tot penes de presó–. També tenen la via de traslladar la consulta al Síndic de Greuges, que ja ha rebut més de 1.000 queixes. Finalment, l'última opció és demanar la baixa laboral –llavors la JEZ ha d'acceptar la seva al·legació–. En Jordi teletreballa per a una mútua d'accidents. "Ho és tot per a ell, no pot fer res més". I és que viuen, dia a dia, "autoimposant-se missatges positius". La Ruth admet que cada vegada se'ls "fa més difícil". "Des del setembre que no surto de casa i ho hauré de fer per anar a una mesa?", es pregunta en Jordi.