BarcelonaAvui pot semblar increïble, però hi va haver un temps en què les campanyes de les eleccions catalanes tenien una tensió política que tendia a zero. L’exemple més clar és la del 1988, quan Jordi Pujol apareixia com a gran favorit i l’única incògnita era saber fins on arribaria la seva majoria absoluta. Les enquestes vaticinaven que els 72 diputats obtinguts el 1984 podien créixer fins als 76. En aquest context, el principal adversari de Jordi Pujol era el mateix Jordi Pujol, ja que els pronòstics triomfalistes podien deixar a casa molts dels seus votants. Per aquest motiu el líder de CiU advertia en els mítings que baixar del 46% de vot aconseguit quatre anys enrere seria un “mal assumpte”.
Resulta significatiu que la crònica del debat a TV3 publicada a La Vanguardia destaqués que “la falta de discussió entre els candidats va restar força dialèctica al programa”. Precisament, l’únic que aconseguia enervar Pujol en els debats era un jove Rafael Ribó, que era capaç de restar protagonisme a un Raimon Obiols que gastava ínfules de noucentista. De fet, quan el candidat socialista atacava Pujol sovint se li acabava girant en contra, com quan va dir que en els cartells electorals semblava Cerebrino Mandri, el personatge malcarat que era marca comercial d’un conegut medicament.
Pujol basava la seva estratègia en dos grans eixos construïts a partir de dos eslògans. El primer era “Tot per Catalunya”, i apuntava al fet que CiU no era sucursal de cap partit espanyol. I el segon era “Un president no s’improvisa”, una manera de dir que només Pujol estava preparat per ocupar la més alta magistratura del país. La campanya girava al voltant de quina havia de ser la relació de la Generalitat amb Madrid, i això beneficiava un Pujol que es presentava com el principal valedor dels catalans. L’obra de govern era, en aquell temps, inatacable.
Aquest còctel guanyador va permetre a Pujol reeditar la majoria absoluta però no assolir l’objectiu de superar els 72 escons ni el de mantenir-se per sobre del 46% de vots (el 1984 CiU havia tret el 46,8%). En va perdre 3, fins als 69 escons, amb un 45,7% dels vots. D’alguna manera es va complir la por de Pujol, que considerava que baixar era un signe de debilitat, una esquerda en la seva imatge de candidat invencible. Encara quedaven anys de majoria absoluta.
