El fracàs de la investidura obre pas a la campanya de la culpa

MadridEspanya encara les quartes eleccions generals en quatre anys i consolida una inestabilitat política que irrita la ciutadania, més preocupada per l’atur i l’habitatge que no pas pel tacticisme dels partits, incapaços d’articular una majoria fruit dels resultats del 28 d’abril. El plebiscit a Pedro Sánchez i l’amenaça de la triple dreta són alguns dels ingredients que la repetició electoral del 10 de novembre compartirà amb la campanya anterior, però el fracàs del líder del PSOE per ser investit encara no ha tingut una traducció en enquestes -l’últim CIS és de principis de juliol-, i caldrà veure si passa més factura al responsable de buscar suports (Sánchez) o al seu teòric soci que va rebutjar una proposta de coalició (Pablo Iglesias), l’origen d’una situació que ha abocat l’Estat a tornar a les urnes.

A mitjans de setmana l’Institut Nacional d’Estadística (INE) farà pública la nova xifra de persones que han demanat no rebre la propaganda electoral dels partits a casa, una sol·licitud que es pot fer fins al 7 d’octubre i que dijous ja havien fet unes 150.000 persones, com a mostra del descontentament amb la repetició electoral. No és l’única. La creixent desafecció porta associat el risc a una alta abstenció el 10 de novembre que podria alterar completament el terreny de joc.

És precisament aquesta indignació el que donarà contingut a la campanya, i les formacions intentaran traslladar-la a qui considerin culpable de la situació. PP, Cs i Unides Podem ja han situat en Sánchez -no en el PSOE- la causa dels nous comicis i recriminaran al president en funcions que no hagi fet prou per aconseguir la investidura: va delegar en el seu partit les negociacions i no va despenjar el telèfon per buscar un acord. No només els principals partits espanyols coincideixen a culpar Sánchez, sinó que els independentistes, el PNB o Compromís també han assenyalat el secretari general socialista. La sentència del judici al Procés i la resposta de l’independentisme condicionarà també el període electoral, perquè posarà sobre la taula del futur govern debats com els indults o l’amnistia.

Sánchez ja és, amb Mariano Rajoy, el segon líder polític incapaç de formar govern, però les circumstàncies no són les mateixes que el 2016. L’expresident del PP va sortir reforçat de la repetició electoral -va passar de 123 a 137 escons- després que fracassés un pacte de Sánchez i Albert Rivera per la negativa de Podem a sumar-s’hi. Després del 26-J i d’una turbulència interna a Ferraz, Rajoy va aconseguir ser investit gràcies a l’abstenció del PSOE.

Amb el vent de cara, Sánchez intentarà convèncer la ciutadania que tornar a les urnes era preferible a acceptar un govern inestable, i responsabilitzarà del bloqueig Pablo Casado, Rivera i Iglesias. Els primers dies de precampanya ja s’ha observat un distanciament respecte de l’entesa postelectoral amb Cs -És “ciència-ficció”, va dir Sánchez- que respon a la voluntat de disputar-li l’electorat centrista, però sobretot respecte del líder de Podem. Una de les claus del 10-N té un triple component a l’esquerra: si el xoc Sánchez-Iglesias no té retorn; si Íñigo Errejón fa el pas i fragmenta encara més l’espai, i si amb els resultats a la mà el candidat del PSOE obre el ventall cap a la dreta. Un càstig a les urnes a Cs i Podem podria facilitar l’aval del PP a un govern de Sánchez que obri una nova etapa de reforç del bipartidisme, que ja es va insinuar en les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig. L’abstenció podria reconfigurar el mapa i la frustració dels últims cinc mesos deixa espai a la incertesa.

Pedro Sánchez: Ampliar la distància amb Iglesias per esgarrapar votants desencantats de Ciutadans Pablo Iglesias

Pedro Sánchez va deixar caure la investidura després de fracassar al juliol en el primer intent. Encara més reforçat a les eleccions europees del 26 de maig -va aconseguir quatre punts més que a les generals-, el PSOE va començar a madurar la idea de la repetició electoral, a mesura que els retrets creuats amb Unides Podem, el seu únic soci possible, anaven pujant de to. Els càlculs a la Moncloa van orientats a un increment de suports que el CIS també ha pronosticat -això sí, en enquestes de principis de juliol-. Sánchez i el seu nucli dur ja van fer mala cara amb els resultats del 28 d’abril i ara els socialistes somien en una majoria incontestable que els permeti governar sense els independentistes. És per això que, després de situar-se com a principal antídot del bloc de la dreta el 28-A, aquesta vegada Sánchez intentarà equilibrar aquesta posició amb un discurs que li permeti robar vots a Cs, aprofitant els cops de volant d’Albert Rivera, primer apartant els crítics amb la seva rigidesa contra el PSOE i després oferint-se a desencallar la investidura. La repetició electoral, però, és una caixa de sorpreses, i si a algú li pot passar factura la indignació ciutadana és a Sánchez, per molt que des del PSOE insisteixin que la culpa és únicament de les forces que han “bloquejat” la seva investidura. Segur que en aquesta campanya els seus adversaris no oblidaran la frase que el líder socialista va pronunciar al Congrés el setembre del 2016 en el debat d’investidura de Mariano Rajoy: “Per primera vegada en la història, el candidat de la primera força política és incapaç de guanyar els suports que li permetin la investidura, i la responsabilitat, senyor Rajoy, és exclusivament seva”. L’actitud combativa amb Podem i el distanciament d’un pacte postelectoral amb Cs deixa l’antagonisme del PSOE i el PP lluny de la seva màxima esplendor. La temptació de tornar al bipartidisme es veu amb bons ulls a Ferraz.

Pablo Iglesias: Espolsar-se l’etiqueta de responsable del bloqueig per mantenir el pols

Pablo Iglesias ha viscut aquests cinc mesos de bloqueig al centre d’atenció. Després d’evitar la confrontació directa amb Pedro Sánchez durant la campanya del 28-A, les negociacions per a la investidura s’han convertit en un duríssim pols entre el PSOE i Unides Podem que amenaça fins i tot les relacions futures entre els dos partits. Unes negociacions que han passat factura també a la figura de Pablo Iglesias, a qui diverses veus dins de la seva formació i de les confluències retreuen que no acceptés l’oferta socialista de govern de coalició que es va fer durant el ple d’investidura del juliol. Ara Unides Podem afronta una nova campanya electoral en què el PSOE intentarà culpar-los de la repetició dels comicis i en què Iglesias haurà de fer front també a possibles moviments interns -Hi ha sectors d’Endavant Andalusia que defensen presentar-se separats de Podem- i externs, amb la mirada posada sobre si Íñigo Errejón acaba fent el pas i es presenta a les eleccions, cosa que fragmentaria encara més l’espai d’esquerres. Per evitar la davallada electoral i amb un PSOE que exhibirà la seva cara més moderada per guanyar vots centristes a Cs, és de preveure que Iglesias recuperarà el seu esperit més a l’esquerra. El líder de Podem lluitarà per convèncer els electors que el culpable de la repetició electoral és Sánchez i, tal com ja va insinuar divendres en una entrevista a Antena 3, personificarà el fracàs en el líder socialista i no pas en el partit, amb qui Podem comparteix governs de coalició en diverses comunitats. Per anar posant els espanyols en context, Iglesias ja va qualificar de “mentider” el president en funcions divendres, preludi d’una campanya en què el dirigent del partit lila intentarà explicar la “veritat” de les negociacions frustrades. O.S.

Pablo Casado: Canvi d’estratègia, d’un PP crispat i escorat a la dreta a l’aposta per la moderació

Pablo Casado va evitar el 28-A el sorpasso de Ciutadans però va signar el pitjor resultat de la història del PP en unes eleccions generals. Amb un discurs escorat a la dreta per disputar els vots a Vox i múltiples desqualificacions al líder del PSOE, Pedro Sánchez, el lideratge de Casado va ser qüestionat internament. El president del PP ha sobreviscut a la catàstrofe electoral perquè el PP va poder salvar governs autonòmics com els de Madrid, Múrcia i Castella i Lleó, i a un canvi d’estratègia. Davant el càstig dels electors i les enquestes que desaprovaven la seva aposta per la crispació i la gesticulació excessiva, ha a fet un clar gir cap a la moderació. Els últims mesos el PP s’ha consolidat com a principal partit de l’oposició i s’ha vist un Pablo Casado més tranquil. “Quan es té raó, no cal gesticular ni faltar el respecte a l’adversari ni sobreactuar”, resumia Casado aquesta setmana. El líder del PP aposta ara per portar el partit cap al centre i les seves declaracions de les últimes setmanes ja apunten en aquesta direcció. “Ser centrista és ser responsable. Les nostres idees pertanyen a la majoria dels espanyols, de l’Espanya normal”, afirmava en un acte de precampanya divendres. Només la seva insistència per una aliança electoral de la dreta amb el PP, Ciutadans i Vox sota el paraigua d’Espanya Suma, per aconseguir una majoria al Congrés i evitar un govern d’esquerres, li ha costat les crítiques d’alguns líders del PP, com el gallec Alberto Núñez Feijóo i el basc Alfonso Alonso. Els barons pressionen Casado perquè no abandoni la moderació i no renunciï a recuperar el centre. Laia Forès

Albert Rivera: Gir discursiu de 180 graus després de la crisi interna més important de la història del partit

Ciutadans arriba a la repetició electoral en hores baixes. L’última proposta del president del partit, Albert Rivera, per evitar nous comicis dona pistes sobre el nerviosisme amb què la formació taronja inicia la cursa del 10-N. La moció de censura a Mariano Rajoy -a qui Cs havia permès governar- va descol·locar el partit taronja però, després del cop d’efecte dels socialistes i amb l’auge de Vox debilitant el PP, Rivera va dissenyar una estratègia per convertir-se en la referència del centredreta i aconseguir superar els conservadors a les urnes. Aquest allunyament del centre i del seu paper com a partit frontissa va fer créixer Cs, però també el va fer entrar en la seva pitjor crisi interna després de les eleccions del 28-A. Un sector no va estar d’acord amb el veto de Rivera al PSOE i li van demanar un gest per a la investidura. Hi va haver dimissions, algunes de les quals de gran valor simbòlic, com la de Francesc de Carreras, fundador del partit; la de Toni Roldán, portaveu econòmic del partit, o la del veterà Javier Nart, eurodiputat. “Quan l’Albert pren una decisió estratègica, és molt determinat”, apuntava llavors una veu del partit. Durant aquests mesos el PP s’ha anat recuperant a mesura que s’allunyava de la moció de censura i la irrupció de Vox. Conscient que les últimes enquestes li auguren una caiguda, en les últimes setmanes Rivera ha fet un gir discursiu de 180 graus: va tornar a brandar el 155 i va oferir a Sánchez un pacte in extremis per evitar la repetició electoral, recol·locant Cs com un partit que -ara sí- està disposat a facilitar la governabilitat. Amb aquest cop d’efecte, Cs esperarà remuntar durant la campanya. Anna Mascaró

Santiago Abascal: Una amenaça per a la democràcia desdibuixada des del 28-A

L’extrema dreta de Vox irrompia al Congrés a l’abril amb 24 escons atiant la por a la immigració i reivindicant-se com l’únic partit que pot garantir la unitat d’Espanya. La nit del 28-A, el líder del partit, Santiago Abascal, sortia exultant a celebrar la victòria i prometent que Vox havia arribat per quedar-se. “Benvinguts a la resistència”, deia Abascal als 2,5 milions d’espanyols que el van votar. Però en els gairebé cinc mesos que han passat, el fenomen Vox s’ha desinflat. Després de les municipals i autonòmiques del maig, Vox no ha aconseguit entrar al govern de cap dels grans ajuntaments ni als autonòmics. El seu màxim èxit ha estat pactar el seu suport a governs com els de Madrid o Múrcia. La falta d’activitat parlamentària i la seva absència en les negociacions per a la investidura han desdibuixat el partit d’extrema dreta, que ha passat més desapercebut en l’escena política del que prometia en campanya i ha deixat d’ocupar diàriament titulars als diaris. Vox ha deixat de ser una amenaça per a la democràcia i va pel camí de convertir-se en un partit folklòric. Laia Forès