La campanya dels aplaudiments silenciats

La de les eleccions al Parlament de l’any 2021 serà recordada per ser la campanya de les mascaretes, de les salutacions amb el colze, dels actes telemàtics, dels tests d’antígens i dels cordons sanitaris –per prevenció política i epidemiològica–. En lloc de simpatitzants onejant banderes, un xat de YouTube amb roses, cors liles, llaços grocs o emoticones. Els banys de masses s’han comptat amb visualitzacions i el contacte amb el votant ha sigut per telèfon –com les trucades d’Oriol Junqueras, Salvador Illa o Ada Colau–. Les seus dels partits han esdevingut platós de televisió que han acollit la majoria de mítings. El d’En Comú Podem fins i tot es va convertir en l’attrezzo del videoclip d'El rap dels comuns. El partit de Jéssica Albiach, el PSC i Cs han sigut les formacions que més han reutilitzat les seves seus, on cada tarda feien un acte telemàtic, amb desenes d’afiliats que apareixien en un mosaic de videoconferències. Els candidats, tot i buscar l’èpica en el discurs, només rebien aplaudiments virtuals que en cap cas se sentien perquè tothom estava silenciat.

Altres partits, en canvi, han optat per un model híbrid amb públic restringit. De fet, les dues formacions del Govern, JxCat i ERC, que van impulsar un ajornament electoral per les condicions sanitàries, han sigut les que més públic han acceptat. Tot i això, els aplaudiments només se sentien de fons i el silenci s’imposava quan, entre candidat i candidat, es trigava 30 segons a desinfectar el faristol. En l’espai de temps on abans hi havia aplaudiments, persones aixecant-se, i algun crit de “Visca!”, ara se sentia un soroll de flus-flus. Però, tot i això, viure una campanya en pandèmia també ha tingut parts positives: per exemple, que líders polítics no s’haguessin de moure fins a Catalunya per participar en actes, cosa que ha normalitzat el fet d'aparèixer des d’una pantalla. Malgrat que això no treu que molts líders hagin volgut ser-hi personalment. Així, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Inés Arrimadas o Pablo Casado han agafat diverses vegades el tren fins a Catalunya.

Líders i candidats

Per als partits independentistes, les demostracions de força han vingut d’altres bandes. JxCat i ERC amb els presos polítics, que han predominat en la campanya, fins i tot, en el cas d’ERC, en detriment dels seus consellers clau en la lluita contra la pandèmia, que gairebé no han aparegut. El cop d’efecte de la CUP ha sigut el suport de Lluís Llach. Aquest, però, no ha estat l’únic gir narratiu dels cupaires, ja que també han trencat el tabú de no posar cares als cartells. Una decisió qüestionada per les bases, que discrepaven del rumb “personalista” que estava adoptant la campanya, i que va portar la direcció a fer cartells genèrics. Vox directament s’ha saltat les recomanacions i ha aplegat desenes de persones. L’últim exemple: divendres, en l’acte de cloenda, amb més de 400 simpatitzants.

Hi ha coses, però, que no canvien mai, com les passejades pel carrer a la recerca de persones a qui convèncer. La majoria, però, no s’enregistraven i no s’ha arribat a conèixer si els polítics s’emportaven més crítiques que elogis. També continuen vigents els cartells penjats, els dards creuats o els debats tensos. Després de dues setmanes veient els mítings tancats a casa, la clau serà si els electors sortiran al carrer per anar a votar.