El camí de Ciutadans fins al fons de l’arc parlamentari

BarcelonaPocs membres de Ciutadans s’esperaven perdre 47 escons a les eleccions generals del 10-N. A les porres de resultats tothom assumia un descens. Uns especulaven amb 30, 25, 22... Algú s’ensumava la debacle amb una quinzena, però no hi va apostar “per no cridar el mal temps”. El resultat de 10 diputats que va forçar Albert Rivera, líder i ànima de Cs, a dimitir va ser una sorpresa per a totes les veus taronges consultades per l’ARA. Fins que la formació no esculli una nova executiva al març, hi ha un buit de quatre mesos per a la reflexió, en què tothom es pregunta el perquè del ràpid descens de Ciutadans, que en sis mesos ha passat d’estar a les portes del sorpasso al PP a submergir-se en els últims seients de l’arc parlamentari.

“La política és molt cruel”, deia dimarts un exmembre de l’executiva amb la veu trencada. Lamentava l’extrema inestabilitat dels partits en els últims anys, un context que explica en part la rapidesa amb què Cs va créixer i després ha caigut. La formació va arribar al seu punt màxim de popularitat fa un any i mig, quan algun sondeig la situava com a primera força al Congrés. Llavors l’optimisme regnava al grup taronja, que sostenia Mariano Rajoy a la Moncloa i, al mateix temps, contemplava el desgast dels populars pels escàndols de corrupció i la gestió del conflicte català.

Però la moció de censura de Pedro Sánchez va capgirar-ho tot. Cs va entrar en una fase d’atordiment: amb el PSOE al govern havia perdut tota influència a l’executiu i també la capacitat de marcar l’agenda mediàtica. “I ara què?”, pensaven alguns diputats. “Rivera tenia enquestes que li deien que podia ser president i no va saber com reaccionar al cop del PSOE”, apunta una veu. Va optar per virar a la dreta i intentar el sorpasso al PP: “Aquí comença el declivi”, apunten.

Errors estratègics

Per a diverses fonts, el primer senyal que Ciutadans reculava van ser les eleccions autonòmiques i municipals, que es van celebrar només un mes després del 28-A i del veto de Rivera a Sánchez: “No vam treure els resultats esperats”. Llavors va començar el qüestionament intern de Rivera, que va desembocar en dimissions de figures destacades del partit. “Podia entendre el no a Sánchez com a estratègia de campanya, però no després d’obtenir 57 diputats”, recorda una font que, malgrat tot, va ser “lleial” a la disciplina de Cs. A la decisió de Rivera de girar l’esquena als socialistes se n’hi van sumar d’altres que van acabar d’enfonsar la credibilitat de Cs com a partit de centre, com els pactes als executius autonòmics. “Per molt que diguem que no hi vam pactar, vam acceptar els vots de Vox”, admet un membre de Cs. “Això els va donar protagonisme i els va despenalitzar com a opció radical davant els nostres votants”, argumenta al seu torn un exmembre de la formació, que s’ha donat de baixa recentment. Cs va pactar amb el PP amb el suport de Vox a Andalusia, Múrcia i Madrid, mentre que a Castella i Lleó l’acord va ser exclusivament amb els populars malgrat que el líder de Cs a la comunitat, Francisco Igea, preferia pactar amb els socialistes i va expressar disconformitat amb la decisió. “Si en algun lloc haguéssim pactat amb el PSOE, potser hauríem pogut justificar el suport de Vox com a partit que arriba a acords a banda i banda”, diu una veu crítica. Però no ho van fer i van redoblar el to aspre contra els socialistes, marcant un perfil intransigent que es va emfasitzar amb el trencament amb Manuel Valls a Barcelona.

Aquest context convuls va fer sortir a la llum una altra mancança de Cs: la poca tolerància amb el debat intern en una formació que els últims anys ha preferit “la docilitat” al “talent”. Molts encara recorden una frase dita per Rivera als dissidents: “Qui vulgui donar suport a Sánchez, que munti un partit”. “Hauria d’haver intentat integrar o convèncer els crítics; no va calibrar l’impacte que marxessin”, considera una font. Així, tot i que Inés Arrimadas sona com a substituta de “consens” al capdavant de Cs, diverses veus adverteixen que l’executiva que l’acompanyi haurà de tenir en compte també el sector crític, i demanen incloure noms com Igea o l’eurodiputat Luis Garicano a la direcció. Malgrat que és aviat per parlar de batalles internes, tot apunta que figures com Fernando de Páramo, Fran Hervías i José Manuel Villegas -tots tres molt propers a Rivera- podrien trobar-se amb l’oposició d’alguns sectors per revalidar-se en el càrrec.

Campanya “desesperada”

Cs va arribar sense respiració a una repetició electoral que no havia anticipat -com va demostrar el brusc oferiment de Rivera a Sánchez just abans de la investidura fallida-. La campanya va ser l’últim esglaó que va portar Rivera a la sisena posició al Congrés. “Em va fer vergonya”, admeten veus del partit recordant les samarretes amb el lema “Liberales ibéricos ” i el vídeo de Rivera amb el gos Lucas. “Infantil”, “frívola” o “desesperada” són alguns dels adjectius que la campanya recull entre els seus. “No em venia de gust votar ni a mi”, diu amb ironia un simpatitzant, que admet que va preferir no ser apoderat. En els debats electorals, “molt millor Arrimadas que Rivera”, apunten diverses veus, que recorden la “intenció de fer espectacle” del candidat i, en canvi, la poca grapa per “marcar els temes” a discutir. Aquella setmana fins i tot els més optimistes començaven a veure venir el daltabaix a les urnes, que ni tan sols l’antiindependentisme de Rivera, en un context d’aldarulls contra la sentència de l’1-O, va aconseguir contrarestar. La patacada a les urnes ha servit per posar tot això sobre la taula en el pròxim congrés extraordinari. Ara des de Cs es veu la refundació com una ocasió per “reconduir” el partit. Però si l’executiva no fa canvis substancials el descontentament es pot enquistar.