Calviño, la pedra amb què ensopeguen els socis del PSOE

MadridSense carnet del partit i amb un dels perfils més tecnòcrates del govern espanyol, Nadia Calviño va guanyar pes a l’executiu de Pedro Sánchez el passat mes de juliol quan, amb el cessament de Carmen Calvo, va passar a ser la vicepresidenta primera. Abans, amb l’adeu de Pablo Iglesias el mes de març, ja havia protagonitzat un pols per quedar-se ella i no Yolanda Díaz la vicepresidència segona. Una manera d’imposar jeràrquia. I una mostra del tarannà d’una Calviño que ha estat en pràcticament tots i cadascun dels enfrontaments entre socis des de l’inici del govern de coalició. Un perfil incòmode que aquesta última setmana també ha estat protagonista d’una topada amb un altre soci de Pedro Sánchez, en aquest cas Esquerra, per la lletra petita de la llei de l’audiovisual.

Que dimarts fonts del ministeri d’Economia posessin negre sobre blanc que Netflix i HBO no estarien obligades a dedicar un 6% del seu catàleg a obres en llengües cooficials va caure com una galleda d’aigua freda a ERC. Els republicans consideraven que el projecte que s’aprovava al consell de ministres era un “acord de mínims” que aspiraven a millorar durant el tràmit parlamentari. Tot i que Gabriel Rufián havia donat a entendre abans que sabia que la norma no interpel·lava totes les plataformes dient que ell “mai s’havia referit a cap multinacional en concret” -en al·lusió a Netflix-, quan la bola es va fer gran aquell mateix vespre el portaveu d’Esquerra al Congrés va sortir a manifestar que el que havia transcendit de la Moncloa no complia amb l’acord que havia permès el sí als pressupostos i que, així, ERC no votaria la llei i no podia garantir el seu suport definitiu als pressupostos. Un xoc inesperat entre PSOE i Esquerra del qual dimecres fonts republicanes responsabilitzaven Calviño, a qui retreien que havia parlat més del compte. També a la Moncloa hi havia malestar per l’eclosió d’un conflicte que no s’esperaven. La sensació, apunten algunes fonts, és que no era conscient que ser tan explícita podia desencadenar una tempesta com la que va succeir.

Però més enllà del xoc d’aquesta setmana, els negociadors d’ERC subratllen que la posició del ministeri d’Economia ha estat en general molt “dura” amb la qüestió de les llengües i que no ha canviat de criteri fins que “l’han obligat des de dalt”. També en destaquen les reticències des d’Unides Podem. De fet, dimecres es van començar a refer els ponts amb una reunió que, significativament, no va comptar amb la presència de Calviño. L’entorn d’ella, però, treu ferro a la seva absència i destaca que el govern negocia amb les “indicacions i assessorament” del ministeri. Sigui com sigui, a Esquerra remarquen que la posició del ministre de la Presidència, Félix Bolaños, és una altra pel·lícula, i ahir mateix la secretària general adjunta dels republicans, Marta Vilalta, carregava les tintes en una entrevista d’Europa Press contra la vicepresidenta criticant que fes una “interpretació absolutament restrictiva” de la llei, “traint l’esperit de les esmenes i l’acord” al qual havien arribat ERC i el PSOE.

Tot i les crítiques, l’equip de Calviño creu que “no s’ha muntat cap sidral” i no vol entrar a valorar els recels que la vicepresidenta primera ha pogut suscitar. No és la primera vegada que el seu perfil queda assenyalat. Només fa unes setmanes ja va ser protagonista per la voluntat d’intervenir en la negociació sobre la reforma laboral amb els agents socials. Sánchez va haver de reunir Calviño i la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, per acordar la posició de l’executiu sobre aquesta matèria i es va fixar una nova metodologia de treball interna. Després de la tensió, s’ha calmat el clima que envolta tant la llei de l’audiovisual com la reforma laboral.

Uns mesos abans, al setembre, el consell de ministres va aprovar una pujada del salari mínim interprofessional a 965 euros que Calviño no veia amb bons ulls. L’objectiu del ministeri de Treball és encara un altre augment a principis de 2022 i caldrà veure si tornen a aparèixer resistències. La de la reforma fiscal és una altra de les qüestions a què Calviño no posa un somriure, tal com sovint critica Unides Podem.

"Mitologia" sobre Calviño

“Les caricatures políticament funcionen bé per dibuixar escenaris”, però no responen del tot a la realitat, assegura una altra font propera a la ministra, que rebutja el perfil tècnic i amb mancances negociadores que s’acostuma a atribuir a Calviño. Fins i tot els que exposen les crítiques admeten que hi ha una part de “mitologia” perquè, al capdavall, el marge dels ministres és limitat. No deixen de ser una extensió de la voluntat de Sánchez i negocien en nom del president, exposa una font consultada.

Així, l’últim any hi ha hagut altres membres del govern que han arrossegat els peus com la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que el setembre de 2020 va veure com el Congrés tombava el decret sobre els romanents de les corporacions locals perquè no l’havia negociat. En relació als comptes d’aquest 2021, pràcticament tots els grups que hi han acabat votant a favor van alertar que Hisenda arribava a la negociació amb un excés de confiança.

L’espantall d’un govern amb Vox

“Calviño es el personatge del tercer acte però l’obra és el PSOE davant el mirall dels 80”, resumeix una font consultada que viu de prop aquestes dinàmiques. En el rerefons de tot plegat, hi ha el fantasma d’un govern de PP i Vox que s’apareix amb una certa freqüència als passadissos del Congrés. La teoria del mal menor juga a favor del PSOE i alguns aliats no tenen problemes per reconèixer que és el que ha empès a facilitar que hi hagi pressupostos per al 2022. Aferrats a aquesta por a l’alternativa, els socialistes tenen pocs incentius per fer cessions en les negociacions. L’últim exemple ha estat l’incendi d’aquesta setmana amb Calviño per la llei de l’audiovisual, que sumat al viscut recentment per la reforma laboral, ha suposat que la ministra d’Economia sigui utilitzada per exemplificar una manera d’encarar les negociacions per part del PSOE que, a ulls dels socis, no té en compte que la supervivència del govern depèn de múltiples aliances.