Relació Catalunya-Espanya
El primer, aconseguir que es reconegui l’existència d’un problema de fons. I que es reconegui, també, que tant la societat catalana com el conjunt de la societat espanyola són plurals. No hi ha una única concepció d’Espanya. No hi ha, tampoc, una única visió del que ha de ser Catalunya. Som molts els que considerem que Espanya necessita canviar i reconèixer positivament la seva diversitat. I som molts a Catalunya els que considerem que la via de la independència que defensen alguns no és una solució ni factible ni desitjable.
Ens cal més i millor autogovern. Però les seves insuficiències no es resolen amb el simple pas del temps ni, tampoc, amb discursos abrandats que busquen la mobilització emocional. Resoldre-les implica dibuixar un horitzó de reformes, que són prou conegudes: finançament de la Generalitat, millor definició de les competències, participació institucional de Catalunya en les polítiques estatals, especialment quan es determinen en l’àmbit europeu...
Posar en marxa aquestes reformes requereix consens a Catalunya i a Espanya. El primer pas hauria de ser establir aquest consens intern, és a dir, entre les forces polítiques catalanes.
Cal que les nostres institucions s’enforteixin per poder governar millor els interessos del conjunt dels catalans i les catalanes i fer front als problemes concrets que cal resoldre. Però no és útil deixar la cadira buida en els fòrums multilaterals, ni conduir el país per camins que no porten enlloc i que provoquen conflicte i tensió.
Hem d’encarar aquesta relació no des de la confrontació i la desqualificació, sinó des de l’exercici del diàleg, la negociació i el pacte. I només ho podrem fer, per cert, amb un govern progressista a Espanya.
El principal repte del país
Catalunya pateix els problemes que pateixen tots els governs del nostre entorn. Relacionats amb la competitivitat de la nostra economia; amb el dèficit d’infraestructures que persisteix, malgrat els grans avanços que s’han produït; amb la cohesió social, amb un increment greu de la desigualtat; amb les dificultats dels joves per emancipar-se...
El primer que cal fer per encarar tots aquests problemes és que hi hagi un govern estable, capaç de prendre decisions i capaç, també, de construir acords. Convindria treballar per assegurar aquesta estabilitat, que és molt difícil amb un nombre d’escons tan reduït: 33 de 135 diputats.
Un govern que s’ocupi dels problemes concrets de la societat catalana d’avui, més enllà de la retòrica processista: les energies renovables i la descarbonització; el funcionament i la dotació dels serveis públics bàsics, com ara l’educació i la formació professional; l’habitatge; els serveis socials; la sanitat ... Què sigui capaç de prendre decisions respecte de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, per exemple. Que no sigui, en definitiva, un govern per “anar fent” fins al final de la legislatura.