Xavier Antich: "Cal un gran consens polític, però també social i educatiu, pel català a l'escola"

BarcelonaXavier Antich (La Seu d’Urgell, 1962) és filòsof, professor d’estètica a la Universitat de Girona (UdG) i president d’Òmnium Cultural des del passat 26 de febrer. 

Quin és el camí de la metafísica d’Aristòtil a Òmnium?

— Efectivament, la metafísica d’Aristòtil és l’objecte de la meva recerca de la tesi doctoral i podríem pensar “Què fa un metafísic com a president d’Òmnium?”. Potser no està tan lluny. Es té la sensació que això de la metafísica és una cosa molt abstracta, però en realitat, i la lliçó és de fa 2.500 anys, qualsevol anàlisi de les coses per abstracta que sigui ha de partir del principi de la realitat i de les coses concretes. 

Anem a les coses concretes. Entra a la junta d’Òmnium l’any 2017.

— Va ser una proposta que em va fer arribar Marcel Mauri al cap d’un mes que Jordi Cuixart entrés a la presó. Davant de la situació en què ens trobàvem, em va semblar que potser sí que havia arribat el moment.

En què canviarà l’Òmnium de Jordi Cuixart del seu Òmnium?

— En moltes coses. Òmnium no és una organització que a cada relleu comenci de zero. No podem trencar amb un autèntic model d’èxit com és aquesta entitat, però, d'altra banda, som conscients que tenim la responsabilitat d’aportar-hi alguna cosa nova. Hem de ser capaços de generar un nou marc, vist que el marc actual és de bloqueig, de desànim social, de desorientació i desmobilització. Hem de contribuir a generar un nou cicle d'il·lusió col·lectiva. Nova etapa, nou marc, nou cicle.

Aquest nou cicle a Òmnium comença amb un relleu. Ha de continuar també aquest relleu als partits polítics?

— Només és creïble la possibilitat de generar un nou marc si es fan relleus al capdavant de les organitzacions. Però nosaltres som també curosos: cada organització ha de prendre les seves mesures. Els lideratges que van bastir el projecte de país l’octubre del 2017 ens porten a la constatació que el 2022 això no funciona. No avancem. Passa una cosa molt preocupant: qualsevol tema que es posa a debat públic genera unes confrontacions terribles. I no som ingenus, sabem que part d’aquestes confrontacions deriven de relacions personals malmeses de persones que han estat al capdavant en moments molt complicats. Hi ha molts ponts que estan trencats. I, per tant, la renovació de lideratges és molt important.

Un dels primers desafiaments concrets és l’acord sobre la immersió pactat per ERC, Junts, els comuns i el PSC. És un bon acord? 

— Només serà possible un acord en un tema tan sensible si parteix d’un consens en l’àmbit polític, però també en l’àmbit social i en l’educatiu. Per tant, el que permet que un acord sigui valorat com a positiu no és només el contingut, sinó que vingui amb el suport d’aquest consens que ara no existeix.

Òmnium va rebre força crítiques per no desmarcar-se rotundament de l’acord. Com ho va viure?

— Amb molta preocupació. Una de les característiques del moment general en el qual vivim és la necessitat de donar respostes molt urgents. O sí o no. Vam convocar la nostra comissió de llengua de seguida que es va fer públic aquest acord, el qual, cal dir-ho, Òmnium no coneixia. L’endemà vam treure un comunicat contundent en què es manifestava una posició inequívoca que passava per blindar la llengua catalana com a llengua vehicular en el sistema educatiu. La posició era sense ambigüitat, però es resistia a la frivolitat del sí o no. És una iniciativa que valorem en molts aspectes, però és un acord que necessita un consens polític, social i educatiu que ara no conté.

Bàsicament, entenc que és una qüestió de fons, però també ha sigut una qüestió de formes.

— Hi falten coses des del punt de vista de continguts i de la forma. Vam rebre la iniciativa amb molta preocupació, perquè fins i tot en l’acord quedava fora una representació com era la de la CUP. És una iniciativa que neix sense haver tingut cap mena de diàleg amb les organitzacions en defensa de la llengua catalana i és un consens social que ens sembla que és imprescindible. I també el consens educatiu.

Cal actualitzar la immersió?

— Els informes constaten una realitat: el retrocés en l’ús de la llengua catalana en el sistema educatiu. Ara ens trobem amb un problema que provoquen els tribunals i estem intentant donar resposta a una sentència. No hi ha país europeu en el qual els tribunals estiguin determinant què i com ha de treballar l’escola. Però això no ens ha d’impedir veure que el que en dèiem el mètode d’immersió és un mètode que no ha garantit allò que tenia com a objectiu, que és l’ús de la llengua catalana com a vehicular en el sistema. Hem de començar a dir clares algunes coses. El mètode d’immersió a la secundària i batxillerat no s’ha aplicat mai. 

Per tant, caldria garantir els nivells d’escolarització en català que hi ha a primària per als més grans.

— A primària, secundària i batxillerat.

És a dir, garantir a batxillerat el que hauria d’estar passant o passa a primària.

— És una preocupació social a la qual les iniciatives institucionals han de donar resposta.

A què atribuiria aquest descens de l’ús social del català?

— La batalla per la llengua catalana a l’escola és indissociable de la batalla per la llengua catalana en l’audiovisual. Ja no hi ha una televisió única que pugui condicionar de manera majoritària l’ús social de la llengua, sinó que hi ha moltes televisions i plataformes. La presència del català en aquestes plataformes és molt minoritària.

El problema de l’escola, a banda de la intervenció judicial, és que no s’han pres les decisions a temps? 

— És una part de la realitat del problema. Cal rigor, cal responsabilitat i cal determinació, també, però això només sorgeix a partir del principi de realitat, que és saber què està passant a l’escola i, per tant, la necessitat de blindar la llengua.

Concretament, ¿li semblaria bé que es reconegués el castellà com a llengua “emprada” segons els criteris lingüístics de cada centre?

— No crec que siguin els termes en els quals es planteja ara ni la iniciativa legislativa ni l’exigència dels tribunals, que directament el que exigeixen és que el castellà sigui una quota d’un 25%. Per a nosaltres el marc legislatiu és la llei d’educació de Catalunya (LEC), que reconeix el català com a llengua vehicular normalment emprada en l’educació. 

El marc legislatiu és un, però també s’ha d’executar una sentència judicial.

— Una sentència que cal no oblidar. En l’argumentació prèvia a l’exigència de la quota hi ha la constatació que el Govern fonamentalment no ha donat compliment a un marc legislatiu. Al nostre entendre, la batalla és aquesta, és a dir, emparar-se en els grans consensos d’una llei que no ha estat impugnada, que és la LEC, en la qual es reconeix que el català és llengua vehicular normalment emprada. Qualsevol possibilitat de consens passa per treballar i desplegar el marc normatiu que no ha estat impugnat.

Amb la voluntat de fer de pont ha vist els darrers dies el president de la Generalitat i l’expresident Puigdemont. Com ha anat?

— Els hem transmès la nostra preocupació per la situació, que sorgeix d’aquesta polarització que impedeix arribar a consensos. Li hem transmès al president Aragonès el nostre neguit perquè aquesta iniciativa no compti amb un consens. I n’hem parlat també amb el president Puigdemont, en una trobada molt llarga, molt intensa. Han estat dues reunions molt franques.

I van fer avenços en aquesta idea de treballar a partir del principi de la realitat?

— Diria que sí. Nosaltres hem transmès la preocupació que bona part del que està passant amb el tema de la llengua i en general amb la situació del país deriva d’alguna manera del fet que en algunes qüestions no s’ha parlat de manera clara, que no en tots els temes hi ha hagut la transparència necessària. 

Pot passar que aquesta voluntat de consens es converteixi en la utopia de la paraula unitat?

— Podria passar, però per a Òmnium la llengua és un element de cohesió social i no ens podem permetre frivolitats. Pensem que els dos únics grans consensos que encara aguanten són al voltant de la llengua i al voltant de l’escola.

Hi ha un risc que s’identifiqui català amb posició política independentista?

— El risc hi és. Però per a nosaltres cal verbalitzar-ho tants cops com sigui possible: la gent que en l’àmbit de la comunitat educativa està exigint als tribunals que prenguin mesures respecte al castellà a hores d’ara no arriba ni al 0,01%: 1.200 famílies en una comunitat educativa d’1,6 milions de persones. Jo crec que això dona dades concretes de la magnitud del consens que dona suport a la presència de la llengua catalana.

Està 100% convençut que arribarà a un consens amb tots els partits polítics que a més inclourà el gran gruix de la societat?

— És difícil preveure com acabarà l’acord i quin consens podrà tenir en una situació tan tensada. Tot l’esforç d’Òmnium, desplegat set dies per setmana 24 hores al dia, està per treballar aquest consens.

Però potser consens no és sinònim d’unanimitat.

— Cal assumir també que el consens mai no podrà ser del cent per cent i que depèn del contingut de la proposta i de les esmenes.

Els partits polítics també representen ciutadans.

— Els partits són representants legítims de la voluntat de la ciutadania, però la ciutadania també s’expressa a través d’organitzacions que no són partits polítics.

Una pregunta directament política abans d’acabar. ¿Òmnium creu en la taula de diàleg?

— Pot ser útil en la mesura que contribueixi a la resolució del conflicte polític i, com tot instrument, serà vàlida en la mesura que es generin consensos, no per minoritzar-los. En aquest cas, tanmateix, cal tenir present que és l’Estat qui, d'una banda, mai no ha assumit que la taula de diàleg pugui plantejar de manera explícita com a tema el que està en l’origen del problema polític, que és l’amnistia i l’autodeterminació, i de l’altra és qui no es reuneix malgrat les demandes contínues per part de la Generalitat.