Per què ens cal un ARA Control

Les democràcies tendeixen a ser menys corruptes que les dictadures. Tenen millors sistemes de control i mecanismes de rendició de comptes. És a dir, tenen poders judicials independents, eleccions lliures i llibertat de premsa. Elements imprescindibles per garantir la transparència i la supervisió dels nostres governants.

Sovint diem que els mitjans de comunicació són el quart poder en una democràcia –juntament amb l’executiu, el legislatiu i el judicial–. Els gossos guardians que investiguen amb l’objectiu de revelar-nos aquella informació que necessitem per evitar un abús de poder per part dels nostres governants. Només cal pensar en la quantitat de casos de corrupció destapats per mitjans de comunicació al nostre país. Però això no és tot. Els mitjans, com a bons controladors, també poden ajudar a verificar què és veritat i què no dels discursos polítics, i a no oblidar les promeses que ens han fet aquells a qui hem votat. Ho veiem amb els creixents exercicis de fact checking, o amb iniciatives com la guanyadora del Pulitzer PolitiFact, del diari nord-americà St. Petersburg Times. Amb l’anomenat Obameter van seguir les promeses de campanya del president Obama: si es complien, es trencaven o, simplement, no es feia res al respecte.

Al cobrir la política, els mitjans massa habitualment ens centrem en les estratègies i les paraules, i no tant en allò que els polítics realment fan, beneficiant (o no) tots els ciutadans i ciutadanes. Això suposa seguir, i mesurar, l’acció pública. El que no es mesura no es pot millorar. I el que no es millora està condemnat a empitjorar, com deia el físic i matemàtic britànic Lord Kelvin. I per mesurar, primer cal definir què és allò que volem avaluar.

Arribem al final del primer any de mandat de Pere Aragonès, moment per mirar enrere cap a alguna de les promeses que es van fer. Identificar els objectius aconseguits, i els que no s'han aconseguit, ens permet valorar millor l’acció de govern i, alhora, és un contrapès important perquè els nostres governants sentin l’impuls de garantir el compliment de les promeses que ens van fer.

Però no tot és feina dels mitjans. Una auditoria governamental des d’un diari de referència pot donar més validesa a les promeses electorals. Però cal també que els ciutadans els llegim, i intentem deixar de banda certs biaixos ideològics. Els països amb millor salut democràtica i institucional tendeixen a ser també aquells amb un nombre més elevat de diaris llegits per cada mil habitants. I en aquest racó del món els mitjans de comunicació ocupen cada cop més espai a les nostres vides. Els dediquem una part important del nostre temps i de la nostra atenció.

Tradicionalment, hem sofert el que els experts anomenen un sistema de “pluralisme polaritzat”. Érem plurals perquè teníem diaris, ràdios i canals de televisió que reflectien totes les orientacions polítiques. Però estàvem polaritzats perquè hi havia poca pluralitat interna dins dels mitjans. En canvi, els sistemes mediàtics en països anglosaxons o nòrdics han tendit a tenir menys pluralitat externa –és a dir, menys mitjans– però més pluralitat interna. Allà, el lector d’un diari de dretes estava més exposat a opinions d’esquerres. Aquí, el mateix lector habitava una bombolla on sentia fonamentalment una única versió d’un problema polític. Amb la irrupció de nous mitjans de comunicació, offline i online, hi ha una oportunitat de canvi. Ens podem quedar encallats en el “pluralisme polaritzat”, tancats en ecosistemes ideològics cada cop més aïllats on compartim fake news. Però gràcies a exercicis com l’ARA Control, que, per la seva pròpia naturalesa, poden ser una crítica o una lloança al govern, podem sortir d’aquestes bombolles d’atenció.