Què busca Sánchez amb el seu viatge a la Xina?

BarcelonaEl president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha arribat aquesta matinada a la Xina en un viatge oficial que durarà dos dies. En aquesta primera jornada, de contingut bàsicament econòmica, Sánchez ha inaugurat el Fòrum Econòmic de Boao per a Àsia amb un discurs en què ha presentat Espanya com un soci "fiable" tant per invertir-hi com participar en els esforços diplomàtics per acabar amb el conflicte entre Ucraïna i Rússia. "Les relacions entre la Xina i Occident no tenen per què ser de confrontació, sinó que hi ha un ampli marge de col·laboració perquè tots hi guanyin", ha dit mentre cridava les autoritats xineses a no tancar-se i així no obligar la UE a fer el mateix. Demà Sánchez serà rebut pel president xinès, Xi Jinping, a Pequín. Però què el que busca Sánchez amb aquest viatge?

El 2018 el líder xinès Xi Jinping va viatjar a Madrid. El context internacional era diferent. Trump encara era president dels EUA i la Xina podia acostar-se a Europa fent bandera contra el proteccionisme americà. La Unió Europea encara mantenia una retòrica de cooperació general amb la Xina, malgrat que les tensions s’acumulaven. Alguns països mediterranis com Itàlia, Portugal o Grècia decidien sumar-se a la Nova Ruta de la Seda, un projecte internacional per estendre la influència econòmica i geopolítica xinesa que feia arrufar el nas a Brussel·les. A banda de reunir-se amb Pedro Sánchez, Xi també ho va fer amb la casa reial i va rebre les Claus de Madrid de mans de Manuela Carmena.

Eren escenes d’una etapa que estava morint. Les coses han canviat molt en els últims anys. El gir va començar amb la Unió Europea publicant el 2019 un nou document estratègic sobre la Xina: allà Pequín ja no era definit només en termes positius (“soci de cooperació”), sinó que també se’l catalogava com a “competidor econòmic” i “rival sistèmic”. Era un gir en la retòrica tradicional de la UE respecte de la Xina. Després van venir els fets: la pandèmia va congelar les trobades diplomàtiques entre ambdues potències; es va paralitzar un tractat d’inversions que la UE i la Xina portaven negociant fa anys; es van aplicar sancions creuades a polítics xinesos i a eurodiputats; la UE va treure nous mecanismes per limitar les inversions xineses i es va sumar a la campanya estatunidenca contra el 5G de Huawei, i la Xina va desplegar una retòrica diplomàtica més agressiva que incloïa la difusió de notícies falses. Durant la pandèmia, la UE i la Xina van veure les hores més baixes de la seva relació.

Des de fa uns mesos, però, sembla que la situació pot millorar. Líders europeus com Olaf Scholz o Charles Michel han visitat recentment la Xina. Altres com Macron, Von der Leyen o el mateix Sánchez ho faran aviat. Hi ha un intent de recompondre una relació trencada. La bandera sota la qual s’intentarà és la de la guerra d’Ucraïna: tant Sánchez com altres polítics europeus diuen que viatgen a Pequín per intentar pressionar Xi perquè aturi Rússia. La capacitat de la Xina en aquest camp, però, és limitada: malgrat que Moscou és cada cop més dependent de Pequín, això no implica que Xi pugui controlar Putin. Pequín està parlant ara d’un “pla de pau” perquè vol evitar el pitjor escenari possible: un canvi de règim al Kremlin i inestabilitat a la frontera xino-russa. Potser els líders europeus poden exercir certa pressió, però hem d’entendre sobretot el viatge de Sánchez en el marc d’intentar reiniciar les relacions bilaterals UE-Xina. La Unió Europea és el soci comercial més important de la Xina i la majoria d’europeus no aposten per un decoupling a l’americana.

Madrid és un bon canal per a la Xina per reconstruir relacions amb Europa. Malgrat haver seguit en tot moment l’ortodòxia europea respecte a Pequín, Espanya s’ha cuidat molt d’utilitzar cap mena de retòrica agressiva contra la Xina. Alhora, Madrid no es va sumar mai a iniciatives xineses com la Nova Ruta de la Seda o la Cimera 17+1, on es negociava amb Pequín al marge de la UE. Espanya fa dècades que té un consens bipartidista PSOE-PP de mantenir relacions pragmàtiques amb la Xina. Per a la població espanyola, Pequín no és una prioritat: ni de lluny genera les passions que una Veneçuela o un Israel. La visita de Sánchez es produeix en un moment europeu de debat sobre si apostar per més “autonomia estratègica” o per acostar-se als Estats Units. La primera opció seria la preferida per la Xina: la segona és la que pot succeir si les tensions geopolítiques entre Washington i Pequín forcen Europa a prendre partit per un bàndol.