El bumerang de les xarxes
La sobreexposició dels polítics els pot jugar males passades
BarcelonaUna de les més grans mentides feta frase lapidària és la que diu que una imatge val més que mil paraules. Perquè, a aquell instant capturat, li cal un context que complementi la mirada del fotògraf i del seu enfocament, així com la utilització que en fan per exemple els polítics. En altres ocasions, seran ses senyories les que hauran de donar un extra d’explicacions a una imatge que els deixa en evidència, segons ells immerescudament. Janet Sanz, tinenta d’alcalde de Barcelona, ho ha viscut aquesta setmana, a tomb d’unes fotos seves penjades a Instagram.
Coses de la política com a àlbum de fotos, no només a Instagram, Twitter o Facebook, en l’era de la imatge, de la hiperexposició i del postureig. Ara tothom té més eines per treballar la seva imatge i per difondre-la a plaer, però, ¿i el criteri per entendre que l’era d’Instagram també és la d’unes xarxes socials que et poden retornar com un bumerang allò que tu hi aboques, i no precisament en positiu? Aquí el criteri és la clau. Sobretot el fet de tenir-ne o no. De saber aplicar-hi sentit comú o directament instint de supervivència. Perquè sí, sobretot quan ets polític i les circumstàncies de la foto et poden fer més mal que bé, això s’ha d’imposar a les ganes d’exhibir al món (com fa cada dia més gent) que t’ho passes bé i que tens amics.
Quan un partit critica l’ostentació d’altres formacions a qui titlla de “poderoses”, ¿pot tenir representants polítics que comparteixin a les xarxes fotos d’estiu a bord d’una embarcació recreativa, amb estil de posat de revista de moda i amb l’únic acompanyament de la paraula felicità? Sí, és clar que pot. Ara bé, els protagonistes de l’estampa hauran d’assumir que els plouran les crítiques i, quan això passi, hauran d’evitar penjar tot un seguit de fotos justificatives, perquè empitjoraran la situació. Sanz, per cert, va experimentar un foc semblant l’any 2015 amb una foto seva a Baqueira-Beret, que la JNC li va retreure després que des del seu partit es titllés de pijes les joventuts de Convergència per muntar esquiades.
Útil avui, nociu demà
Més que el karma, és cosa del bumerang de les xarxes. De les imatges o, millor, de la utilització de les imatges en aquest entorn, que pot ser-te útil avui però nociu demà, o pot ajudar-te a desfogar-te avui a tomb dels teus adversaris, o a ells a tomb teu un temps més tard. I això serveix a tots els nivells, perquè tothom pot crear un foc nociu a les xarxes. També una consellera de Mobilitat de Barcelona com Sílvia Casorran (també dels comuns), fent posats segons ella a la “Catalunya profunda”. Fent amics. Com si els comuns no tinguessin ja prou poca penetració fora de Barcelona.
¿Que ets vicepresident d’un govern en temps de pandèmia i fas un arròs amb una colla d’amics? Doncs mira que la foto de família que us feu no corri (i menys a xarxes), si és que directament no la pots evitar o no te’n saps apartar. Jordi Puigneró, segur, això sí que no ho tornaria a fer. L’arròs no ho sabem, però la foto sens dubte. En van arribar a demanar la dimissió.
Gabriel Rufián, potser amb dos minuts més de pensar-hi o amb una consulta a algú del seu equip d’assessors, no s’hauria fet a sobre aquell tuit en què, arran de la crisi a l’Afganistan, deia que no oblidéssim (en clau de càstig) els protagonistes d’una foto feta en el context de la guerra de l’Iraq. O potser en el breu text hauria d’haver concretat més què volia dir. En els dos casos hauria evitat la ridiculització que molts en van fer a partir del que van llegir com una patinada.
¿I Pedro Sánchez, que quan finalment des de les xarxes de la Moncloa ofereix una foto de reacció a la crisi afganesa, va i s’hi veu que porta vestit amb sabatilles? L’havien estat criticant per “estar de vacances” mentre altres líders compareixien... ¿i quan finalment projecta una imatge executiva regala aquesta imatge? ¿Algú al seu equip no podia pensar que passaria? ¿No podrien haver-li dit que es canviés de calçat o, simplement, quan es va penjar la foto, no podien retallar-ne aquesta part? Com en molts altres casos polèmics, el problema no és la tecnologia sinó el criteri de qui l’aplica.