Brindis per la reina d'Anglaterra a Westminster amb Agustí Torelló Mata

LondresUn doble pin amb la bandera de Catalunya i la d'Anglaterra (la creu vermella de Sant Jordi sobre fons blanc), gentilesa dels serveis de 'relacions públiques' de la Generalitat, em rep a l'entrada de les dependències personals de l''speaker' de la Cambra dels Comuns, als budells d'un Palau de Westminster que no acostuma a sortir mai per televisió. Me'l col·loco a la solapa com a símbol de complicitat, i per passar desapercebut entre els membres del suposat orde de cavallers de Saint George / Sant Jordi, i m'endinso en el que històricament són les habitacions privades del president del Parlament, l'ara famós John Bercow ("Ordeeeeer, ordeeeer!!!"). No són tan privades com sembla, però.

S'obren sovint per a tota mena d'actes benèfics i celebracions socials. I aquest migdia, dimarts 23 d'abril, Saint George / Sant Jordi, s'han obert de bat a bat –prèvia invitació i targeta i amb control de seguretat d'aeroport– per a la commemoració que la Royal Society of Saint George, institució amb 125 anys d'història i agitació, fa del dia del patró d'Anglaterra, també de Catalunya. Saint George's Day, Sant Jordi al costat del Tàmesi, enyor de la Rambla, esclar, i de les parades de llibres, etcètera.

Sigui com sigui, desè any que Mr. Bercow acull els conspiradors, encapçalats pel seu amic personal Andrew Rosindell, parlamentari conservador per la circumscripció de Romford. I tot plegat, potser sí, destil·la un tuf una mica conservador, una mica arnat.

La Casa dels Comuns ha tornat avui a l'activitat habitual després del descans de Pasqua, i res millor per al primer dia d'escola de ses senyories que una festa-recepció com la de Sant Jordi, ni que sigui a l'anglesa, distesa, allunyada, si és que això és possible –ho és–, de la mala maror que fa mesos que provoca el Brexit i tot el que en penja. Ni cívica ni popular, però. La festa anglesa té un punt d'artificialitat, d'acte de resistència, de catacumbes o d'espai tancat dintre de la bombolla de Westminster. En efecte, la celebració anglesa no té res a veure amb la de Catalunya. A anys lluny. Els catalans miren d'exportar-la des que Jordi Pujol s'entestava en dur-la al Japó a finals de la dècada dels 80 i primers 90 del segle passat. S'esforcen en cantar-ne les excel·lències.

El primer en fer-ho aquest dimarts ha sigut el conseller de Relacions Exteriors, Alfred Bosch. A banda de la reivindicació política de torn que fa en el decurs de la seva al·locució –oportuna i adient atès el lloc en què es troba el record de Carme Forcadell, a la presó per defensar la llibertat d'expressió del Parlament–, ha fet també un encès elogi del cava, "que no s'ha de confondre amb el xampany". El cava és "millor; molt millor que res francès", ha dit envalentit. I envalentit també ha aconsellat als amics anglesos que l'escoltaven: "Beveu tant com pugueu, perquè potser l'any vinent no us el podreu permetre". Una ombra de dubte plana sobre el mercat anglès del cava. I és que qui sap si els aranzels post-Brexit privaran les illes d'aquest privilegi ple de bombolles i de frescor.

El cava era Agustí Torelló Mata. Raonable, s'ha de dir, de vegades servit sense tenir gaire en compte les condicions necessàries de temperatura. M'ho ratifica la conversa amb una cambrera, que tampoc sap que és cava i no xampany, i que no ha sentit la distesa xerrada del conseller Bosch. Cava per fer empassar millor uns sandvitxos típicament anglesos, ensopidament anglesos. Potser no pas el millor maridatge amb el 'lunch' fred que ha servit la cuina de John Bercow, una manera de menystenir el cava i d'ennoblir uns entrepans mancats de la necessària imaginació. Com diuen els anglesos, 'a recipe for disaster'.

Per al que sí que va bé el cava és per al brindis, esclar. I George Brandis, ambaixador d'Austràlia al Regne Unit, ha sigut l'encarregat de fer alçar les copes en honor de la reina d'Anglaterra. Al final també s'ha cantat el 'God save the Queen', tradició que no cal que sigui Saint George's Day per invocar-la. És una cosa que es fa per defecte, en aquestes illes. El millor, en tot cas, ha sigut la intervenció de l''speaker'. Una anècdota relativa al Parlament Europeu, a un discurs interminable del reverend Ian Paisley, el veterà polític unionista nord-irlandès, i a la seva potència de veu. Una qualitat de què Bercow no està gens mancat.

Quan Pujol exportava el Sant Jordi al Japó, tot plegat era més entretingut i desafiant. Es plantava una llavor nova allà on no hi havia res que s'hi assemblés: ni patró ni els costum de les flors i els llibres. Fer-ho a Westminster, on també hi ha dracs i sants, és més arriscat. Sobretot perquè es vol parlar d'allò sense acabar de parlar-ne.