El 'Boss' del PSC encara és Pasqual Maragall
BarcelonaDiu la llegenda política que hi va haver un temps que el PSC estava convençut que, encara que presentés un sofà de candidat a l'alcaldia de Barcelona, guanyaria sense problemes. Aquest dissabte al Museu Olímpic de Barcelona no hi ha sofàs, sinó quatre cadires vermelles amb tres exalcaldes socialistes –Narcís Serra, Joan Clos i Jordi Hereu– i algú que aspira a ser-ho: Jaume Collboni. Ja fa més d'una dècada que el PSC va perdre aquella hegemonia barcelonina que semblava indestructible i una de les estratègies per recuperar-la és rememorar temps passats. I quan la nostàlgia entra en campanya, és que vols que el futur s'assembli més al passat que al present, com a mínim a l'hora de comptar vots.
L'acte arrenca amb dos noms que es repeteixen: el del Bruce Springsteen, que tot just fa unes hores ha tocat a prop d'aquí, i el de Pasqual Maragall. Si del que es tracta és de mirar enrere, pel PSC és impossible no citar l'alcalde de la Barcelona olímpica, encara que fer-ho sempre sigui un fet delicat: per la malaltia que l'afecta, però sobretot perquè va marxar del partit amb un cop de porta. "Amb el Pasqual aquest debat seria millor", no tarda a proclamar Serra. Serra va ser el primer alcalde de la Barcelona postfranquista, però d'aquell ajuntament el "més preparat era el Pasqual, que en coneixia les virtuts i els defectes". Pasqual, Pasqual, Pasqual. Se'l cita una desena de vegades. També Clos el recorda, en el temps que li tocava bregar amb les vagues dels hospitals –llavors n'hi havia que depenien de l'Ajuntament– o quan feia de tinent d'alcalde d'Hisenda i entre les seves missions hi havia la de firmar els cheques.
A Jordi Hereu li va tocar abaixar la persiana de l'hegemonia i, durant un temps, buscar-se la vida en el fred del sector privat, però conserva el bon humor intacte. Ara lidera l'operador espanyol de satèl·lits, Hispasat, i arriba a l'acte caminant, amb l'americana a l'espatlla i ganes de gresca. Ell ve a dir que ja no va poder munyir més el llegat de la Barcelona olímpica i que li va tocar lluitar pels barris. "Els barris és allà on moren els eslògans. És la dimensió on mor la demagògia", proclama. L'aplaudiment arriba i ell s'anima: si Springsteen toca a Barcelona i Obama s'hi passeja s'explica, a parer seu, perquè als barris hi ha qualitat de vida, seguretat i "llibertat".
Fer de la nostàlgia virtut
"Jo no soc massa de nostàlgia", diu Collboni, i ningú no ho diria per l'acte d'aquest dissabte. Però el candidat del PSC sap que, si vol tornar a guanyar, és impossible no tornar a passejar pel passat, evocar els quatre alcaldes socialistes de la democràcia i fer emergir una mica per sobre dels altres Maragall i el seu "llegat olímpic". En política, i més en campanya, la nostàlgia també val si del que es tracta és d'aconseguir una victòria que no arriba des del 2007. La prova arriba al final: "Si esteu nostàlgics de la millor Barcelona, voteu Jaume Collboni". Un micro obert fa que l'última paraula sigui per a Serra: "Tornarem". Passi o no passi, el Boss del PSC, i més encara a Barcelona, seguirà sent Pasqual Maragall.
