El blanquejament televisiu de Vox va molt més enllà

BarcelonaDeterminades cadenes han parat catifa vermella –o verda més aviat– a Vox. Un exemple evident és l’entrevista preelectoral a Santiago Abascal feta a Antena 3 per un Pablo Motos incapaç de gratar més enllà de la superfície del personatge. O aquell festival testosterònic a Telecinco quan Bertín Osborne va convidar a sopar Abascal, Pablo Casado i Albert Rivera. O quan MasterChef celebrity va convidar el vicepresident de Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, de Vox, en la seva estrena de temporada. Fins i tot La Sexta –a qui el vicepresident del partit ultra va amenaçar amb tancar-la si mai governaven– s’ha prestat a normalitzar la presència de persones amb idearis sempre fronterers amb el llenguatge de l’odi, com quan va fer que la diputada Mireia Borràs es convertís en una de les catorze participants del programa La isla.

Però el blanqueig de la ultradreta té mecanismes no tan evidents però també –precisament per això– més efectius. Com quan Ana Terradillos, substituint Ana Rosa Quintana al davant del matinal de Telecinco, va parlar de l’incident de Pablo Iglesias amb neonazis mentre en pantalla un rètol suggeria que el de Podem havia rebut “xarop democràtic”. Quan l’endemà es va disculpar, la comunicadora va mostrar-se en contra de qualsevol assetjament, “sigui d’un grup d’ultradreta o d’ultraesquerra”, en un exercici d’equidistància discutible: rares vegades es parla de la ultradreta a la televisió i, si es fa, sovint és per poder dir que Podem és igual d’extrem.

Més. Quan un home gitano va morir assassinat a Rociana del Condado (Huelva), per l’amo d’una finca que creia que l’estaven robant, El programa de Ana Rosa va incloure alguns testimonis que disculpaven el crim i es mostraven comprensius amb el propietari. Esclar, si era gitano, ¿com no pensar que portava alguna cosa de cap? Això per no parlar de la sobredimensió de les notícies de successos, cosa especialment sagnant en el cas de Barcelona: potser només es fa per captivar l’audiència amb notícies emocionalment carregades, però l’efecte afavoreix aquells partits que propugnen la mà dura contra tot com a principal recepta.

I també és facilitar els discursos de la ultradreta sobre el feminisme mantenir en horari infantil un programa com Mujeres y hombres y viceversa, en el qual la dona es presenta com a objecte cobejat per un ramat d’homes musculats i en el qual la humiliació i els micromasclismes estan a l’ordre del dia. O que es produeixi una violació a Gran Hermano Revolution i la cadena miri de passar-hi tan de puntetes com va poder, en comptes d’aprofitar perquè el canal fes bandera de la lluita contra les agressions sexuals. Fins i tot no se n’escapa Sálvame, per molt que Jorge Javier Vázquez el qualifiqués cèlebrement com un programa “de rojos y maricones” i tingués col·laboradors com Antonio Montero, capaç de dir en antena: “Hem de donar les gràcies a Franco per la Transició”.

I, posats a tirar enrere, blanquejar la ultradreta també era enfonsar Jesús Gil en un jacuzzi llardós, acompanyat de les seves cadenes d’or i un estol de noies en biquini, com a decoratiu fons mentre disparava les seves elementals solucions populistes a problemes complexos. El desacomplexament no va començar ahir.