MadridEls resultats electorals del 23-J han deixat lliçons per a tothom. El fet més important és que han servit per parar l'ofensiva de l'extrema dreta a Espanya. Vox hauria pogut posar les coses ben difícils al PP en cas que els populars haguessin necessitat els seus 33 diputats per arribar a la majoria absoluta. La dinàmica de blocs no s'ha trencat i les negociacions per permetre iniciar la legislatura i donar una mínima estabilitat al govern seran força complicades. Com una de les lliçons principals cal constatar que molts, si no tots, vam caure en el parany de la suposada fiabilitat de les enquestes, que van fer creure a molta gent que el resultat estava pràcticament decidit i que marcaria el fi de l'era de Pedro Sánchez.
Hi ha una certa relació entre les dues coses. És a dir, Vox ha estat més protagonista del que pugui semblar en aquesta batalla electoral. Ha servit per mobilitzar molt vot que, sense estar identificat amb els socialistes, de cap manera volia instal·lar al poder dirigents partidaris de respostes autoritàries davant de qualsevol mena de conflictes. I el PP es va equivocar molt creient que podria repetir l'experiència de les eleccions andaluses. El president andalús, Juan Manuel Moreno, va demostrar més cintura que el líder del seu partit, Alberto Núñez Feijóo. D'entrada, Moreno va saber estar en el debat en què la candidata de Vox, Macarena Olona, l'amenaçava de no donar-li suport encara que només li faltés un vot, si no la deixava entrar al govern andalús.
Enganyat per les enquestes, en canvi, Feijóo no va voler anar al debat a tres –Pedro Sánchez, Yolanda Díaz i Santiago Abascal– amb què Televisió Espanyola va tractar de compensar la negativa del PP a acceptar que el seu líder protagonitzés un cara a cara amb el president del govern. La lliçó en aquest cas és que no es pot donar res per descomptat, i que l'absentisme és sempre una actitud negativa, inclús per a aquelles persones que no segueixen amb especial interès els debats electorals. Fugir, evitar les convocatòries que donen l'oportunitat de defensar les pròpies conviccions i projectes dona idea de debilitat i manca de caràcter.
Es refarà Feijóo d'aquesta topada? De moment sí. Després de la caiguda li ha tocat tornar a pujar a la bicicleta i pedalejar. És veritat, però, que la bicicleta a què s'ha enfilat és de les estàtiques. Ja pot córrer, ja, que no avança ni aconsegueix acostar-se a la línia de meta. Al contrari, les seves trucades, com la feta al PNB, només estan servint per remarcar la seva solitud. El partit d'Ortuzar li ha donat un cop de porta molt sonat. I mentrestant la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, es deixa estimar. Òbviament, no li ha arribat el moment, i ja veurem si li arriba, però no hi ha dubte que a Madrid té una imatge guanyadora de la qual Feijóo ha quedat molt lluny. El que ha de resultar dur per a ell és que sigui Ayuso qui el defensa, al mateix temps que assegura que tornarà a ser el candidat popular a les pròximes eleccions. És com si fos ella qui li donés permís per tornar a intentar-ho.
L'encàrrec del rei
No m'estranyaria gens, en tot cas, que el rei Felip VI fes a Feijóo l'encàrrec de ser el primer a intentar la investidura com a candidat a la presidència del govern. La posició del PP no pot ser més contradictòria, perquè segueix predicant a favor que governi la llista més votada al mateix temps que continua tancant pactes amb Vox on els números els ho permeten i amb l'objectiu de desbancar els socialistes, encara que aquests siguin els que han rebut més suport electoral. Ara bé, en el conjunt de l'Estat els populars han quedat per davant del PSOE i si ho demanen és possible que el monarca els deixi fer. I juraria que a Sánchez aquesta perspectiva no li produeix cap neguit. Al contrari, diria que potser està desitjant un cara a cara parlamentari amb un Feijóo doblement perdedor, tant a les eleccions –per no tenir suficients aliats en els quals recolzar-se per arribar a la majoria absoluta-, com al Congrés, on la imatge que pot acabar donant sigui la de predicar al desert, reclamant una aigua que ningú està disposat a donar-li.
El repte de Pedro Sánchez és més complicat. Per això no té pressa. Ja ha fet el més difícil. Però a ell sí que li tocarà negociar i explicar els acords a què pugui arribar. Aquesta és la raó per la qual li pot resultar tan convenient veure com, abans que ell pugui anunciar pactes, Feijóo es desgasta al Congrés. Però el que no podrà fer Sánchez és jugar amb termes constitucionalment exclosos, com els d'amnistia i autodeterminació.
Tracte diferenciat, que no privilegiat
El que sí que pot fer Sánchez per buscar la col·laboració d'ERC i de Junts és donar un tracte diferenciat –encara que no necessàriament privilegiat– a Catalunya. El PP i el PSOE ho han fet quan els ha convingut. Catalunya ha perseguit sempre una relació directa amb el govern, i l'ha tingut en diferents etapes. Dies enrere vaig assenyalar la llengua i el finançament autonòmic com els dos camps que caldria defensar en la pròxima etapa. Potser sembla poc, però no ho és, i es pot començar per aquí. Si es pot garantir l'absència d'hostilitat cap a la llengua i el compromís d'una millora del finançament de l'administració i els serveis públics a Catalunya s'haurà posat una primera pedra interessant. ERC i Junts també s'han de preguntar com és que el PSC ha fet tan bon resultat electoral renunciant a tot allò que no tingui cabuda en la Constitució.
En el cas de Junts –que amb el recompte definitiu té un vot decisiu a les seves mans– hi ha una dificultat amb nom propi: Carles Puigdemont. És difícil que la seva situació personal i judicial formi part de la negociació. El jutge Llarena pot haver facilitat que no hi hagi urgències sobre aquest aspecte, en no reiterar l'euroordre per la detenció de l'expresident. Però el Suprem ja ha demostrat que no forma part de cap via ni taula negociadora. De moment, el millor que li pot passar a Puigdemont és que els jutges belgues segueixin trobant motius per no lliurar-lo a la justícia espanyola.
