Benvinguts a la guerra civil de la dreta espanyola
BarcelonaEntre els analistes de la premsa de Madrid hi ha bastant consens avui en dir que Vox ha comès un greu error abandonant els governs autonòmics i retirant el suport al PP. I la rebel·lió d'alguns consellers com el d'Extremadura i els de Castella i Lleó que s'han negat a deixar els càrrecs podria apuntar a una greu crisi interna a Vox. Però encara és d'hora perquè el PP canti victòria. Veiem-ho.
És cert que ara Vox perd molt de poder institucional, que vol dir visibilitat i recursos, però també reforça la seva principal línia política, que consisteix a equiparar el PP amb el PSOE, i guanya autonomia estratègica. No es tracta d'una decisió improvisada per la direcció, per molt que hagi molestat als dirigents territorials que fins ahir tenien cotxe oficial, sinó que s'emmarca en una lluita més de fons entre PP i Vox pel vot de la dreta.
Per entendre el moviment cal entendre la psicologia del votant d'extrema dreta, que és bastant prepolític, antisistema, i recela de les prebendes del poder. Vox ja ha demostrat que és capaç d'ocupar el poder i arrossegar el PP a les seves posicions en temes clau. I ara rebla el clau mostrant-se com un partit que renuncia als càrrecs per defensar els seus principis. A les xarxes socials ahir era visible una certa eufòria voxista per trencar amarres amb el PP de Feijóo. El seu perímetre electoral potser no s'eixamplarà, però segur que ara està més cohesionat i taponarà les fuites cap als Alvises de torn.
El moviment d'Abascal és la conseqüència d'un altre moviment previ d'Alberto Núñez Feijóo, que és el de pactar la renovació del CGPJ amb el PSOE. Per a Vox, donar suport a un partit que s'obre a acords amb Pedro Sánchez, considerat un autòcrata pels seus electors, començava a tenir costos massa elevats. Era una contradicció criticar aquest retorn al bipartidisme i alhora pactar amb un d'aquestes dues formacions. Ara Abascal tornarà a tenir les mans lliures per entrar en el cos a cos amb Feijóo. No tindrà cap càrrec institucional territorial que li pugui fer ombra i podrà llançar-se sobre l'electorat del PP que no comparteix el gir cap a la moderació. De fet, podrà dir que els càrrecs que es passaran ara al PP són com aquells "michelines" que Xabier Arzallus deia als anys 90 que li sobraven al PNB, referint-se al seu sector moderat. No som davant d'una descomposició del partit, sinó d'un reagrupament i un rearmament ideològic.
La incògnita Ayuso
És veritat que Núñez Feijóo ara es podrà desmarcar de l'extrema dreta, però de sobte té sis governs autonòmics en minoria i sense capacitat d'aprovar res sense el vistiplau de Vox. I sobretot, es visualitza que els governs de coalició de la dreta són molt inestables comparats amb els de l'esquerra. El govern PP-Vox del País Valencià ha durat només un any, mentre que el Botànic va governar sense sobresalts durant vuit. Amb quin argument podrà criticar ara Feijóo les aliances multipartites de Sánchez si ell no és capaç ni d'entendre's amb un sol partit?
I el que és més important, caldrà veure com reacciona a aquest nou escenari l'ala dura del partit, en especial Isabel Díaz Ayuso i José María Aznar, partidaris de no trencar relacions amb Vox. En definitiva, la jugada només li pot sortir bé a Feijóo si li serveix per créixer pel centre tot el que pot perdre per la dreta, una mica a l'estil de l'andalús Juanma Moreno Bonilla. Però falta veure si tot el partit l'acompanyarà en aquesta estratègia, ja que a partir d'ara Vox burxarà en la divisió interna dels populars. Benvinguts a la guerra civil de la dreta espanyola.