La batalla al PSOE: un xoc d'estils i de concepció d'Espanya

MadridQueden mesos de guerra freda al PSOE. Fins al maig els militants no votaran el pròxim secretari general del partit. I la presidenta andalusa, Susana Díaz, no té intenció d’anunciar oficialment la seva candidatura fins a un mes abans. L’exlehendakari Patxi López li ha desballestat amb la seva candidatura el pla d’un congrés plàcid, que Díaz veia assegurat després d’haver aconseguit el seu principal propòsit: allargar la convocatòria del congrés fins al juny per minar l’aspiració de Pedro Sánchez de tornar a prendre les regnes del partit. Comencen així tres mesos de campanya soterrada d’imprevisibles conseqüències. Sánchez dirà a finals de mes si finalment fa un pas endavant. Seria una bona notícia per a Díaz, ja que dividiria el vot dels crítics, que també espera aglutinar López.

El polític basc assegura que no té intenció de fer una campanya agressiva i que el seu objectiu és que la nova executiva mostri totes les ànimes del PSOE. Tant sanchistes com susanistes es pregunten quin és l’interès ocult de López: si perjudicar la baronessa o bé proposar-li a última hora una candidatura unitària. De fons persisteix la idea que s’acabi optant per una bicefàlia -un fet que no descarta el president de la gestora, Javier Fernández-: que el pròxim secretari general del PSOE no sigui el mateix que es presenti de candidat a la Moncloa.

Gira fora d’Andalusia

La presidenta andalusa va començar ahir la seva campanya fora d’Andalusia. Es va dirigir a Palència, a fer costat a la presidenta del partit a Castella i Lleó, Soraya Rodríguez, que va haver d’abandonar una reunió amb militants a Valladolid aquesta setmana a crits de “traïdora”. Sense confirmar encara si es presentarà, Díaz va reclamar que el congrés previst per al 17 i 18 de juny sigui “d’unitat” per poder forjar un partit capaç de guanyar les eleccions. Va intentar contrarestar així el primer acte de gira també de Patxi López des de la seva ciutat natal: Portugalete (Biscaia). De nou amb un to conciliador, va instar el PSOE a oblidar els conflictes de poder estèrils. Creu que els socialistes ja han dedicat “massa temps a enfrontaments interns en comptes d’enfrontar-se amb la dreta”.

El primer acte de Sánchez serà dissabte vinent a Sevilla. L’exsecretari general torna a la carretera per sondejar les bases si presentar-se per “recuperar” el partit. L’objectiu és de moment provocar Díaz, que aquell mateix cap de setmana estarà en un acte amb Alfredo Pérez Rubalcaba a Cadis. Cada possible aspirant ensenya ja les seves cartes. No hi ha grans diferències ideològiques sobre la taula. Tots tres són fills de l’aparell del PSOE, amb el carnet de militant socialista des de joves. Ideològicament també han variat molt el seu discurs en funció dels vents que bufaven a Ferraz. El que els diferencia, sobretot, és l’estil de concebre i aglutinar el poder i la concepció que tenen d’Espanya.

Tres tarannàs diferents

Nascuts de nord a sud -Bilbao, Madrid i Sevilla-, López és conegut al Congrés pel seu to desenfadat. Gairebé cada hora els periodistes se’l poden trobar fumant al pati d’entrada de l’hemicicle i conversar amb ell -té la carta de ser l’únic candidat que és diputat-. Tot i la proximitat, ha sabut sempre estar a prop del sol que més escalfava i créixer, primer dins del PSE i després al PSOE, de càrrec en càrrec. L’estil de Díaz, en canvi, és diametralment oposat. Se sap més pel que calla que no pas pel que diu i va aconseguir l’abstenció del grup socialista a Mariano Rajoy sense haver-ho reclamat formalment. El tarannà de Sánchez és el de l’infatigable, el que no es dona mai per vençut malgrat la travessia del desert que viu des del cop a Ferraz. Ningú pot dir al 100% què acabarà fent al final i si presentarà batalla tot i saber que pot acabar beneficiant la líder andalusa o propiciant una bicefàlia amb López.

L’entorn de Díaz ha deixat clar que té la intenció de fer per fi el salt a Madrid. El gran dubte és si compaginaria la secretaria general amb la presidència d’Andalusia. Sense escó al Congrés -i conscient del poc pes que tindria com a senadora autonòmica-, Díaz té por de quedar-se estancada en el “forat” de Ferraz, i cada cop més veus asseguren que podria compaginar les dues tasques. La batalla, que dura des d’aquest cap de setmana fins el congrés de juny, està servida.

Susana Díaz, la líder a l’ombra per a la vella guàrdia socialista

El model andalús

¿Susana Díaz és dels barons més a la dreta dins del PSOE? L’afany per pactar amb el PP l’ha arraconat a l’espai més a prop de Mariano Rajoy. Però si una cosa ha perseguit Díaz durant tot aquest temps és vetllar pels seus interessos personals i, també, els d’Andalusia. Durant els anys de majoria absoluta de Rajoy, el control de la comunitat és tot el que han tingut els socialistes, i la presidenta andalusa ha partit del convenciment que només es pot reconstruir el PSOE des del seu mirall. Els seus discursos són molt genèrics -acostuma a repetir que “ el PSOE es mucho PSOE ”- i acostuma a deixar que el seu entorn s’expressi per ella. Tot i que hi ha veus que dubten de la seva capacitat per unir el partit després d’haver plantat batalla, compta amb el suport de tota la vella guàrdia: Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba.

Garant de la unitat d’Espanya

Mentre Sánchez defensava el 2014 un tracte singular per a la “nació” catalana, Susana Díaz sempre s’ha erigit com una garant de la unitat d’Espanya, expressada en la “igualtat” de tots els espanyols i en contra de qualsevol “privilegi” a favor de Catalunya. El PP no ha dubtat que té el suport de la presidenta andalusa en la batalla judicial contra l’independentisme. Ara bé, manté la defensa d’un projecte federal i aposta per la Declaració de Granada del 2013, que s’ha convertit ja en un text que ningú al PSOE acaba de saber quin model d’estat persegueix. Per aconseguir arribar a la secretaria general sense problemes, ha posat en joc la seva relació amb el PSC. Miquel Iceta i ella van acostar posicions en una trobada i els catalans han promès, finalment, neutralitat.

No a Podem

A Podem, ni aigua. Entre els barons, és la veu que més rebutja un pacte amb la formació de Pablo Iglesias i que més durament els ha criticat. És també l’única líder autonòmica socialista que ha pactat amb Ciutadans per seguir governant. Díaz, fidel a la vella guàrdia, reivindica la centralitat del PSOE enfront de la dreta del PP i el “populisme” de Podem. Batalla per deslliurar-se de la imatge de ser una protectora de la gran coalició amb el PP i C’s.

Patxi López, una tercera via per fer una crida a la unitat molt calculada

Tornar al socialisme

La vida de Patxi López està plena de contradiccions. De ser investigat per negociar el 2006 amb Arnaldo Otegi, quan liderava la il·legalitzada Herri Batasuna, a convertir-se el 2009 en el primer lehendakari no nacionalista basc gràcies al suport del PP. Després de l’intent frustrat de presentar-se a les primàries del PSOE el 2014, ara fa el pas defensant un gir a l’esquerra del partit i renegant de l’abstenció per fer president Rajoy -malgrat haver acatat la disciplina de vot a l’últim moment-. Arrenca la gira per Espanya amb el mantra de “tornar al socialisme” i amb la voluntat de fer una campanya “respectuosa” amb la resta de candidats. En el seu primer discurs com a aspirant va dir que la socialdemocràcia ha abandonat la representació popular en mans de poders econòmics que, en “massa ocasions”, responen a interessos salvatges del capital especulatiu”.

En contra de la “uniformitat”

Patxi López no té la mateixa concepció de la unitat d’Espanya que Díaz. Des del primer moment li ha deixat clar que en cap cas creu que la “unitat” que reclama la baronessa hagi de ser “uniformitat”. Com a lehendakari, el Govern Basc va invertir més de 48.000 euros a l’any perquè aprengués euskera. Però mentre Juan José Ibarretxe va sortir de la Lehendakaritza parlant-lo amb fluïdesa, López només el xampurreja. “No pactarem cap pas cap a la independència amb ningú-assegurava en una entrevista fa just un any, quan va ser proposat per a la presidència del Congrés-. Tots el que volen imposar una identitat i un procés de fractura ens tindran al davant de manera permanent”.

“Derrotar la dreta”

L’abstenció per fer Mariano Rajoy president va ser un “error”, però López tampoc vol un PSOE que marqui el pas amb Podem. Reivindica un partit “autònom” que no es defineixi per “estar a prop d’una força o una altra”, sinó per abanderar un projecte d’esquerra “exigent i transformadora”. Ara bé, el seu projecte té un contrincant clar: el PP. Creu que és bàsic concentrar-se a no ser un “analgèsic de la dreta”, sinó aconseguir derrotar-la. Abandonar el que els populars han batejat com els Dimarts de Passió i Dijous de Resurrecció: quan el PSOE s’alinea amb Podem al Congrés per passar lleis sense efecte a principis de setmana però la tanquen amb pactes d’estat amb el PP.

Pedro Sánchez, l’exlíder que ja no té suports dins l’aparell de Ferraz

La veu de la militància

A Pedro Sánchez només li queda la militància. Després del cop a Ferraz, gairebé ha perdut tots els suports dins de l’aparell i malda per trobar líders socialistes que li permetin fer mítings als seus municipis. El pròxim serà el 28 de gener a Sevilla, una manera de desafiar Susana Díaz al seu territori. El gir a l’esquerra de Sánchez ha sigut total d’ençà que va haver de deixar la secretaria general. Es va desfogar en la primera entrevista després de deixar l’escó l’octubre passat: va carregar contra Díaz, César Alierta -expresident de Telefónica- i Prisa, a qui va culpar d’haver precipitat la seva caiguda al PSOE per intentar pactar amb Podem i les formacions sobiranistes per evitar que Mariano Rajoy tornés a governar.

Negociar amb el sobiranisme

Just després de ser ungit secretari general, Sánchez defensava el 2014 que Catalunya era una “nació”. Ho va tornar a fer abans del cop a Ferraz. Durant bona part del seu mandat es va haver de cenyir a les línies mestres que li dictava Andalusia, tot i haver convertit en la seva número dos la líder del PSC al Congrés, Meritxell Batet, i els estrets vincles amb Miquel Iceta, que van mantenir el no a Rajoy fins al final. No ho ha admès mai en públic, però el seu entorn confirma que van intentar un pacte amb el PDECat i ERC per intentar un govern d’esquerres i aixecar el cordó sanitari als partits independentistes.

Sí a Podem

La seva proposta com a aspirant és bastir ara ponts amb Podem. Reconeix que va ser un error carregar durament contra Iglesias en lloc d’intentar treballar-hi “colze amb colze”. S’excusa que els poders fàctics no el van deixar, però reclama que només és possible guanyar si es fa de bracet de la formació lila. Pablo Iglesias i Íñigo Errejón s’han fet seu aquest discurs per seduir votants socialistes.