La batalla a l’àrea metropolitana de Barcelona decantarà el 14-F

BarcelonaL’àrea metropolitana de Barcelona és el principal graner de vot en unes eleccions i, per tant, un dels territoris més cobejats pels partits. En les últimes eleccions al Parlament, les formacions amb representació s’hi van repartir 1,8 milions de vots: qui guanya en aquesta zona té moltes possibilitats de fer-ho a tot Catalunya. En els 30 primers anys des de la restauració de la democràcia, el PSC hi va regnar amb mà de ferro -amb incursions de CiU en alguns comicis-, però en l’última dècada s’ha convertit en un territori força més imprevisible. En 10 anys hi han vençut fins a cinc colors polítics diferents: CiU, el PSC, els comuns, ERC i Cs. De cara al 14-F es pot preveure ja que els socialistes recuperin gran part del terreny que Cs es va emportar ara fa tres anys, però Esquerra ja fa temps que truca a la porta per disputar-li aquest territori. La batalla està servida.

Si es mira enrere, el primer resultat sorprenent es va produir el 2014 quan, en unes eleccions europees en clau de prèvia de la consulta del 9-N, ERC hi va guanyar contra pronòstic. Però no seria l’únic canvi de tendència. En el cicle de les generals del 2015 i el 2016 els comuns hi guanyarien amb la seva proposta de referèndum pactat, mentre que el 2017 Cs hi irrompia amb unes xifres que van fer recordar les del PSC de les millors èpoques. El domini dels taronges, però, ha sigut efímer i, en els últims temps i amb l’efecte Pedro Sánchez, els socialistes hi han recuperat el pols.

El primer que cal tenir clar és que el PSC i Cs s’han convertit en vasos comunicants en aquesta zona. Del 1.100.000 vots que el 2017 van donar a Cs la victòria a les urnes, gairebé la meitat provenien de l’àrea metropolitana: 520.973. Ho van rebatejar de “cinturó vermell” a “cinturó taronja”. Però, com en un efecte dòmino, Cs ha anat patint sotragades des de la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy, que va agafar el partit a contrapeu. En paral·lel, l’arribada del PSOE a la Moncloa va enardir els socialistes catalans. Des de llavors, la correlació de forces entre els dos partits s’inverteix.

Illa contra Ciutadans

La lluita del candidat del PSC, Salvador Illa, per mantenir i ampliar vots en el que abans havia estat un feu socialista inexpugnable s’ha fet palesa en la campanya. La pandèmia l’ha fet optar per celebrar mítings de manera telemàtica, però això no li ha impedit dirigir-se constantment a l’electorat que fa tres anys va fer confiança a Cs reivindicant el “retrobament” entre independentistes i els que no ho són -per exemple, algú no independentista “que viu a l’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet”, va dir en una entrevista a l’ARA. “Cal dir prou, girar full, que Catalunya torni a dialogar, a acollir, que es retrobi amb el que va ser i mai ha deixat de ser”, recomanava ahir -passant-se per un moment al castellà- en un acte: “L’únic vot de canvi és el vot del PSC”. Les crides al vot unionista també les ha fet en forma de retret al partit taronja. “Ciutadans va tenir una oportunitat en la legislatura passada i va fugir, jo en canvi torno”, va etzibar Illa en el primer debat entre candidats a La Vanguardia, en un retret a Inés Arrimadas per haver marxat de Catalunya després de guanyar les eleccions.

I mentre Illa busca el vot que no fa gaire va ser taronja, Cs sap que s’ho juga tot a l’àrea metropolitana. El partit d’Arrimadas ha tornat a la fórmula original: una retòrica dura amb l’independentisme. Amb aquest discurs l’any 2017 va trobar en el cinturó vermell un aliat, tot i que llavors el PSC queia a les enquestes -tot el contrari que ara-. L’argument de Cs per debilitar-lo és insistir amb l’amenaça del tripartit i desencantar, així, l’efecte Illa. Sumat a això, bona part dels seus actes han sigut a les rodalies i, fins i tot, porta en el seu programa un pla de xoc per al sector industrial, quan el 2017 gairebé no el mencionava. Prometent ampliar el sòl industrial o un pla d’ajudes, Cs no només intenta rescatar empreses del cinturó industrial, sinó també els vots que ara estan en risc.

L’encàrrec de Junqueras

I el tercer actor en discòrdia és Esquerra. Si li haguessin dit fa 10 anys quines serien les seves expectatives electorals ara mateix en aquesta zona del país, pocs s’ho haurien cregut. Dels 70.000 vots que hi va aconseguir a les catalanes del 2010, als més de 350.000 de les del 2017. Créixer i tornar a créixer en aquesta àrea ha sigut una de les obsessions d’Oriol Junqueras, que sempre s’ha brandat a si mateix d’exemple: si ell havia pogut ser alcalde del municipi metropolità de Sant Vicenç dels Horts, el partit algun dia bé havia de poder ser decisiu a la zona.

“La via l’obre l’Oriol a Sant Vicenç. Des de llavors el nostre creixement és lent però persistent”, analitzen des de la direcció del partit republicà. I en aquesta campanya l’àrea metropolitana ha tornat a ser una de les prioritats, una decisió que és més “estratègica que tàctica”. És a dir, que està pensada no només en termes de rendiment immediat, sinó posant la “mirada llarga” en el pròxim cicle electoral. ERC ja ha fet mítings a Badalona i a l’Hospitalet amb un objectiu evident: carregar una vegada i un altra contra el PSC per intentar captar aquell votant que està cansat de les “majories eternes” dels socialistes. El mateix Junqueras va llançar un dels atacs més directes als socialistes de l’Hospitalet, aprofitant els problemes amb la justícia que té la seva alcaldessa: “Aquesta ciutat fa molts anys que viu una epidèmia, l’epidèmia de la corrupció”.

La resta de partits que seuran al Parlament potser no tenen tantes opcions de guanyar a l’àrea metropolitana, però tots tenen algun motiu per somiar amb un bon resultat. Per exemple, JxCat va batre tots els seus rècords a la zona en les últimes europees, amb Carles Puigdemont de candidat, i, si aconsegueix aproximar-s’hi i fer un bon resultat a la resta del país, les seves opcions de victòria estarien reforçades. També els comuns poden apel·lar als vells temps quan, amb Xavier Domènech de candidat, miraven els socialistes pel retrovisor. Fins i tot el PP i la CUP hi han tingut bones experiències no gaire llunyanes, tot i que en les últimes cites electorals hi acumulen sobretot decepcions. Qui vulgui dormir bé la nit del 14-F sap que ha de cultivar l’àrea metropolitana. Hi ha molts vots en joc que ja fa temps que van deixar de ser previsibles.