Madrid, contrapès de dretes o cirereta del tomb progressista

MadridL’aqüeducte de festius estatals, regionals i locals que travessa Madrid des de la Setmana Santa s’ha confabulat amb l’agenda política espanyola i el mes de campanyes encadenades per crear una sensació ambiental de provisionalitat. Sembla que res arrenca, res s’acaba, i tothom conté la respiració a l’espera d’un desenllaç final i definitiu que promet que arribarà el pròxim dia 26, quan es tanquin els col·legis electorals i s’hagin recomptat els vots de les eleccions a la Comunitat de Madrid. Ahir, el dia de San Isidro -festiu a la capital de l’Estat- es va convertir en una pintoresca jornada de campanya per a la batalla de la comunitat que, en clau espanyola, és l’epicentre de totes les pugnes d’aquests comicis. El resultat decidirà si el camí que va emprendre Espanya el 28 d’abril era el d’un tomb històric progressista cridat a trinxar els equilibris existents o una mera sacsejada del tauler polític.

Les eleccions generals van servir per consolidar la divisió de la política espanyola en dos blocs ben definits. Els moviments de Ciutadans buscant liderar l’oposició a Pedro Sánchez van redefinir la divisòria entre dos projectes polítics enfrontats, empenyent el president espanyol als braços de Podem per liderar un govern d’esquerres. I un cop perduda la possibilitat de fer-li ombra en la pugna per la Moncloa, les dretes han dipositat en Madrid les esperances per posar el principal contrapès al poder socialista. Des d’aquí, diuen, volen crear una illa de polítiques liberals i de baixades d’impostos davant de la pujada generalitzada que tant PP com Cs preveuen que farà Sánchez.

Les enquestes diuen que la batalla madrilenya està molt ajustada. Tot i la victòria per un marge estret del bloc de dretes en les eleccions del 28-A a la comunitat, la desmobilització causada per la patacada i l’onada d’optimisme que recorre l’esquerra podria ajustar els resultats. Tot plegat amb una previsible victòria del candidat socialista, Ángel Gabilondo, però que podria no ser suficient si el trio de Colón -el tripartit virtual entre PP, Cs i Vox que Sánchez va explotar amb èxit com a espantall en la campanya de les generals- suma més diputats que el bloc d’esquerres.

Les eleccions tindran conseqüències en la governabilitat espanyola. Sánchez ja va dir que estaria pendent dels resultats del 26-M amb la intenció d’integrar-los en les negociacions de govern, que es reprendran a partir del dia 27. Una victòria a Madrid li donaria mans lliures per apostar fort per un govern d’esquerres, que hauria rebut un doble aval a les urnes. Amb la doble victòria, Sánchez tindria més crèdit per cedir als seus potencials socis, que en aquestes eleccions es presenten dividits, entre Més Madrid, la marca d’Íñigo Errejón -antic rival intern de Pablo Iglesias i d’aproximació més pactista al PSOE-, i la candidata lila, Isabel Serra. Iglesias reforçarà o debilitarà el seu capital polític en funció de com surti d’aquesta batalla, que és la primera de les diverses batalles orgàniques que es juguen a cara o creu en aquestes eleccions. Un Iglesias enfortit, amb majoria d’esquerres, tindria més eines per mirar de convèncer Sánchez de les virtuts d’un govern de coalició. Si surt afeblit, serà més a prop d’haver d’acceptar les condicions que li imposi el líder socialista, perquè l’alternativa a un pacte és una repetició electoral, que Iglesias no es podria permetre en un moment de màxima debilitat.

La pugna de la dreta

Les dues cares de la segona de les monedes que es llancen a l’aire en aquestes eleccions són la d’Albert Rivera, per una banda, i la de Pablo Casado per l’altra. Són les primàries de la dreta, que també tenen a Madrid la seva batalla clau. El líder del PP es juga el càrrec en aquestes eleccions. Només si aconsegueix retenir el lideratge de la dreta i el govern de la Comunitat, per al qual ha apostat per una candidata afí, Isabel Díaz-Ayuso -que comença a fer-se un nom per les seves sortides de to-, tindrà arguments per presentar batalla als crítics que fa setmanes que esmolen els ganivets, i que ja li han fet fer un gir cap al centre. A les generals, Ciutadans va guanyar el PP a la regió, i Rivera somia a repetir els resultats per provocar una sortida precipitada de Casado que li obri el camí al lideratge de l’oposició a Sánchez. Aquesta és la batalla que importa a Rivera, perquè és la que li dona possibilitats d’aspirar al premi gros, l’entrada a la Moncloa quan hi torni a haver eleccions generals. També Vox, ja sense l’impacte en els resultats del repartiment d’escons per la llei electoral, podria reivindicar-se com a força imprescindible per a un govern de dretes, i recuperar una part del momentum perdut.

Els sectors més abrandats de la dreta -el periodista ultra Federico Jiménez Losantos és l’abanderat d’aquest discurs- avisen que una derrota a la Comunitat de Madrid suposaria l’inici d’un canvi de règim a Espanya. Segurament és una exageració, però la coincidència d’un govern socialista a la Moncloa i a Madrid no es dona des dels temps de Joaquín Leguina i Felipe González, i és inèdita l’entrada d’un partit situat a l’esquerra del PSOE com Podem a les institucions de poder madrilenyes. El gir podria ser qualificat d’històric. I la dreta arriba a la cita dividida, barallada, i sense un nord clar.

Carmena, favorita

Hi ha una batalla secundària a la capital, refugi de l’esquerra en els últims quatre anys de majories populars a tots els fortins madrilenys i estatals excepte a l’Ajuntament. L’alcaldessa, Manuela Carmena, ho té tot de cara per repetir la victòria a costa de fer desaparèixer Podem del consistori -es va alinear amb Errejón, però Iglesias no va voler competir amb ella- i de menjar-li bona part del pastís al PSOE, amb un discurs a la dreta d’alguns dirigents socialistes en assumptes com Veneçuela. Tot apunta, doncs, que l’esquerra retindrà el poder local. Per això la prioritat és la comunitat, que mesurarà la rotunditat del canvi de signe de la política espanyola del pròxim lustre.