Les ciutats del canvi se sotmeten a examen quatre anys després
L’esquerra alternativa arriba a la cita amb les urnes amb opcions de retenir la majoria de governs municipals que va aconseguir per primer cop el 2015
Barcelona / MadridL’any 2015, les ciutats del canvi van ser el gran titular de la nit electoral de les municipals. El moviment sorgit als carrers i les places del 15-M -que dimarts va complir vuit anys- arribava a les institucions. Ho feia a través dels ajuntaments, aconseguint el poder en moltes de les principals ciutats espanyoles i apuntant-se el triomf en les dues grans capitals del país: Barcelona i Madrid. Quatre anys després, aquests governs afronten l’examen de les urnes i ho fan, malgrat les dificultats per complir les expectatives que ells mateixos havien generat, amb opcions de retenir el poder a la gran majoria de municipis.
La gestió de les expectatives ha sigut, de fet, un dels principals reptes als quals han hagut de fer front aquests ajuntaments. El pas, en molts casos, de l’activisme a la política institucional ha comportat també un trànsit de la reivindicació a la gestió que sovint ha decebut part dels seus votants. Ho explicava l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, el juliol passat durant una vista a Nova York en què va coincidir amb la revelació dels demòcrates, Alexandria Ocasio-Cortez. “La política institucional pot ser més frustrant que la lluita social”, advertia Colau, que opinava que és diferent ser activista que alcaldessa perquè mentre en el primer cas has d’“exigir al poder públic que faci el màxim possible”, en el segon “la teva feina és barallar-te cada dia amb les contradiccions i els límits per aconseguir més poder per a la gent”.
En el cas de Colau, que va assolir projecció pública com a portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’habitatge ha sigut la gran pedra de toc d’aquestes contradiccions. Tot i els bons resultats en aspectes com la lluita contra els pisos turístics, el mandat de Barcelona en Comú es tanca lluny de la promesa de 8.000 nous habitatges amb què es va presentar a les eleccions fa quatre anys. Tampoc pel que fa a participació ciutadana Colau ha pogut complir objectius i la multiconsulta no ha arribat a dur-se a terme en aquest mandat. Una prova també de les dificultats que ha trobat l’alcaldessa -reprovada vuit cops pel ple municipal- per teixir aliances al consistori.
Tot i les dificultats, però, des del govern municipal s’apunta que s’ha aconseguit situar en la centralitat política de la ciutat debats que fins ara estaven arraconats. Un mèrit que també s’atribueixen altres ajuntaments del canvi com ara el de Badalona, que només va poder governar tres anys abans de ser desallotjat del govern municipal pel PSC mitjançant una moció de censura. També a Badalona -on ara Guanyem aspira a disputar-li la primera posició al PP- s’admet que la gestió del govern ha quedat lluny de les expectatives que va generar la seva arribada en substitució d’Albiol. Barcelona i Badalona van ser la punta de llança a Catalunya d’uns governs del canvi que també van arribar a Castelldefels, Cerdanyola, Barberà i Molins de Rei.
De Madrid a Santiago
El cas dels ajuntaments catalans del canvi és perfectament extrapolable a la resta de l’Estat. Podem i altres confluències aliades del partit de Pablo Iglesias van tenir fa quatre anys la primera gran oportunitat de tocar poder. Les municipals del 2015 van donar a partits a l’esquerra del PSOE els ajuntaments de capitals com Saragossa, València, Santiago de Compostel·la o Madrid, i d’altres ciutats importants com la Corunya o Cadis. Els socialistes van jugar a favor del canvi progressista en aquestes ciutats -com va passar inicialment a Barcelona- donant suport als alcaldables de les confluències pròximes a Podem. Els quatre anys de govern van fer aterrar alguns somnis de canvi, que van xocar amb la institucionalitat, però, en global, i segons les enquestes, el gir progressista que van marcar aquells comicis tindrà continuïtat el dia 26.
En el cas de la capital espanyola, l’alcaldessa Manuela Carmena viu un moment dolç tot i la seva crisi amb Podem, que l’ha dut a presentar-se sense les sigles del partit lila. El projecte estrella del mandat, la pacificació del trànsit de Madrid Central, ha comptat amb el suport majoritari -i sobretot, creixent- de ciutadans i comerciants, malgrat les gesticulacions de la dreta, que augurava el caos. A l’altre cantó de la balança, la incapacitat per aturar desnonaments ha allunyat l’alcaldessa dels moviments en favor d’un habitatge digne, i ahir mateix va patir un escrache de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Carmena, però, aconseguirà mantenir-se per sobre del PSOE i del PP, i tot apunta a una revàlida de la majoria d’esquerres que li permetrà ser alcaldessa quatre anys més, malgrat el seu compromís inicial de no repetir.
La recuperació del PSOE
On es poden produir canvis és a Saragossa o a Santiago. Les enquestes apunten a la possibilitat que les majories d’esquerres es mantinguin, però amb un canvi de partit més votat, que passaria a ser el PSOE. A la capital aragonesa, el divorci entre els comuns i Podem seria la clau per explicar aquest canvi de lideratge a l’esquerra, que tot i això no faria perillar la majoria progressista. Una tònica general en els ajuntaments del canvi, que han vist en els últims quatre anys com es trencaven aliances i pactes de govern que s’hauran de recompondre després del 26-M.
La remunicipalització de serveis públics, les solucions per a l’emergència de l’habitatge, la millora en drets socials, la limitació del turisme o els avenços en transparència van ser promeses d’aquests governs a l’arribar al poder fa quatre anys que han topat amb una realitat complicada. És el cas de l’alcalde de Cadis, José María González Kichi, que ha acabat defensant posicions incòmodes per a Podem com la producció d’armament per a l’Aràbia Saudita per protegir llocs de treball a la seva ciutat. En global, en aquests quatre anys les ciutats del canvi han aconseguit superàvit, per culpa en part de les limitacions que els imposava Hisenda, però també d’una manca d’impuls inversor, que els ha costat crítiques del seu mateix espectre ideològic.
Sigui com sigui, aquests governs aspiren a tenir una segona oportunitat, amb una diferència substancial a com van aconseguir governar el 2015: en lloc d’exercir de contrapès al govern conservador de Madrid, ara volen retroalimentar-se amb un executiu de Pedro Sánchez tenyit de vermell i lila, per dur fins al final el canvi de polítiques que de moment tenen a mig fer.