Barcelona ja s’imagina com a capital d’estat

BarcelonaCom seria una Barcelona capital d’un eventual estat català? Què canviaria respecte l’actual ciutat? Llibre blanc. Barcelona, capital d’un nou estat, que l’alcalde Xavier Trias presenta avui i al qual l’ARA ha tingut accés, pretén respondre en part a aquestes preguntes. Aquest encàrrec de l’Ajuntament, però, és diferent dels informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional de la Generalitat. A diferència d’aquest ens, que publicava posicionaments elaborats pel conjunt dels membres, el llibre barceloní inclou articles de diferents àmbits firmats per experts en cadascun. Ara bé, els escrits no necessàriament tenen coherència entre ells, ja que els autors són molt plurals i abasten un arc ideològic ampli. Trias, de fet, reconeix en la presentació del document que el que pretén és contribuir “al debat i a la reflexió sobre el procés”.

Així, malgrat la claredat del seu títol, algun dels col·laboradors fins i tot qüestiona que la Ciutat Comtal hagi de seguir sent la capital de Catalunya després d’una possible independència. Joan B. Culla defensa que si el país hagués tingut una capital més petita la identitat catalana tindria avui un perfil similar a l’occità o el bretó, però també apunta que, mentre que el 1714 hi residia un 10% de la població del Principat, ara ja no és així i disposem d’un “país capgròs”.

Administració pública

Entre la ciutat estat i renunciar a la capital a favor de Manresa

La majoria dels experts del Llibre blanc recomanen que Barcelona disposi d’un tractament singular que li permeti gestionar més competències. Núria Bosch i Marta Espasa, per exemple, la situen com a capital de la vegueria del Barcelonès i amb capacitat de gestió en àmbits com l’educació, la sanitat i els serveis socials. Per fer-ho, tindria un sistema de finançament propi amb autonomia fiscal en l’IBI i l’IRPF. Alfred Lacasa Tribó defensa que Barcelona s’assimili a una mena de ciutat estat i que disposi de tribunals locals amb jutges i fiscals per a delictes menors i que la Generalitat hagi de requerir un informe vinculant a l’Ajuntament per cada norma estatal que vulgui aprovar. Ferran Armengol Ferrer i Josep Pagès Massó, al seu torn, també veuen la ciutat com un districte federal o amb una autonomia administrativa reforçada, mentre que Joan Delort li atorgaria “àmplies prerrogatives en el disseny, direcció i gestió” de la seguretat local. Marc Guinjoan creu també que l’àrea metropolitana es podria equiparar a l’estat federat de Viena, però ja qüestiona que hagi de concentrar totes les institucions i ens públics del nou estat i reclama trencar el model radial de les infraestructures catalanes. Finalment, Miquel Puig rebutja que Barcelona sigui la capital administrativa. Ho argumenta perquè la ciutat ja no té lloc per situar ni les institucions -seria molt car- ni els prop de 150.000 nous habitants que aportaria la capitalitat. El nou estatus, a més, no és necessari per incentivar una economia ja diversificada. En canvi, proposa Manresa com a alternativa, situada al centre del país, tot i que caldria reforçar els accessos en tren.

Infraestructures

Un port i un aeroport reforçats i un habitatge cada cop més car

La capacitat de prendre decisions des de la proximitat, segons Germà Bel, permetria resoldre els problemes endèmics en trens, port i aeroport, cosa que Martí Estruch afirma que convertiria la ciutat en el gran pol que connecti “el món amb el sud d’Europa”. Així mateix, Xavier Fageda assegura que el nou estatus permetria ser més selectius a l’hora d’escollir companyies aèries per a l’aeroport, i Marta González-Aregall obre la porta a gestionar el port de Barcelona des de la Generalitat, pensar en una gestió municipal o convertir-lo en una empresa privada. Al seu torn, Eduard Bru insta a edificar espais lligats a la història del país, mentre que Adam Casals alerta que la falta d’espai disponible al centre de la ciutat farà pujar els preus dels edificis, tot i que es podria incentivar el lloguer. Toni Comín fins i tot proposa usar els edificar oficials de l’estat espanyol com a seus de noves conselleries. La Llotja, per exemple, seria la seu d’Economia, la Delegació de l’Estat seria la de Governació i a la Comandància de la Marina hi hauria la conselleria de Defensa.

Economia i indústria

Entre l’aposta per la innovació i la necessitat del decreixement

Quins sectors promouria la nova capital d’estat? Albert Castellón recomana ser selectius i no optar al Barcelona World, les Olimpíades d’Hivern o a la capitalitat del mòbil i afinar més la tria, Francesc Escribano vol fer de Barcelona la capital audiovisual del sud d’Europa i Miquel Barceló creu que l’efecte seu i la presència de nous agents reguladors pot reforçar l’“ecosistema innovador urbà”. Modest Guinjoan s’atreveix a quantificar en 40.000 els llocs de treball nous que duria el nou estatus (13.000 en serveis a empreses, 5.000 en serveis financers o 3.500 en telecomunicacions). Tot i això, Oriol Amat avisa que empreses catalanes poden segregar part de l’activitat per dur-la a Espanya, però també podria passar l’efecte invers, i Montserrat Casanovas Ramon alerta que la banca podria patir a l’inici, però els efectes serien positius a la llarga. En tot cas, Antonio Turiel Martínez insta a fer un pla per pilotar un procés de decreixement que inclogui horts urbans o condicionar els edificis per estalviar.

Coneixement i cultura

Capital de les noves tecnologies, el periodisme i la cultura catalana

Les noves tecnologies són un altre nínxol a explorar, i Manel Sanromà i Jordi López Benasat apunten que Barcelona pot ser capital europea en el negoci de les TIC aplicades a la ciutat, i Antoni Bassas pronostica que apareixerien més projectes com Creapolis i el 22@. Juan Antonio Giner proposa fundar un premi Nobel de periodisme, mentre que Ignasi Aragay somia en un mitjà de comunicació multilingüe amb mirada global fet des de Barcelona que podria dir-se Erasmus. En l’àmbit de la cultura, Damià Pons, Albert Pujol, Jordi Cabré i Xavi Sarrià defensen des dels diferents territoris que Barcelona actuï com a capital cultural dels Països Catalans i Francesc Torralba preveu un efecte positiu en el diàleg interreligiós.

Equitat i polítiques socials

Aprofitar les eines contra les desigualtats i per la democràcia

Àngels Guiteras diu que la independència pot millorar la lluita contra la desigualtat, però no hi ha cap garantia. Per això, Josep Oriol Pujol i Carles Armengol subratllen el paper de l’educació, Manuel Delgado crida a acollir tots els immigrants com a ciutadans, Fabian Mohedano insta a treballar per una reforma horària global, Lluís Rabell reclama ampliar àmbits de participació i decisió i Santiago Vidal vol descentralitzar la justícia als districtes.