El bar d'Iglesias on tothom és benvingut (excepte Yolanda Díaz)
MadridPer a la gent avesada a moure's pels ambients polítics madrilenys, la figura de Bertrand Ndongo és bastant coneguda. Es tracta d'una persona nascuda al Camerun que treballa en mitjans d'ultradreta (i d'aquí l'apel·latiu "el negre de Vox", amb què se'l coneix a les xarxes), ja saben, aquests que no fan periodisme sinó agitació i propaganda. Aquest dimarts Ndongo, que ara treballa a Periodista Digital, s'ha acostat a les vuit del vespre fins al bar promogut per Pablo Iglesias al barri de Lavapiés amb la idea de provocar els assistents. Però el bon rotllo era de tal calibre que li ha estat impossible.
Primer ho ha intentat amb un paio d'estètica alternativa que es veia de lluny que feia hores que estava de festa, però que en lloc de caure en la provocació ha llançat una soflama de pau i amor al més pur estil hippie: "Sé que és inaudit que un vicepresident posi un bar, però vull pensar que en democràcia, siguis d'esquerres o dretes, has de voler sempre que a la gent li vagi bé, no?", li responia a un Ndongo que no acabava de saber si li estaven prenent el pèl o no.
Després ho ha provat amb un grup de joves per veure si es queixaven del preu de la cervesa (3 euros l'ampolla), però tampoc se n'ha sortit. I al final se n'ha cansat, ha fet el seu stand-up enfotent-se de la concurrència i ha marxat sense que ningú li digués res.
La Taberna Garibaldi
I és que aquest era l'ambient que es respirava aquest dimarts en l'estrena a la Taberna Garibaldi, el bar patrocinat per Pablo Iglesias que aspira a convertir-se en un nou lloc de trobada de l'esquerra alternativa madrilenya. El local és una antiga perruqueria (a fora conserva les rajoles amb els anuncis: "Higiene" a un costat i "Desinfección" a l'altre) que ja ha tingut una vida com a local de copes i ara s'ha reconvertit en el que es podria definir com a garito.
El cantautor Carlos Ávila, que ja té una cooperativa bar a Toledo, n'és el responsable, tot i que afirma que la idea és totalment d'Iglesias i del poeta Sebastián Fiorilli. "És ell qui fa dos mesos va començar a buscar un local, i tot just fa tres setmanes ens hi hem posat. M'hauria agradat tenir una mica més de temps", explica visiblement atabalat per la gentada que ocupa el carrer cervesa en mà. "Per favor, les cerveses porteu-les més a prop de la porta o a dins", suplica als parroquians. Poc després, passa una patrulla de la policia municipal llançant llambregades intimidatòries. "Em sap molt de greu no poder parlar més amb tu", es lamenta.
A dins es nota que no han tingut massa temps per preparar la infraestructura hostalera (tot està a punt d'acabar-se), però sí per decorar el local. El que hi ha t'indica ràpidament en quin territori et trobes: una bandera palestina a la barra, una fotografia acolorida de tres milicianes armades durant la Guerra Civil i quadres d'estètica del realisme soviètic. La sala interior està presidida per dos pòsters de dues comunistes amb glamur com Raffaella Carrà i Pepa Flores.
El públic, de totes les edats, vesteix segons els codis tribals que imposa l'actual guerra cultural madrilenya: si els cayetanos van amb pantalons de color beix, mocassins amb borles, camisa blanca i jersei al coll, aquí l'uniforme consta de gorra peakyblinder, barba, pantalons de tubi vambes Vans en ells, i pírcings, colors negres i botes en elles. També hi ha gent gran amb la típica americana de pana, que no passa mai de moda. La carta no té pèrdua: et pots demanar un Fidel Mojito amb una enchilada Viva Zapata, o un Gramsci Negroni amb un salmorejopartisano. Si d'alguna cosa en sap Pablo Iglesias és de màrqueting.
Tothom riu i comenta que l'obertura del bar és una gran idea. "A veure si veiem el Pablo!", repeteixen unes dones. Però el Pablo a aquella hora no hi és. En una taula la conversa gira al voltant de Yolanda Díaz, que segurament és l'última persona que s'espera allà. "Quina pena aquesta Yolanda!", sospira un. En aquell moment penso que si jo fos Miguel Ángel Rodríguez (Déu me'n guard de caure tan baix!), li hauria recomanat a Isabel Díaz Ayuso passar a fer-se una birra. Al cap i a la fi, ella i Iglesias van néixer el mateix dia i parlen el mateix idioma.