El 5,8% o el 8,5% del PIB? Quina és la balança bona?

BarcelonaEn funció del mètode de càlcul que es fa servir per fixar el saldo fiscal entre Catalunya i Espanya –la diferència entre el que paga Catalunya en forma d'impostos a l'Estat i el que després retorna en forma d'inversions i serveis–, la magnitud del dèficit fiscal varia de manera significativa. Això explica que amb el mètode de càlcul de flux monetari, el dèficit fiscal del 2010 sigui fins a 5.000 milions més elevat que amb el mètode de càrrega del benefici. Però ben bé, quines diferències hi ha entre un i altre mètode? Fem un repàs d'alguns dels conceptes clau per entendre què té en compte cadascun dels mètodes i variables per arribar a una o altra conclusió.

• Flux monetari Aquest mètode computa com a despesa territorial les inversions que es realitzen directament en el territori i que beneficien i tenen impacte directe en la seva economia local i els ciutadans que hi viuen. Ras i curt: tant pago a l'Estat, tant em retorna l'Estat en forma d'inversions i serveis. Sense tenir en compte el valor afegit indirecte que puguin aportar inversions estatals fetes en altres territoris. Segons aquest mètode, Catalunya va pagar a l'Estat en forma d'impostos, el 2010, 16.500 milions d'euros més dels que després l'Estat va retornar en forma d'inversions i serveis. Aquesta és la fórmula més defensada des de Catalunya. Però no és l'única vàlida i reconeguda pels experts.

• Càrrega benefici Aquest altre càlcul computa, a més de les inversions que es fan directament al territori en qüestió, la part proporcional de les despeses d'interès general que fa l'Estat, al marge d'on es localitzi la despesa. Per exemple, el sou de tot el cos funcionarial que treballa a les seus centrals de Madrid dels ministeris, segons aquest càlcul, és una despesa que també s'ha de considerar que reporta beneficis a Catalunya, perquè treballen per a tot l'Estat, i, per tant, Catalunya ha d'assumir-ne la part proporcional del cost. El mateix passa, per posar-ne un altre exemple, amb el Museu del Prado, instal·lat a Madrid. Segons aquest càlcul, una part del que hi gasta l'Estat s'ha de considerar que és despesa feta als territoris. Però experts com els que integren el Col·lectiu Wilson alerten que aquesta és una fórmula esbiaixada en el cas català. Per què? Doncs perquè els sous dels funcionaris dels ministeris tenen impacte en l'activitat econòmica local de Madrid, igual que els visitants del Museu del Prado, que dinamitzen l'economia local de Madrid, i no la de tots els territoris de l'Estat de forma proporcional. Amb aquest mètode de càlcul, Catalunya va pagar el 2010 a l'Estat 11.000 milions més dels que després l'Estat va retornar en forma d'inversions i serveis.

• Neutralització del deute La cosa s'embolica quan a tot plegat s'hi ha d'afegir un context de crisi econòmica, financera i, especialment, de deute desbocat. La neutralització del deute vol dir tenir en compte que part del deute que genera a l'Estat el dèficit públic l'assumiran totes les autonomies (amb els impostos dels seus ciutadans) de forma proporcional al seu pes en l'economia estatal. Si en calcular la balança fiscal no es neutralitza el deute, llavors el saldo surt adulterat, com ja va explicar mesos enrere l'ARA. "Pensar que les balances fiscals no s'han de neutralitzar és equivalent a pensar que el govern d'Espanya no pagarà els seus deutes", sostenen els experts del Wilson. El cas és que sense neutralitzar el deute, es consideraria que cal comptabilitzar com a despesa imputable a Catalunya la part proporcional del deute que ha contret l'Estat. Sense neutralitzar, es podria donar el cas que la balança fiscal conclogués que Catalunya aporta menys del que rep de l'Estat. Per tant, tant el mètode de flux monetari com el de càrrega benefici poden calcular-se amb o sense neutralitzar el dèficit, cosa que explica que en alguna ocasió es parli de quatre fórmules diferents per calcular la balança: flux monetari (neutralitzant i sense neutralitzar el deute) i càrrega benefici (neutralitzant i sense neutralitzar el deute).