Aznar i Montoro, les dues ànimes de la dreta espanyola
SubdirectorUna de les coses més interessants que han passat aquesta legislatura és la guerra subterrània que han mantingut, cadascú des de la seva trinxera, José María Aznar i Cristóbal Montoro. Va ser el maig del 2013 quan Aznar va decidir sortir de la cova de la FAES per llançar una andanada contra les pujades d’impostos aplicades per Rajoy a l’inici de la legislatura. Montoro no va trigar ni 24 hores a respondre que abaixar impostos era, en el pitjor moment de la crisi, una “enyorança melancòlica”.
¿Com s’explica que el polític de Jaén, que també va ser ministre amb Aznar, s’atreveixi a plantar cara al tòtem de la dreta espanyola, el líder conservador que va derrotar Felipe González i va obtenir una majoria absoluta cavalcant l’onada del creixement econòmic? En el fons tots dos són els representants arquetípics de les dues faccions ideològiques que conviuen dins del PP en un difícil equilibri. La que representa Aznar és la més ideològica, la que abraça la fe neoliberal i considera l’estat com un mal menor que cal minimitzar en l’àmbit econòmic i enfortir només en el seu paper repressor com a garant de l’ordre social establert. Aquest corrent, que també compta amb Esperanza Aguirre com a cara visible, té una visió internacional atlantista, és bel·licista i està ben connectat tant amb els tories britànics com amb el Partit Republicà nord-americà. Consideren que la ideologia ha de passar per sobre de l’opinió pública -Aznar no es penedeix de la Guerra de l’Iraq quan més d’un 90% s’hi oposaven- i senten un indissimulat menyspreu per l’altre sector, més pragmàtic i moderat, que consideren funcionarial i acomodatici.
Idealistes contra pragmàtics
El sector de Montoro, Rajoy i Soraya és, en efecte, estatista -i, per tant, jacobí- i pragmàtic. Si en alguna cosa creu Montoro és en el seu guardià de l’aparell de l’Estat, que sublima fins al punt de creure’s el propietari absolut i, per tant, legitimat per fer-lo servir a conveniència. Contra Catalunya, per descomptat, però també contra el mateix Aznar, al qual no ha dubtat a multar amb 70.000 euros, tot i ser conscient que si la notícia es filtrava podia ser una bomba per al PP. Però per a Montoro, que, a diferència de molts dels companys de partit, és d’origen humil, la possibilitat de poder humiliar Aznar al seu despatx passava al davant. Transmutat en superheroi justicier, creu que una de les seves funcions és perseguir la doble moral, sobretot d’aquells que es permeten el luxe de criticar-lo (recordeu quan va criticar els mitjans pels seus deutes amb Hisenda). Montoro és el bulldog de l’Estat centralista i fort, castís i rònec, però no hipòcrita, mentre Aznar, que ni tan sols suporta els controls d’alcoholèmia, somia un món en què els capitals es puguin moure sense control (sobretot els seus) i els estats tinguin un paper testimonial en la governança global del capitalisme. Aznar i Montoro, les dues ànimes enfrontades de la dreta espanyola.
