Avenços i mancances en el llarg camí cap a la transparència

BarcelonaEl cas de les llicències per edat del Parlament destapat per l’ARA ha posat diversos debats sobre la taula. Un d’ells, si els mecanismes de transparència funcionen correctament a Catalunya. La informació va ser obtinguda a través dels canals que preveu la llei en aquest àmbit, però van ser diverses les traves que va imposar la cambra abans de proporcionar la documentació requerida. La pregunta raonable, doncs, és si funciona correctament la llei de transparència aprovada fa set anys.

Les normes de transparència comencen a aterrar a principis de la dècada passada: la de l’Estat s’aprova el 2013 i la de Catalunya un any més tard. Són temps de casos de corrupció sonats -Gürtel, ERO d’Andalusia i Palau de la Música- i en què el 15-M ja s’ha llançat als carrers a demanar “democràcia real”. Un teòric del 15-M i de la participació que després faria el salt a l’administració, Ismael Peña-López -director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya-, situa diversos fets darrere la irrupció d’aquestes normatives: des de les mentides del govern Aznar sobre l’11-M a les primeres iniciatives en transparència amb l’Open Goverment Initiative de Barack Obama (2009), el portal de transparència basc Irekia (2010) i la sortida a les places (2011). “El 15-M va reblar el clau”, conclou.

La llei catalana introdueix diversos elements destacats com ara els portals de transparència de les administracions; el govern obert i la informació pública. En aquesta última pota de la normativa s’hi inclou un concepte fonamental: el dret dels ciutadans a sol·licitar i obtenir informació pública de les seves institucions. En definitiva, la fiscalització directa de la ciutadania al poder a través de la informació. “S’ha avançat a la velocitat de la llum”, sosté Peña-López. La Generalitat, per exemple, ha rebut des del 2015 més de 6.400 sol·licituds d’accés a la informació pública (saip) de ciutadans que reclamaven informació que no era accessible al públic. Una tendència que ha anat creixent amb el pas del temps: en el segon semestre del 2015 es registraven 299 saip. En el primer semestre del 2021, més de mil. “La llei és exigent”, defensa el director general de transparència de la Generalitat, Albert Cañigueral, que assegura que cada vegada hi ha “més coneixement” dels drets que atorga. “En el context pandèmic”, continua, han detectat com pujaven les saip en àmbits com “el sanitari i el de la contractació”.

Els contrapesos

Fins aquí l’esquema no és complicat: el ciutadà demana la informació i l’administració l’entrega. Però, ¿i si el govern, l’ajuntament o la institució pública de torn no compleix i no dona la informació o l’entrega parcialment? La llei preveu contrapesos: a Espanya hi ha el Consell de Transparència i a Catalunya la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP).

Aquest segon òrgan va gestionar l’any passat 1.155 reclamacions de ciutadans insatisfets amb les sol·licituds d’informació que havien fet a les diverses administracions catalanes -una xifra rècord-. És, en definitiva, qui controla que l’administració compleixi. “Hem experimentat un creixement de reclamacions sostingut”, sostenen fonts de l’organisme consultades per l’ARA, que recorden que mai s’han fet campanyes per donar a conèixer l’ens. De fet, cada any presenten una memòria al Parlament amb la feina que fan i sol·licitant comparèixer. “No ens han cridat mai”, apunten.

Des de la GAIP fan un diagnòstic ambivalent de l’estat de la qüestió. Consideren que des de les administracions catalanes s’ha avançat a l’hora de fer els portals de transparència, però no tant en el fet que disposin d’unitats específiques d’informació per atendre aquest dret dels ciutadans. “Més del 90% no tenen unitat d’informació. Tres de cada quatre reclamacions que rebem són contra el silenci”, afirmen. És a dir, contra el fet que l’administració no respon.

Finalment, una altra de les debilitats de l’esquema és que els òrgans de garantia com la GAIP -també el Consell de Transparència espanyol- no tenen capacitat coercitiva. És a dir, no poden sancionar l’administració en qüestió que, eventualment, no vulgui complir amb l’obligació de facilitar una informació al ciutadà. Aquest fet l’han viscut de ben a prop a la Fundació Civio, especialitzada en temes de transparència. Un dels seus periodistes, Miguel Ángel Gavilanes, denuncia que el Consell de Transparència té “les mans lligades” si, per exemple, un ministeri no compleix amb una de les seves resolucions. Civio va portar el ministeri de Defensa als tribunals perquè es negava sistemàticament a donar una informació sobre els acompanyants dels alts càrrecs als avions oficials. “Cinc anys i tres judicis”, explica que va costar. Una espera i un esforç que Civio es va poder permetre per l’ajuda d’un dels seus patrons però que difícilment es podria permetre un particular. Des del Govern, Cañigueral explica que es proposen “revisar” la llei, també en la seva capacitat sancionadora. “És un àmbit que no sembla que estigui complint els objectius”, resol.

Finalment, la plataforma Xnet apunta una altra necessitat de millora: que les sol·licituds d’informació es puguin fer de manera “completament anònima”. L’activista Simona Levi considera que la llei catalana de transparència “és exigent i protectora”, però afegeix que les sol·licituds d’informació s’haurien de poder fer sense “abusos identificatius per part de la institució”. L’Ajuntament de Barcelona, sotmès a la GAIP com la Generalitat i la resta del món local, té una bústia anònima per denunciar presumptes males praxis al consistori.

L’excepció de les cambres

La majoria de lleis de transparència de l’Estat inclouen una especificitat que ha generat controvèrsia. Diversos parlaments no estan sotmesos a l’òrgan de control de segona instància al qual sí que estan sotmeses les administracions. És a dir, si es vol reclamar que el Parlament o el Congrés no donen informació, no es pot acudir a la GAIP o al Consell de Transparència. En el cas del Congrés, s’ha d’anar directament a la justícia del contenciós administratiu, amb els costos i els temps que això suposa. En els mateixos llimbs estan la Casa del Rei, el Tribunal Suprem o el Constitucional. En el cas del Parlament, té un òrgan de control propi que, en la qüestió de les llicències per edat, va respondre a la sol·licitud formulada per l’ARA, però va trobar moltes reticències internes per aconseguir fer-se respectar. No deixava de ser el Parlament intentant controlar el Parlament mateix.