L’autodeterminació que sí que ha superat el veto

BarcelonaEl Parlament votarà demà una resolució conjunta de JxCat, ERC i la CUP per respondre a la sentència del Tribunal Suprem. Malgrat que en un primer moment reiterava la “reprovació de la monarquia” i la “defensa del dret a l’autodeterminació”, aquests preceptes recollits en el punt onzè han quedat suspesos pel Tribunal Constitucional i no es debatran al ple. Per intentar esquivar el veto, tant JxCat com la CUP han presentat esmenes en què denuncien la “ingerència” i la “censura prèvia” de l’alt tribunal sobre aquest text, però evitant mantenir-lo igual i situar la mesa del Parlament en un context encara de més risc -la Fiscalia ja ha obert diligències contra els seus membres independentistes-. Ara bé, per què ara no es pot debatre aquesta resolució? ¿Ha estat així al llarg de tota la legislatura? Què ha canviat?

L’ARA ha fet un recull de les resolucions i mocions aprovades des del 2018 en què es consagra el dret a decidir i, en algun cas, fins i tot la desobediència institucional i la via unilateral. N’hi ha almenys quatre que no han estat impugnades pel govern espanyol -malgrat reivindicar el dret a l’autodeterminació- i continuen vigents, mentre que la resta la Moncloa les ha portat al TC. Després que el Parlament aprovés el maig del 2018 que reiterava els “objectius polítics” de la resolució de ruptura del 2015 -declarada il·legal per l’alt tribunal- i que la Moncloa la impugnés al TC, la cambra va aprovar diverses mocions sobre l’autodeterminació que van passar desapercebudes per a Madrid. Es tracta dels textos aprovats des del mes de setembre del 2018 fins al febrer del 2019, coincidint amb l’època d’acostament entre de la Generalitat i el govern espanyol, amb la declaració de Pedralbes com a colofó de la recuperació del diàleg, i just abans del trencament de les relacions Madrid-Barcelona i la convocatòria de les eleccions del 28-A.

Contingut semblant

Aquestes resolucions tenien un contingut semblant a les més recents impugnades al TC. En el debat de política general del 2018, al mes de setembre, el Parlament de Catalunya va aprovar un text en què reconeixia “l’exercici del dret a l’autodeterminació per part de la ciutadania i les institucions del país en el referèndum de l’1 d’octubre”. Posteriorment, al desembre, en el debat monogràfic sobre els plens del 6 i 7 de setembre del 2017, la cambra tornava a aprovar -sense impugnacions- que “reitera que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i, com a tal, té dret a l’autodeterminació”. I la cosa no s’acaba aquí. Al gener i al febrer hi va haver més pronunciaments del Parlament sobre aquest tema: “Insistim en la necessitat de construir una solució política basada necessàriament en l’exercici del dret a l’autodeterminació”, es va reafirmar, i dies més tard, en el context del judici al Tribunal Suprem, la cambra instava el Govern a denunciar la vulneració de drets per part de l’Estat i a “afirmar-se” en “l’exercici dels drets pels quals eren acusats [els presos], el dret a l’autodeterminació i el de desobediència”.

Activar la via penal

Tot i que aquestes resolucions es van aprovar, la situació ha canviat. La Moncloa va activar altre cop el circuit del TC després de les eleccions municipals i europees del maig i la constatació que hi hauria una repetició electoral a Espanya al novembre. Però ho va fer a través de l’incident d’execució, una via diferent de la del 2018, quan simplement havia demanat la suspensió de les decisions del Parlament. Aquest instrument està recollit a la llei orgànica del TC i dona potestat al govern per promure l’aplicació de les sentències si considera que s’han incomplert, cosa que pot derivar en responsabilitats penals.

A l’inici de la legislatura, el govern espanyol no va optar pels incidents d’execució -malgrat que podria haver interpretat que al maig el Parlament va incomplir la sentència de la resolució de ruptura perquè en reiterava els “objectius polítics”- sinó per requeriments d’incompetència. Aquesta via provocava la suspensió de les resolucions i apuntava només que el Parlament s’estava pronunciant sobre coses que li pertocaven a l’Estat. L’entrada en escena de la Fiscalia s’ha produït just aquesta tardor.

Va ser poques setmanes abans del 10-N que el govern d’Espanya va activar la via penal. Va considerar que la mesa se saltava dues sentències admetent a tràmit resolucions sobre l’autodeterminació: la del 2015 de la resolució de ruptura i una altra del desembre del 2018 sobre el mateix. La Moncloa va acudir al TC a l’octubre per aquest motiu en contra de resolucions del juliol; de les del debat de política general que legitimaven la desobediència civil i institucional; en contra d’una moció de la CUP, fins i tot abans de ser votada, que expressava “la voluntat d’exercir de forma concreta” l’autodeterminació; i, l’última, contra la resolució de resposta a la sentència de l’1-O, que reiterava la defensa d’aquest mateix dret i que s’ha de votar demà. La tensió entre el TC, la Moncloa i el Parlament no s’ha acabat i, com el 2017, pot acabar amb la mesa als tribunals.