¿Estem assistint a un final conjunt de Podem i Ciutadans?

MadridJa fa temps que des d’aquestes pàgines hem cantat les absoltes a Ciutadans com a projecte polític. Però ara és Podem qui es pot sumar a aquest procés d’autodestrucció dels projectes polítics que els darrers anys havien despertat més expectatives a Madrid.

La lluita fratricida entre Pablo Iglesias i Yolanda Díaz comença a cobrar-se les primeres víctimes a la formació lila. Ha sigut a Astúries on la diputada Nuria Rodríguez ha estripat el carnet del partit perquè no està d’acord amb l’enfrontament amb Díaz, a la qual dona suport. Encara és d’hora per saber si es tracta d’un cas únic o serà el primer d’un degoteig de baixes. El cert és que les bases de Podem viuen amb certa perplexitat el xoc i no està clar que acabin de “comprar” el divorci si s’acaba produint.

Tampoc seria la primera vegada que un partit es fa l’harakiri. El lector deu recordar que fa uns anys Rosa Díez es va negar a pactar amb Albert Rivera i el seu partit, UPyD, que havia arribat a tenir cinc diputats, va acabar desapareixent. A Pablo Iglesias li pot passar el mateix si no és capaç de veure que la correlació de forces és favorable a Díaz en aquests moments. I que anar en solitari el pot condemnar a la marginalitat. De moment, Podem Cadis s’ha despenjat de la coalició que encapçala el successor de Kichi com a candidat a l’alcaldia. Cada cop més purs, però cada cop més sols.

Els partits de moda

És curiós perquè Podem i Ciutadans eren els partits de moda no fa gaire i Pablo Iglesias i Albert Rivera van protagonitzar un cara a cara en un Salvados que va ser seguit per milions de televidents. Això era el 2016, fa set anys. Avui tots dos estan formalment fora de la política, tot i que Iglesias continua movent els fils de Podem. En honor a la veritat s’ha de dir, però, que l’herència política d’Iglesias serà més perdurable que la de Rivera. Passi el que passi, el fundador de Podem haurà fet possible un espai a l’esquerra del PSOE d’entre 20 i 40 diputats, suficient per ser imprescindible per formar govern. Això no ho va aconseguir ni Julio Anguita. En canvi, Ciutadans desapareixerà sense deixar rastre i sense haver creat cap espai polític propi. És més, se'l podrà acusar d'haver propiciat l'ascens de l'extrema dreta. El final de Ciutadans serà molt més trist que el de Podem.

Per entendre el patètic final dels taronges és imprescindible llegir l’entrevista que Anna Mascaró va fer a Fran Hervías la setmana passada. L’historial de traïcions, punyalades per l’esquena i jugades brutes que es concentren en tan pocs anys i que Hervías retrata en el seu llibre Ciudadanos. La historia jamás contada és digne d’un serial de Netflix. Al final, un projecte polític on hi havia gent com el mateix Hervías, que es va oferir al PP per desmuntar Cs, Toni Cantó, Juan Carlos Girauta i tutti quanti tenia molt poques possibilitats de prosperar. Perquè, a diferència de Podem, aquí no hi havia cap ideologia que actués d’argamassa, sinó una pura i simple voluntat de poder.