20 anys de l’assassinat d’Ernest Lluch: pistoles contra idees
La mort de l’exministre socialista a mans d’ETA va commocionar la societat catalana i espanyola
Barcelona“Han matat l’Ernest Lluch!” En un temps en què les notícies no corrien a la mateixa velocitat que ara, l’assassinat de l’exministre socialista va córrer com la pólvora aquella nit del 21 de novembre de l’any 2000. I els que ja estaven dormint a aquella hora es van despertar amb totes les ràdios i televisions repetint la notícia: “Ernest Lluch ha estat assassinat per ETA”. La gent emfatitzava les dues paraules, Ernest i Lluch, per remarcar que era una persona que els era familiar, no una víctima anònima destinada a omplir els noticiaris durant tres dies i ser oblidada després. La sensació general, al principi, va ser d’incredulitat, que amb el pas de les hores es va anar convertint en commoció i, finalment, en indignació. Qui eren aquells pistolers per venir a Barcelona a tirotejar un català que havia adoptat Euskadi com la seva segona pàtria? Què s’havien cregut? I després: ¿com és que el govern d’Aznar no intentava aturar aquesta bogeria a través del diàleg i la negociació?
Però anem a pams. Per entendre la reacció ciutadana cal dibuixar abans la dimensió social de Lluch. ETA havia matat una persona que era, alhora, un personatge, algú amb presència als mitjans de comunicació, que igual parlava del Barça que de política, història o economia, que escrivia articles i feia recerca. I era difícil trobar algú d’aquests àmbits que no hi hagués tingut relació. Lluch no tenia mai un no. Atenia a tothom. I per tant la seva veu, capaç de convertir en comprensibles conceptes abstrusos, se sentia pertot.
Agitador d’idees
Cal dir d’entrada que Lluch no era vist com un polític o un expolític convencional. Era més aviat un agitador d’idees, un lliurepensador que en un moment determinat havia entrat en política per posar-hi el seu gra de sorra. El diàleg era la seva divisa, i per això era un tertulià magnífic. A la Cadena SER compartia tertúlia amb Miguel Herrero de Miñón i Santiago Carrillo, tres heterodoxos. A Catalunya Josep Cuní el va ajuntar amb Baltasar Porcel, i els seus duels feien saltar espurnes. I a RAC1 parlava del Barça, la seva passió, amb el seu amic Lluís Foix.
El seu gran llegat polític és la universalització del sistema de salut, que va consolidar quan va ser ministre amb Felipe González amb la llei general de sanitat i creant la xarxa del que després es coneixeria com a atenció primària. Abans havia protagonitzat un episodi que va marcar el destí del PSC: com a portaveu del grup parlamentari dels socialistes catalans es va negar a presentar les esmenes del partit a la llei que limitava el procés autonòmic, la Loapa. Va ser l’inici de la pèrdua del grup parlamentari i de la creixent dependència del PSOE. Paradoxalment, Lluch era un federalista convençut i un dels principals estudiosos de l’austriacisme català, que ell veia com el germen del catalanisme.
Perquè si en un lloc es trobava còmode Lluch era a la universitat, amb els seus alumnes, fent classe o remenant papers. Allà on va anar va deixar un reguitzell de deixebles. Com a València, on va aterrar el 1970. Allà, a més de qüestionar algunes de les tesis econòmiques de Joan Fuster a La via valenciana (1976), va ser un dels fundadors del PSPV i va formar una fornada d’economistes com Vicent Soler, actual conseller del ram. Ja fora de la política, va ser rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander per tornar altre cop a la seva Universitat de Barcelona, d’on era doctor en ciències econòmiques.
Tirotejat al pàrquing
Com ha escrit el seu biògraf, Joan Esculies, Lluch va morir “abraçat als seus apunts” abans fins i tot de poder sortir del cotxe. Segons la sentència, l’autor material dels trets va ser José Antonio Krutxaga, ajudat pels altres dos membres del comando Barcelona, Francisco García Jodrá i Lierni Armendaritz. Dos mesos abans, el comando havia assassinat el regidor del PP a Sant Adrià de Besòs José Luis Ruiz Casado. Lluch, per tant, tenia motius per estar preocupat, però no va voler mai portar escorta i era un objectiu fàcil, ja que seguia sempre la mateixa rutina. Els terroristes es van limitar a esperar-lo al pàrquing de la seva finca per executar-lo. Les pistoles van fer callar les idees.
Sempre s’ha especulat sobre què pretenia ETA amb l’assassinat de Lluch. Durant el judici, els terroristes que el van matar només van dir que havia estat un “ministre del govern dels GAL” i van admetre que desconeixien que era partidari del diàleg. Feia menys d’un any que ETA havia reprès l’activitat armada després de Lizarra, i ho havia fet amb força sota les ordres de Francisco García Gaztelu, Txapote, exponent de la línia dura i contrari a la treva. Txapote era l’ideòleg de l’assassinat de polítics i autor material del de Miguel Ángel Blanco.
El perfil de Lluch, un català partidari del diàleg i de buscar un encaix constitucional al conflicte basc, resultava incòmode als durs d’ETA, però també als durs del PP, que es van indignar amb la crida al diàleg que va fer Gemma Nierga al final de la multitudinària manifestació que va omplir el passeig de Gràcia 48 hores després de l’assassinat. La cara de José María Aznar al sentir el “ ustedes que pueden, dialoguen, por favor ” va ser tot un poema. I un reflex de la mateixa incomoditat que la figura de Lluch provocava.
L’última vegada que vaig veure Ernest Lluch en persona va ser a Bilbao l’endemà de les eleccions basques del 1998. Feia només un mes del pacte de Lizarra i l’alto el foc d’ETA, la violència havia desaparegut i l’esquerra abertzale havia rebut com a premi un resultat espectacular. Lluch, recordo, estava exultant. Veia la pau a tocar i no podia parar de somriure.