L’assalt al Capitoli i el debilitament de les institucions
Cap De PolíticaLa setmana ha sigut prolífica en comparacions -més o menys afortunades- sobre els fets del Capitoli. Encara no s’havien fet famoses les fotografies de l’home del barret de pell amb banyes de bisó que ja hi havia a les xarxes socials qui, des de la triple dreta, equiparava les escenes de Washington amb el Procés o les manifestacions del 15-M. És un mal dels nostres temps, aquesta afició a passar tot el que passi al món pel filtre de la nostra experiència perquè, preferiblement, en surti una lectura favorable als nostres interessos més locals. Una mena de xovinisme global.
L’assalt al Capitoli ens interpel·la per la seva espectacularitat i pel que té d’impensable en una democràcia com la dels Estats Units, però no és un cas aïllat. Sense anar més lluny, aquesta setmana ha fet un any de la investidura de Pedro Sánchez al Congrés. Aquells dies, i se n’ha parlat poc, el diputat de Terol Existeix, Tomás Guitarte, va haver d’amagar-se i passar la nit fora del seu domicili davant les amenaces que rebia per la seva voluntat de votar a favor del govern de PSOE i Podem. Uns atacs que tenien darrere l’aval de PP, Vox i Cs, que es van passar aquelles hores apel·lant al transfuguisme i caldejant l’ambient per aturar “el govern il·legítim”. Un exemple, no l’únic, de com des de les mateixes institucions es pot contribuir al seu debilitament.
El simple fet que la legitimitat d’una institució depengui de qui la governi ja és, de fet, terreny adobat per al xoc. La negació de l’adversari, l’enfangament del debat públic i la percepció de les institucions com a mers instruments de la lluita partidista contribueixen a la polarització, amb dos conseqüències: creix el sector de la població que passa a viure amb abrandament i creix també el gruix de ciutadans que deixen de sentir-se interpel·lats per la política i la viuen com una cosa aliena, allunyant-se’n irremeiablement.
A Catalunya, les eleccions del 14-F posaran també a prova aquest distanciament amb les institucions i en particular amb el Govern. Tant ERC com JxCat estan preocupats pel desgast que els pot suposar formar part d’un executiu que, arrasat per la pandèmia i escapçat després que el Tribunal Suprem inhabilités el president Quim Torra, no té pràcticament qui el defensi. La prova més evident és que la mateixa candidata de JxCat, Laura Borràs, ha promulgat aquesta setmana la necessitat d’un canvi al Govern, una tàctica habitual en campanya però sorprenent tenint en compte que qui governa actualment és el seu partit al costat d’ERC. Les enquestes electorals detecten una àmplia bossa d’indecisos i a les sales de màquines dels partits preocupa la bossa d’abstencionistes. A l’espera que a finals d’aquesta setmana es decideixi si finalment es poden celebrar els comicis malgrat la situació sanitària -el pessimisme és creixent en alguns sectors del Govern-, la campanya ja està en marxa. Hi ha molt en joc.
EL DETALL
1. El líder de Ciutadans a Catalunya, Carlos Carrizosa, va oblidar divendres momentàniament el nom del president del Parlament. “El senyor...”, va dir en un acte, deixant la frase en suspensió fins que li van recordar que es tracta de Roger Torrent. “Deu ser que, com que se’ns ha acabat la legislatura, se’m comença a esborrar de la memòria l’infaust record”, va etzibar el candidat taronja recorrent a la ironia.
2. La comunicació entre els presos de JxCat i Waterloo és fluïda malgrat les limitacions evidents que suposen la presó i l’exili. Tanmateix, no és habitual que transcendeixin les imatges. Aquesta setmana, després de la victòria judicial amb la negativa de Bèlgica a extradir Lluís Puig, sí que es va fer pública la conversa per videoconferència entre Carles Puigdemont, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn i Jordi Sànchez.