El matí del 16 de novembre Artur Mas (Barcelona, 1956) va assistir a una jornada sobre els drets de les persones amb discapacitat psíquica que organitzava la Fundació Aspasim. Els discapacitats són una qüestió sensible per a ell i va escoltar l'enèsima reivindicació del model escolar inclusiu per als nens que pateixen algun tipus de disminució perquè no els reclogui en aules separades. Les dificultats que puguin tenir per seguir el ritme de la classe, segons aquest model, es compensen per la socialització amb la resta de nens. Aquell 16 de novembre era dissabte i Mas va participar posteriorment en el consell nacional de CDC. Davant els quadres del partit, per primera vegada, el president va anunciar que la pregunta de la consulta hauria de ser "clara i inclusiva".
El concepte de "pregunta inclusiva" ha fet fortuna i passarà a la petita història de la política catalana. Ha estat el centre del debat sobre la pregunta i ha provocat tota mena d'interpretacions. Atrapat entre el maximalisme d'ERC i els dubtes d'ICV i Unió, Mas ha sabut trobar un acord de consens que no satisfà ningú, però que inclou tots els partidaris del dret a decidir. Hi ha fet molt el caràcter del mateix president: abstret del xivarri mediàtic, ha aprofitat l'excel·lent relació personal amb Oriol Junqueras i David Fernàndez. Amb Joan Herrera hi té menys química, però l'ha substituïda per la bona educació, un dels seus trets més característics.
Amb pregunta i data sobre la taula, encara són molts els que consideren, a Madrid, que el procés sobiranista és una dèria personal seva. Per aquesta raó, hi ha veus que demanen inhabilitar-lo per aturar el moviment sobiranista. Aquesta possibilitat, que a Catalunya es veu com un exemple de miopia extrema, té cert fonament: Mas no era independentista ni se li coneixia, fins ara, cap nervi patriòtic. La seva trajectòria política i institucional responia més al clixé del tecnòcrata sense ideologia que no pas al polític vocacional amb voluntat salvapàtries.
Sense substrat polític
De fet, aquesta trajectòria política encaixa bé amb el seu entorn social i l'educació rebuda. Mas és fill d'una família barcelonina acomodada, una de les moltes que van transitar pel franquisme inhibint-se de la política i practicant un catalanisme tan intens com casolà. Va ser educat a l'exclusiu Liceu Francès, però sovint s'oblida que va formar part del grup d'alumnes que va marxar-ne per nodrir l'escola Aula, un centre elitista que va néixer, en part, per adoptar una visió catalana i catalanista inexistent al Liceu Francès. Aquestes dues escoles són el paradigma del darwinisme escolar i són les que en forgen el caràcter treballador i sacrificat, a banda d'imprimir-li, de sèrie, un domini del francès (el de l'anglès arribaria ja de gran) molt típic dels polítics catalans i absolutament impropi dels polítics espanyols.
Poc després de llicenciar-se en econòmiques, Mas comença a encadenar càrrecs a la Generalitat, on destaca com a gestor i home resolutiu, i s'afilia a CDC. L'any 1997 substitueix Macià Alavedra com a conseller d'Economia i tot indica que ha arribat al cim de la seva carrera política. David Madí, un dels seus més fervorosos partidaris i cap de gabinet del departament d'Economia, afirma al seu llibre Democràcia a sang freda que "en aquell moment Mas no era, gens ni mica, un home a seguir". Però la trobada entre tots dos marca el punt de partida de la seva autèntica carrera política. Mas entra de ple en la cursa successòria de Jordi Pujol, tot i ser el candidat amb menys opcions davant un Josep Antoni Duran i Lleida emergent i un Miquel Roca crepuscular però ambiciós.
Contra tot pronòstic, Mas és l'escollit. Com a bon racionalista, té clares dues coses: que Espanya és una immensa nosa per a Catalunya i que Catalunya ho té molt difícil per esdevenir un estat independent. Per això opta per buscar l'escletxa entre aquestes dues idees i el procés de l'Estatut del 2006 és la gran ocasió. El seu paper en el procés és vital però perillós: pacta el redactat final amb el president Zapatero, que li promet a canvi que no hi haurà un segon tripartit. Efectivament, el primer tripartit és la primera trompada d'una carrera que fins llavors anava de cara. Guanyar les eleccions del 2003 en escons i perdre la Generalitat és el primer gran gripau que s'empassa, una expressió poc lluïda que el mateix Mas utilitza sovint. El segon gripau li arriba el 2006, quan Zapatero és incapaç de complir la promesa i es reedita el tripartit, tot i que Mas guanya en vots i en escons les eleccions. La travessa del desert s'eternitza i alguns, dins i fora de CDC, ja demanen que plegui.
A la tercera va la vençuda i les eleccions del 2010 el situen com a president. Amb Esquerra en estat de xoc, Mas comença el mandat amb una recepta antiga: un pacte amb el PP. És un pacte antinatural si es té en compte que pocs mesos abans s'ha produït la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut que ha fet saltar el marc autonòmic i els independentistes es multipliquen com els pans i els peixos. La manifestació massiva de la Diada del 2012 i el cop de porta de Mariano Rajoy a la proposta de pacte fiscal precipiten la fi d'aquesta situació anòmala.
Un lideratge que és compartit
Mas convoca eleccions el 25 de novembre del 2012 per activar el dret d'autodeterminació. Reclama "una majoria excepcional". Les eleccions, amb un aire triomfalista afavorit per un cartell electoral nefast, són un clatellot: CiU perd 12 escons. Tres factors ho expliquen: els dards que li dispara Duran, les mentides publicades a El Mundo sobre la seva família i la irrupció d'un brillant Oriol Junqueras com a candidat d'ERC. La nit electoral és amarga, però molt més per als seus col·laboradors que per a ell. Només una persona acostumada a les grans patacades de la política pot refer-se de la desfeta i constatar que el poble català vol que el procés tiri endavant però amb lideratge compartit.
Artur Mas deia fa pocs dies que se sent "odiat" a Espanya. En aquest aspecte, és un excel·lent successor de Josep-Lluís Carod-Rovira, que el 2010 va ser qualificat per El Mundo "com la persona més odiada d'Espanya". A diferència de Carod-Rovira, però, Mas sembla immune a les crítiques viscerals. Té una estratègia personal per evitar el setge mediàtic. Prefereix, segons diu, copsar l'estat d'ànim del país en les trobades que té cada setmana amb agents socials, econòmics i culturals.
Oriol Junqueras, l'antipolític providencial
Malgrat que no va militar a ERC fins a finals del 2010, la trajectòria de l'historiador Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) ha estat una llarga i treballada preparació per protagonitzar un d'aquells moments excepcionals que les nacions només viuen molt de tant en tant. És pacient, intel·ligent, calculador i ambiciós, i li agrada guanyar les batalles polítiques de manera abassegadora. La fermesa aspra que ha exhibit en la negociació de la pregunta ha estat determinant per incloure-hi la paraula independent. Aquest excés de confiança i seguretat, rere el qual hi ha una timidesa quasi imperceptible, és l'ingredient bàsic per assolir un objectiu que només Francesc Macià, fundador del seu partit, va tenir a l'abast de la mà: l'estat català. Com l'Avi, Junqueras no és home de partit i detesta els polítics professionals; prefereix trobar-se amb veïns de Sant Vicenç dels Horts, d'on és alcalde, que ser en una reunió de l'executiva. Diu que quan assoleixi el seu objectiu polític tornarà a fer allò que l'apassiona: explicar història, inclosa la que protagonitzarà.
Joan Herrera, l'ecologista pragmàtic
Fins a l'arribada de Joan Herrera (Barcelona, 1971) al capdavant d'ICV, aquesta formació hereva del PSUC era un partit síndria: verd per fora, vermell per dins. El nou líder és al revés: vermell per fora i verd per dins. No en va, ell va incorporar l'etiqueta ecosocialista a les joventuts d'Iniciativa i després a la resta del partit. La seva militància verda ("descaradament ecologista", com deia el cartell electoral del 2004 que el va donar a conèixer) l'ha lligat per sempre a una bicicleta, si bé aquest veí del Poblenou és més bon nedador que ciclista. Herrera no és encara independentista i no hauria pedalat mai en solitari per aconseguir un estat català, però tampoc vol despenjar-se del grup majoritari que avanci per assolir-lo. Sap que té la militància i els votants amb el cor nacional partit, i per això és el dirigent polític que més equilibris ha fet i haurà de fer durant el procés sobiranista. També sap que aquest viatge, que fa assetjat pel PSC, té un destí final; només demana a l'Estat que hi hagi una escala tècnica a l'aeroport federal, on amb tota probabilitat ni ell mateix gosarà baixar a l'hora de la veritat.
David Fernàndez, puny de ferro, guant de seda
A finals dels noranta, Joseba Permach i Arnaldo Otegi es van convertir en les dues cares més visibles de l'esquerra abertzale. Permach, molt ideològic i hermètic, encarnava l'ortodòxia; Otegi, més flexible i dialogant, era la cara amable de Batasuna. El repartiment de papers sembla el patró adoptat pels diputats de la CUP Quim Arrufat i David Fernàndez. La semblança de Fernàndez (Barcelona, 1974) amb la manera de fer d'Otegi té una explicació: es coneixen bé i el diputat català és des de fa anys un dels interlocutors catalans de referència de l'esquerra abertzale. Periodista de professió i sense militància de partit, Fernàndez és un puny de ferro dins d'un guant de seda, fet que explica dues coses: que tingui una popularitat extrema per la seva retòrica inflexible contra els cercles del poder econòmic i que, alhora, tingui unes relacions personals excel·lents amb el president Artur Mas, la qual cosa ha estat determinant per facilitar l'acord de la pregunta.