Artur Mas: “No he de tornar a ser candidat a una presidència autonòmica”

BarcelonaArtur Mas rep les càmeres de l’ARA a la porta de casa seva i l’entrevista comença a peu, durant el trajecte de 800 metres fins al seu nou despatx, a la tercera planta del Palau Robert, a la cantonada de Diagonal amb passeig de Gràcia. L’expresident està més alliberat però no gens destensat. Quan encara està paint els cinc anys de presidència i la sortida a l’últim minut de Palau, Mas se sent amb el deure de dur a terme una nova missió.

Ha deixat de sonar, el telèfon?

Doncs no, tinc una allau de feina, vinculada a una responsabilitat molt important: ajudar a refer tot l’espai central del país, i això passa per Convergència i va més enllà. És un tema urgent i necessari.

¿Ha començat a fer representació exterior de Catalunya?

Discretament. Em veig amb gent, per iniciativa pròpia o perquè m’ho demana el president Puigdemont. I més endavant tinc alguna sortida programada a l’estranger.

¿Va tenir ofertes per treballar a la privada?

No, ni una.

Allò de Grifols?

Tot allò era mentida. Tinc bona relació amb Víctor Grífols, com amb un munt d’empreses d’aquest país, però ni a ell se li ha acudit ni a mi m’ha passat pel cap. I ara menys, perquè jo segueixo actiu en el món polític i institucional. El que em molesta és que es vengui com a informació una falsedat. ¿Com es pot arribar aquí en nom de la informació? Jo contra això m’hi rebel·lo, igual que la gent es rebel·la contra la política quan veu que no és justa. No és que m’hagi convertit en un rebel, jo [pausa i somriure]. Bé, en algun sentit, sí.

En quin?

En aquests últims quatre anys, Déu n’hi do, no? Això meu és una rebel·lia pacífica, però és rebel·lia. Tant que m’havien etiquetat de persona d’ordre, i resulta que he intentat ajudar a trencar aquest statu quo. I, per descomptat, l’establishment no m’ha fet carícies. Ni una. A Catalunya hi ha gent que se sent incòmoda amb el que he fet i que ho combat, però no hi ha un atac visceral. Ara, a l’estat espanyol sí, van a destruir.

Ara la causa del 9-N se’n va al Tribunal Suprem.

Ara ja som quatre processats de la mateixa òrbita política. Remarco això perquè últimament sento algunes veus que posen en dubte la nostra convicció en el procés. I a vegades penso: de tots aquests que són tan savis, cap d’ells es juga ni la inhabilitació política, ni la presó ni el patrimoni. Una mica de respecte, que els que estem empitonats per l’Estat som nosaltres. Veu? Això és un altre tipus de rebel·lia. Aquesta és interior.

Ja sap que la política furga en les contradiccions de l’adversari.

Cert, però a Catalunya estem en un moment en què hauríem de superar la mentalitat autonòmica de sempre, barallant-nos per la manca de competències i la manca de decisions de sempre. Quan el sobiranisme guanya és quan no fa el mateix de sempre. A l’Ajuntament de Barcelona i al Congrés de Diputats, a Madrid, hi vam anar separats. Allà no va guanyar el sobiranisme.

Parlant del Congrés, si hi tornés a haver eleccions a Espanya, hi hauria d’haver un Junts pel Sí?

Sóc dels que no voldria eleccions espanyoles al juny perquè repetir eleccions sempre és un fracàs de la política. No saber traduir els vots de la gent en acords polítics és un fracàs. És una de les raons per les quals jo vaig fer el pas al costat. I a més a més, què canviarien, unes noves eleccions? Pactar no és cap vergonya, ni cap humiliació.

Rajoy hauria de fer un pas al costat?

Crec que sí, però donem-li temps. Fer un pas al costat no vol dir plegar. Si hi ha una gran coalició PP-PSOE, que no desitjo, això passa, inevitablement, perquè Rajoy faci un pas al costat, cap enrere, cap a Galícia o cap on vulgui, però que el faci.

O sigui que Rajoy hauria de fer “un Mas”.

D’això se’n diu “un Mas”, ara?

Home, no hi ha gaire precedents immediats.

No n’hi ha gaires, no. Però no ho diguem així, que no ho farà mai [riu].Quan arribi el punt en què vegin que van a noves eleccions, els agafarà el pànic escènic de dir “estem fent una mica el ridícul”. Perquè hi ha solucions.

Quines?

¿Com pot ser que si les esquerres poden sumar amb el suport o l’abstenció de gent que no estem ni a Podem ni al PSOE, no s’ho plantegin? ¿És normal que el PSOE pacti amb Ciutadans, que es diu que representa l’Íbex-35, i no ho intenti amb Podem?

Quina és la seva resposta?

Entre altres coses, no ho fa pel tema català. ¿Com pot ser que l’estat espanyol reconegui que Catalunya és el seu principal problema polític i no tingui ni una sola idea per resoldre’l, més enllà d’aturar-ho tot? Sap per què? Perquè l’estat espanyol està genèticament incapacitat per respectar i entendre Catalunya, a menys que Catalunya se sotmeti.

O sigui, que la reunió Puigdemont-Sánchez no significa cap desglaç.

No, en aquest sentit que diem, no. Ara, la disposició a parlar és la base de tot. Amb Sánchez hi havia parlat uns quants cops, molt discretament. I amb Rajoy. M’he fet tips de parlar amb Rajoy, també quan era president. I el que em va preocupar de la seva resposta al pacte fiscal, que no era la independència ni molt menys, és que va dir no, però no perquè “no puc” sinó perquè “no vull”.

Ara, Convergència, cap on ha d’anar?

El nostre objectiu el tinc claríssim, i ens l’hem jugada al 100% per aconseguir-lo: volem que Catalunya tingui un estat dins de la Unió Europea. Com hi arribem? Hem de ser més. No som prous. En algun moment hem de superar el 50%.

¿Cal la gent que vol una consulta però que votaria que no, com que va dir Josep Rull?

Els que votarien no, d’entrada, difícilment. Però els que encara no estan convençuts del sí i se’ls pot arribar a convèncer, aquests els volem dins de Convergència. La pregunta clau per a mi és: ¿CDC pot representar alguna cosa més que l’independentisme? I la resposta, per a mi, és sí. Unió va arribar a la conclusió que, com a partit, dirien no. CDC diu exactament el contrari. Però cal aplicar una suavitat en les formes, perquè si els espantem, no vindran. I fer-ho en el terreny central ampli d’aquest país. Esquerra es mourà més per l’esquerra.

¿I no és allà on hi ha la possible gran bossa de vots?

No només allà. Unió va tenir cent mil vots a les eleccions al Parlament. Imagini que la meitat es poguessin recuperar per tenir un estat a Catalunya. I gent del PSC, o de l’espai socialcristià, liberal o socialdemòcrata. Que Ferran Mascarell fos conseller de Cultura amb mi de president no és casualitat.

¿Treballarà per una candidatura de consens a la direcció de CDC?

Si hi ha consens, encantat de la vida. Si no n’hi ha, no passa absolutament res. Tinc claríssim que no donaré suport a ningú explícitament, ni demanaré a ningú que es retiri. En això estic sent i seré neutral.

¿No hi haurà cap corrent que puguem identificar com el corrent d’en Mas?

No, ni creat per a mi, tampoc. I en cas que jo vulgui ocupar una responsabilitat significativa en el partit, com ara dirigir-lo des d’una presidència executiva, competiria amb altres candidats. Però a hores d’ara no ho tinc 100% decidit.

¿S’ha arribat a plantejar convertir el pas al costat en un pas enrere definitiu? Perquè si la idea és renovar CDC...

En el curt termini, no. També vull insistir que quan vaig fer el pas al costat no ho vaig fer calculant que jo tornaria. Ho vaig fer per salvar el procés, i perquè no se’m podia presentar com un egoista agafat al càrrec. No sóc egoista i he intentat jugar-me-la sempre. I volia salvar Junts pel Sí.

¿Pot tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat?

Hem d’anar a un model on hi hagi una separació clara entre la presidència del partit i la candidatura a la presidència del país.

¿I per què s’estima més el partit que el Govern?

Perquè al Govern ja hi he estat i no he de tornar a ser candidat a la presidència d’una Generalitat autonòmica, perquè voldria dir que ha fracassat tot el procés pel qual jo ho he sacrificat gairebé tot, fins i tot la meva presidència. Tornar a això no és el meu somni ni el meu model. Ara, com que no sabem com acabarà tot això, sóc aquí per al que calgui. Però el meu desig íntim és que jo no he de tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat autonòmica.

¿Hauria de ser-ho Carles Puigdemont?

M’agradaria que en Carles Puigdemont hi optés, però això depèn d’ell, no depèn de mi.

¿En les reunions amb la gent del partit li han dit allò de Santi Vila: “La CDC del futur no pot ser una mala còpia d’ERC com ha sigut fins ara”?

No. I no comparteixo aquesta opinió. Tenim idees pròpies i crec que representem més la centralitat del país que no pas ERC, ho dic sincerament. I no veig en què som còpia. Quan em diuen que ERC sempre ha defensat la independència, recordo que ERC va promoure un Estatut d’Autonomia. I no ho critico. Quan ERC es va trobar en aquella situació, va fer com havia fet CDC. ¿Això vol dir que ERC era una mala còpia de CDC? No, va analitzar la realitat i va veure que la possibilitat de fer avançar Catalunya era promovent un estatut. Tot el país ha fet política autonòmica.

¿El pacte amb la CUP va estar ben fet? Ho dic veient les dificultats per pactar uns pressupostos.

Hi està inclòs, l’acord dels pressupostos. Es va posar una clàusula molt clara que diu que la CUP en cap cas votarà amb els partits oposats al dret a decidir “quan estigui en risc l’estabilitat parlamentària del Govern”. És evident que si no tens pressupostos, no tens estabilitat parlamentària. No vull cridar al mal temps. Només recordo que vaig complir la meva part de l’acord i espero que la paraula de tothom valgui el mateix. Per tant, confio que s’aprovaran els pressupostos, que és el que diu aquell acord.

L’endemà d’aquell acord, la CUP va celebrar haver-lo enviat a vostè a la “paperera de la història”. Com s’ho va prendre?

M’és igual. Tot allò va anar d’una manera que ja m’és igual, fins i tot, valorar-ho. Arxivat. No sé si a la paperera, però aquestes actituds estan arxivades. Miri si tinc poc ànim de revenja o de rancúnia. Que es mirin al mirall i ja respondran ells davant la història.

¿Això val també per als que no li van agrair els serveis prestats, com el BOE?

M’és igual, també. A mi, com pot comprendre, després del que he fet, que l’Estat m’agraeixi els serveis prestats me la repampimfla, així de clar. No m’ho esperava, que me’ls agraïssin. Crec que els perjudica a ells. Com crec que perjudica la Corona no haver rebut la presidenta del Parlament de Catalunya. Són actituds hostils, innecessàries, fetes a gent que durant dècades hem prestat serveis molt grans a l’estat espanyol. Amb Felipe González, amb José María Aznar o amb José Luis Rodríguez Zapatero.

Què és el més gran que s’ha emportat dels anys de presidència? El 9-N?

El 9-N i el 27-S. Des d’un punt de vista d’aspiració de llibertat, és el més gran que ha fet aquest país durant segles.

***

Procés i premi, crim i càstig Procés i premi, crim i càstig

Acaba de fer 60 anys i ho celebra, perquè durant el lustre presidencial ha perdut el seu pare i dues germanes. “Eren més joves que el meu germà i jo, per tant, les petites de la casa, una amb 45 anys i l’altra amb 56”. Però poc després de deixar la presidència ha sigut avi per primera vegada, i de bessones, que distingeix “perfectament... pel nas!”

Pilar Rahola va qualificar Artur Mas de polític calvinista i Agustí Pons va escriure que l’ètica de l’expresident tenia una arrel protestant, però a Mas, tot això, no li agrada. “No m’hi sento a gust. Suposo que és mal de la pròpia bèstia. Sempre m’ha passat el mateix. He patit i he gaudit molt, i no em queixo mai. I si em queixo és en privat, no davant dels altres”, expressa.

Com que les nostres opinions tendeixen a ser una justificació de la nostra vida, Mas es mira el que passa des de la seva pròpia peripècia: “La Merkel se l’ha jugat molt i en les eleccions ha pagat un preu. Això vol dir que qui se la juga té càstig. És curiós. C’est la vie ”. Li faig notar que en el fons, ell sap que el qui arrisca també té premi: “El premi de saber que fas el que has de fer”. Antoni Bassas