Artur Mas: “Si perdem l'etiqueta de moviment pacífic, acabarem debilitant l'independentisme”

BarcelonaL’expresident de la Generalitat Artur Mas (Barcelona, 1956) va ser condemnat -inhabilitació i una multa de 5 milions d’euros- per organitzar la consulta del 9-N. La repressió judicial no s’ha aturat des d’aleshores, amb el paradigma de la sentència del Suprem als impulsors del referèndum de l’1-O.

¿S’esperava una sentència tan dura com aquesta?

Sabia que seria condemnatòria i que no seria amable, però tenia l’esperança que no arribaria a aquesta aberració, amb penes de dos dígits en la majoria dels casos. A més, agreuja el problema posant més llenya al foc.

En alguns àmbits, fins i tot al PP, s’està creant un estat d’opinió sobre determinats beneficis penitenciaris als presos polítics.

Els que diuen això són uns hooligans i uns mentiders. El nostre sistema penitenciari afortunadament està orientat cap a la reinserció, no cap a la reclusió. I això val per a tothom. I no ho decideixen els polítics, sinó els tècnics que prenen decisions professionals. Una vegada les han pres, aquestes decisions són revocables. El fiscal de vegades les recorre i en últim terme queda en mans d’un jutge. Per tant, escolti’m, cap privilegi, cap tracte de favor.

¿Creu que hi ha qui busca un penediment exprés?

L’Estat és incapaç d’abordar des d’un punt de vista polític i democràtic el repte que el món sobiranista li ha posat a sobre de la taula des de fa anys. L’únic recurs que li queda és la repressió, que s’expressa recorrent constantment a la fiscalia, amb l’operació Catalunya, la mentida sistemàtica a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials i, no cal dir-ho, l’actuació de la policia l’1-O. El corol·lari de tot això és la sentència del Tribunal Suprem.

¿Esperava que, a banda de les manifestacions pacífiques, hi hagués una reacció violenta al carrer?

El que desitjava és que hi hagués una enorme mobilització popular perquè, si no, hauríem donat la sensació d’un país mort o passota. A més, la immensa majoria han sigut reaccions pacífiques, en la línia del que hem fet aquests últims set anys a Catalunya. Entenc que hi pugui haver gent que digui que, si fent el bon minyó no ens n’hem sortit, hem de canviar de conducta. Però és una conclusió equivocada. Si perdem l’etiqueta de moviment pacífic i ens posen la contrària, que alguns en tenen moltes ganes, acabarem debilitant la independència.

I què en pensa del paper de la policia aquestes setmanes?

Hem vist excessos policials i ho he estat denunciant. Per part de la Policia Nacional, i per part dels Mossos en algun moment puntual, també. I molts de nosaltres hem defensat que no s’havia de criminalitzar en el seu conjunt el cos dels Mossos. No s’ha de fer perquè són els mateixos mossos de l’1-O i de l’agost del 2017. Hi ha canals per investigar-ho i això s’està fent, també per corregir errors i per depurar responsabilitats.

¿La violència reduiria la base de suport al sobiranisme?

Sortir d’aquest carril central de les actituds immaculadament pacífiques ens pot fer, en lloc de guanyar més majoria, perdre-la, en un moment en què el repte que tenim és precisament reforçar-la. Però jo no estic dient ara que el que ha passat sigui violent. Hem tingut alguns moments d’actes violents i d’altres que fan mal als ulls d’excessos policials. Però això no és el que ha passat substancialment.

¿La violència justifica que l’Estat no negociï, no s’assegui a la taula?

De cap manera. Reduir el que ha passat aquests últims dies a aquesta suposada violència és una reducció, a part d’errònia, tramposa. És l’excusa que fa servir l’Estat per no fer allò que no ha fet mai. Ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez.

¿Hauria estat diferent si no estiguessin en campanya electoral?

Crec que no. Entre l’any 2012 i el 2015 no hi va haver eleccions i jo els advertia contínuament que havíem de parlar. I pràcticament ni em contestaven. Això que li passa al president Torra, poc o molt ens ha passat a tots. Mai s’hi han posat.

Per tant, ¿respondran amb més repressió perquè políticament no ho faran mai?

El concepte mai no existeix a la vida i tampoc en política.

No ho han fet fins ara...

Nosaltres ens hem omplert la boca d’autocrítica. Començant per mi, que he reconegut errors, no? Jo no he sentit mai reconèixer absolutament res allà. Sostenella e non emendalla. Però que siguin així i que actuïn així no vol dir que nosaltres ho haguem de donar per bo. Per tant, la nostra obligació és seguir insistint, seguir pressionant pacíficament fins que aconseguim algun dia moure aquesta roca granítica.

Vostè ha expressat molt clarament el suport al conseller Buch. ¿El Govern ha estat prou solidari amb ell?

Els problemes que hi pugui haver hagut amb alguna actuació dels Mossos d’Esquadra no s’arreglen amb la dimissió del conseller d’Interior. Els excessos policials primer s’ha de saber a quina policia corresponen. Perquè estic convençut que es veurà que n’hi ha molts més a la Policia Nacional que als Mossos. Pensar-se que això s’arregla amb la dimissió del conseller d’Interior crec que és una frivolitat o un interès partidista en alguns casos.

¿I el conseller compta amb el suport del mateix president?

En la mesura que segueix sent conseller, vol dir que hi compta, perquè, si no, deixaria de ser conseller. Ho celebro i dono el meu suport al conseller d’Interior.

¿El president va ser prou ràpid i prou dur en la condemna de la violència?

¿Hi ha algun indici, per petit o minúscul que sigui, que el president Torra tingui algun tipus de connivència amb tot això? No. És exactament el contrari. És la trajectòria d’un home absolutament pacifista. Resulta que ara el problema és si ha trigat 24 o 48 hores, quan portem dos anys des de l’1-O i ningú a Madrid ha dit res sobre l’ús completament indiscriminat de la força que es va fer aquell dia contra gent pacífica.

¿Creu que Pedro Sánchez li agafarà el telèfon al president Torra a deu o vint dies de les eleccions?

Em temo que no, perquè només està pensant en les eleccions, no està pensant en el país. ¿Creu que és normal i fins i tot èticament presentable que, amb tot el que està passant, un president en funcions no agafi el telèfon a un president que és perfectament legítim? I li posa condicions per respondre a una trucada. Condicions que són absolutament innobles perquè li està demanant que faci una cosa que ja ha fet. Com van fer amb el president Puigdemont i com vaig viure jo en persona, el que es pretén és humiliar el president de Catalunya. Humiliar-lo i fer que s’arrossegui per terra. I el president de Catalunya no és el president dels independentistes catalans o dels sobiranistes, ni tan sols dels catalanistes. És el president del conjunt del país i mereix un respecte.

¿El va sorprendre la proposta del president Torra d’exercir l’autodeterminació aquesta legislatura?

No em va sorprendre: hi ha una sentència del Suprem que molts pensem que és clarament desproporcionada i injusta i el Parlament de Catalunya en diferents ocasions al llarg dels últims 25 o 30 anys ha votat a favor del dret a l’autodeterminació sense que hagués passat res. Resulta que ara ja no se’n pot ni parlar. ¿Aquest és el progrés democràtic de l’estat espanyol? La pròxima vegada que en aquest país es torni a exercir el dret a l’autodeterminació, l’obligació que té el món sobiranista és explicar què passa l’endemà. Perquè ja hem demostrat dues vegades que som capaços de fer una consulta o un referèndum contra tots els poders de l’Estat, però encara no hem demostrat que sapiguem administrar-ne el resultat.

I què s’ha de fer per a l’endemà?

Que el que hagis fet sigui homologat per la comunitat internacional i que el resultat sigui implementable. I una cosa va lligada a l’altra.

Vist el que va passar el 2017, ¿només s’hi podria arribar amb un acord amb l’Estat?

La situació ideal seria aquesta. Un acord amb l’estat espanyol avui sembla absolutament inversemblant, però jo ja no ho he situat en aquests termes, sinó en aconseguir suport internacional.

I què hauria de canviar?

Aquests processos són molt durs i, a vegades, no són ni ràpids ni evidents, han d’anar calant. Més enllà dels estats, l’opinió pública de molts països -si vostè mira gent del món de la premsa i el món acadèmic, partits polítics, polítics a títol individual, ONGs, entitats de tot tipus, fins i tot organismes de les Nacions Unides, etc.- fa temps que està començant a deixar sentir la seva veu.

Digui’m un cost que no està disposat que la societat catalana assumeixi per la independència.

Ens hem d’acostumar a dir-li a la gent que, efectivament, hi ha costos i que la llibertat té un preu, que s’ha fet poc en aquest país. Això no és un camí de roses sense espines i alguns ho sabem, segurament més que no pas d’altres. El preu que no hem de pagar és el de la violència.

Parlem de la reconstrucció de l’espai postconvergent. Vostè va ser a l’agost amb el president Puigdemont i fa la sensació que no devien arribar a cap acord concret.

Sí que vam arribar a un acord, diguem-ne coincidència. Idealment s’hauria de fer de JxCat un partit polític. És cert que, amb tot el que ha passat, això no s’ha pogut arribar a implementar. També és cert que, en les eleccions del 10-N, +es torna a presentar JxCat. Per tant, no és un partit polític, però és un moviment que es presenta a les eleccions.

¿Té al cap un candidat ideal per a Junts per Catalunya?

Sí, però no em pregunti el nom.

¿A vostè li agrada més Pep Guardiola o Maria Àngels Chacón?

Sobre els noms no li contestaré absolutament res, excepte el cas del Pep Guardiola, perquè tot això és una pura fabulació.

Vostè tornarà?

Avui per avui la resposta és no.

I què hauria de passar perquè això canviés?

Moltes coses que espero que no passin. Que el món de JxCat no s’entengués, que no hi hagués ningú que estigués disposat a posar-se al davant, que la situació es degradés de manera absolutament irreversible...

Després del 10-N, ¿creu que el PSOE i el PP es poden entendre per desbloquejar la investidura?

No hi crec gaire en això. Imaginem que, al final, guanyen, per poc, Pedro Sánchez i els socialistes. En el cas que Casado li acabés facilitant la investidura, qui garanteix que l’endemà aquest govern tindrà la més mínima estabilitat durant els anys que calgui?

Per tant, ¿veu un futur d’inestabilitat a Madrid i a Catalunya?

Veig més inestabilitat a Madrid que a Catalunya. Aquí, malgrat tot, hi ha un govern conjunt des de l’any 2015.

¿Vostè creu que es poden aprovar els pressupostos?

La principal responsabilitat és del Govern i del conseller d’Economia, Pere Aragonès. Però al Parlament també dependrà dels comuns.

¿A canvi d’aprovar els de l’Ajuntament de Barcelona?

No soc gaire partidari de creuar els pressupostos d’un ajuntament, per important que sigui, amb els d’un país sencer. Per a mi, l’important, de tota manera, és que n’hi hagi.

¿JxCat hauria de donar suport a la investidura de Sánchez?

D’entrada no, però s’han de mirar les majories després del 10-N. Jo he sentit dir moltes vegades a diputats de JxCat i a la mateixa Laura Borràs que nosaltres no hi anem a bloquejar la política espanyola.