El fracàs d'Arrimadas: dos anys amb Cs en caiguda lliure

BarcelonaInés Arrimadas va agafar les regnes de Ciutadans el març del 2020 en un moment d’enorme embolic intern. Albert Rivera havia dimitit pels nefastos resultats de les eleccions generals del 10-N del 2019 i havia deixat el partit en mans d’una gestora. Ningú no tenia dubtes que la substituta de l’hiperlíder taronja seria Arrimadas, que va agafar el timó d’un projecte en fallida. S’ha passat dos anys traient cubells d’aigua a tota velocitat per mirar de salvar la nau; no se n’ha sortit. Després de l’última patacada de les andaluses, s’encomana a una refundació que podria passar fins i tot per canviar la marca. No es planteja dimitir: va atribuir els mals resultats, entre altres coses, a errors comesos el 2019, quan Rivera estava al capdavant. Però com més temps passa, més se li complica aquesta justificació i la manca d’autocrítica es fa més palpable.

“Es pot culpabilitzar Arrimadas pels resultats? La meva conclusió és que no”, assegura un dirigent del partit. “Rivera portava 14 anys, ella va agafar les regnes del partit i després va venir una pandèmia”, reflexiona: “Va entrar i de sobte no podia reunir-se amb els afiliats, no sabia com comunicar-s’hi, era frustrant”. Aquesta veu, que creu que Arrimadas mereix més marge de temps per intentar redreçar el projecte, recorda que quan va acceptar ser la presidenta de Cs ja sabia que es ficava en un “merder important”.

Arrimadas no té contacte amb l’executiva anterior, tot i que ella mateixa en va formar part. El comandament de Rivera era molt vertical, però veus consultades creuen que no se’n pot desvincular. “Totes les decisions es votaven per unanimitat”, recorda una font destacada de la direcció anterior: “Nosaltres hem dimitit de tot. Si creu que no es va fer bé, ella també ho hauria d’haver fet”. Com explica aquesta veu pròxima, Rivera no s’ha donat de baixa del partit “per no generar aquest titular”, però està descontent amb el gir cap al PSOE de la seva successora i, especialment, pel fiasco de la moció de censura a Múrcia. “Va ser una deslleialtat i ho vam frustrar nosaltres”, assenyala; concretament, Fran Hervías, antic secretari d’organització en l’època de Rivera i que després va fitxar pel PP i es va convertir així en una peça clau en l’opa hostil que els conservadors van llançar contra Cs. En una entrevista recent a Onda Cero, Arrimadas va negar que estigués darrere de cap moció de censura, ni a Múrcia ni a Madrid: “Mai vaig parlar amb Pedro Sánchez ni vaig organitzar cap moció de censura”. Però diverses fonts creuen que sí que les va orquestrar i que aquesta ha sigut la seva pitjor decisió política fins ara: “No pots voler tombar governs dels quals formes part”.

Proposta de refundació

El sector crític que en el seu moment va existir a Catalunya ja no hi és. Els seus membres han anat abandonant el partit. L’última baixa va ser la de la històrica diputada Carmen de Rivera aquesta setmana, que assenyala el que considera un altre error del qual Arrimadas no ha fet autocrítica: “Va marxar de Catalunya després de guanyar les eleccions”. “Ha portat el partit al zero”, recorda un recent excàrrec taronja: des del 10-N Cs ha perdut 30 escons a Catalunya, ha desaparegut dels parlaments madrileny i andalús, s’ha quedat amb només un diputat a Castella i Lleó i només n’ha guanyat un al País Basc gràcies a una aliança amb el PP. En total, té 135 diputats menys que abans. Dilluns l’executiva abordarà una proposta de “refundació” que podria passar fins i tot per un canvi de marca. Tot i les pressions, el seu pinyol tanca files amb la líder i insta a mantenir-li la confiança.