Com arriben els principals partits a les eleccions del 12-M?

BarcelonaLa convocatòria electoral a Catalunya després del fracàs dels pressupostos ha sacsejat el panorama polític. Amb el seu anunci, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha posat punt final a una legislatura convulsa que va començar amb un executiu de coalició entre ERC i Junts, però que ha acabat amb els republicans en solitari mirant a l'esquerra i pactant amb socialistes i comuns, tot i que la negativa als comptes dels aliats catalans de Sumar va ser precisament el detonant dels comicis del 12-M. Com queda el taulell polític? Com hi arriben els partits?

El PSC encara la cita electoral amb Salvador Illa acabat de ratificar com a candidat en el congrés del partit que també l’ha confirmat com al seu líder pels pròxims quatre anys. Amb una base de quasi 13.000 militants, el PSC presumeix d’encarar la cita amb cohesió i unitat després d’haver guanyat les anteriors eleccions catalanes, les municipals i les generals de 2023. Ara es fixen com a objectiu aconseguir el que no van poder fer el 2021, tot i ser el partit més votat a Catalunya: tornar a la Generalitat de la qual José Montilla va haver de marxar el 2010 per deixar pas a Artur Mas i a l’inici del gran cicle de mobilitzacions independentistes. 

Des de l’oposició, Illa ha estès la mà al Govern de Pere Aragonès per pactar lleis i fins i tot dos pressupostos, una posició que ha dut els seus rivals a acusar-lo de ser la crossa d’Esquerra o, fins i tot, de subordinar els interessos de Catalunya als de la Moncloa. Davant d’això, Illa es reivindica com a líder d’una oposició responsable i paladí de la política útil. De fet, els socialistes creuen que en aquestes eleccions es decideix si Catalunya posa punt final al Procés, que consideren “deu anys perduts” de la mà de governs d’Esquerra i Junts. Caldrà veure, però, si l’amnistia passa factura als votants més contraris a l’independentisme, i si alguna derivada del cas Koldo acaba perjudicant la candidatura del PSC. Pel que fa a pactes, els socialistes no es mullen, però tampoc no amaguen que han tancat pactes amb partits de tot l’espectre polític –excepte Vox– .

Esquerra és el partit que ha pogut controlar els tempos de l’avançament electoral. La formació arriba a les eleccions amb el debat sobre el candidat a presentar resolt des del mes de gener: Oriol Junqueras va deixar via lliure a Pere Aragonès perquè optés a la reelecció. Tot i que el president de la Generalitat volia esgotar la legislatura de quatre anys i mantenir les eleccions el febrer del 2025, el fracàs dels seus últims pressupostos ha acabat precipitant el canvi de decisió. Aquest 12-M, ERC es juga mantenir la presidència de la Generalitat o, si més no, continuar al Govern. El partit, però, ve de dues patacades electorals –les eleccions generals del juliol de l’any passat i les municipals del mes de maig– i haurà de remuntar unes enquestes que abans de l’avançament electoral el situaven per darrere del PSC. 

Els republicans volen fer valdre l’obra de Govern d’aquests últims tres anys, l’últim any i mig en solitari per la sortida de Junts. L’executiu ha hagut d’afrontar crisis com la de la sequera o els mals resultats de l’informe PISA, i la seva debilitat al Parlament els ha obligat a buscar aliances per aprovar lleis tan rellevants com els pressupostos. El PSC i els comuns han estat els principals aliats del Govern pels comptes –excepte els del 2024, en què En Comú Podem ha dit no–, però Pere Aragonès ha tornat a vetar els socialistes per a qualsevol pacte de Govern i ha presentat Salvador Illa com al seu principal rival. Els republicans, en aquest sentit, prioritzarien un pacte independentista.

Des que l’amnistia va ser una opció real –el PSOE, Junts i ERC tanquen el text el 6 de març–, els juntaires van tenir clar que ho fiarien tot a Carles Puigdemont. L’expresident preveu oficialitzar aquesta setmana la seva candidatura a les eleccions catalanes i no s’espera que ningú li disputi: la seva aposta implica intentar, ara sí, el retorn a Catalunya amb les garanties de l’amnistia i intentar de nou ser president de la Generalitat. D’aquesta manera, a dins de Junts s’acaben les travesses sobre possibles caps de cartell alternatiu –cap dels sectors qüestiona la figura de l’expresident– i el partit es cohesiona al voltant de la seva figura, en una legislatura en què les tensions entre els entorns de Laura Borràs i Jordi Turull han estat màximes. De fet, només si pren les decisions Puigdemont, malgrat que no les debati en els òrgans del partit, no hi ha contestació interna. Així va ser en la negociació sobre la investidura amb el PSOE –va investir Pedro Sánchez tot i haver dit que no ho faria– i així ha estat ara a l’hora de plantejar la campanya pel 12-M. 

Puigdemont, doncs, va abandonar la presidència de Junts el juny del 2021, però no ha deixat de determinar el rumb del partit: el més rellevant va ser la sortida del Govern de l’octubre del 2022. La seva opinió a favor de trencar amb Esquerra i sortir de l’executiu va inclinar la balança, en un resultat ajustat, a favor de marxar. Ara bé, tot i el trencament, Junts diu que només treballa amb l’opció de pactar amb els independentistes després del 12-M i nega que pugui fer president Salvador Illa.

Si a algun partit agafa a contrapeu aquests comicis és a la CUP. La formació assembleària hi arriba sense haver enllestit el seu procés de refundació, que s’havia d’acabar a finals de maig. Els cupaires s’han vist obligats a aparcar el debat intern, fruit de les últimes patacades electorals, i activar a correcuita la militància per acordar proposta i candidats. L’objectiu, tornar a aconseguir seduir un electorat que els ha anat abandonant amb la paràlisi del Procés.

Els comuns arriben a les eleccions amb la incògnita de com els afectarà a les urnes haver-se mantingut ferms en el veto al Hard Rock. Tot i que el partit no l’ha ratificada oficialment, la previsió és que Jéssica Albiach sigui de nou candidata. Qui s’ha descartat per ara és l’exalcaldessa Ada Colau, que insisteix que el seu lloc és a Barcelona. Caldrà veure si es tornen a presentar amb Podem, amb qui la relació és tensa des de fa mesos.

La dura batalla entre la dreta espanyolista, incerta

La dreta unionista està en reestructuració, en un combat que pot ser de dos actors en comptes de tres. Ciutadans i el PP exploren una candidatura conjunta de “front ampli”, si bé fonts populars aclareixen que seria sota les seves sigles i incorporant persones del partit taronja. Per això, encara no han confirmat Alejandro Fernández com a cap de llista. En tot cas, el PP aspira a tornar a liderar l’alternativa espanyolista de centredreta, també traient vots al PSC arran de l’amnistia i el cas Koldo. I Ciutadans espera sobreviure. En canvi, l’extrema dreta de Vox, amb 11 diputats –mentre Cs en té 6 i el PP, 3– pretén continuar amb la força actual i millorar-la amb Ignacio Garriga de nou al capdavant de la llista. D’entrada, tot aquest espai situa l’independentisme i el PSC de Salvador Illa com a enemics principals i la “traïció” de l’amnistia serà un tema clau per a ells.