I demà, la llibertat
Murs enfora, quan l’1 de març el pres polític basc Arnaldo Otegi trepitgi novament el carrer, després de 2.370 dies i nits injustament empresonat, el País Basc ja no serà el mateix que la matinada del 13 d’octubre del 2009, quan va ser arbitràriament detingut. Perversa paradoxa espanyolista! Per comprometre’s amb la pau, l’Estat li va declarar la guerra, condemnant-lo per haver-se-la jugada —per la pau— quan més calia; és a dir, quan gairebé ningú no hi creia.
Murs endins, cal dir-ho avui encara i deu dies abans de la seva llibertat, el seu no va ser pas un judici sense proves, sinó un judici senzillament sense delictes. Pretendre fer les paus mai no hauria d’estar proscrit, però així és l’excepcionalitat jurídica, política i penal de la sentència del cas Bateragune —Estrasburg aviat s’hi haurà de pronunciar—. Un escàndol majúscul (un altre!) a redós de la matussera doctrina expansiva -sovint embogida- del “tot és ETA”, precuinada per Baltasar Garzón i corejada aleshores per tants.
Malgrat tot, però, contra tots els esculls, aquella aposta unilateral i irreversible per la pau —coratge polític, determinació ètica i constància perseverant— és la que ha permès d’obrir un nou temps polític i social -encara inacabat, encara irresolt, encara pendent- després de dècades de dolors irreparables i sofriments acumulats, com a conseqüència de totes les violències -totes- patides al País Basc. Contra el túnel del temps, contra els retroinquisidors, contra els que s’ancoren en un passat que ja no tornarà, el present i el futur de la societat basca ja ve marcat —avui, ara, aquí— per aquella inequívoca voluntat esbossada el 2009: la de construir una solució democràtica i pacífica, una sortida dialogada i duradora i una resolució justa i digna, basada en la memòria, la reconciliació i un futur diferent, lliure de violències, per a les noves generacions.
Tornant de la visita a Logronyo que durant anys ens han prohibit, érem renovadament conscients que el canvi profund no ha caigut del cel ni l’ha fet possible cap dels successius governs espanyols. La pau mai no es fa sola: hi ha els que la cerquen i l’habiliten. I n’hi ha que la torpedinen i sabotegen. I si Otegi, com a precursor, és indiscutiblement dels primers, l’immobilisme del búnquer de l’Estat ocupa el pòdium dels segons. Obsedits com estan, ara, per inhabilitar-lo fins al 2021, caldria parafrasejar Benedetti: qui pacifiqui alguns pacificadors bon pacificador serà.
A la presó, de sempre, només hi ha pobres i dissidents. I potser per això, a casa nostra i arreu -de Pepe Mujica a Noam Chomsky, de Pérez Esquivel a Angela Davis- tants se senten tan propers i solidaris amb Arnaldo Otegi i han pres part en la iniciativa internacional Free Otegi, free them all.
L’1 de març, amb sis anys i mig de retard, recuperarà finalment la llibertat que l’Estat va decidir prendre-li. Però com dèiem aquest diumenge, quan la dignitat s’escolava enmig del gruix del vidre i una comunicació intervinguda, ens veiem de seguida al carrer que t’espera. On tens doble cita amb la llibertat: la teva pròpia, tan merescuda. I la dels nostres respectius pobles, per poder decidir en pau i lliurement el nostre futur. Gràcies, Arnaldo, mila esker. Fins de seguida.
