Una arma irresponsable
Odi, terror, etarra, trencar, separar, crisi, corralito, masclisme, colpisme, divisió, invasió, caos, islamisme, infanticidi, mort. Poseu-ho tot en el mateix discurs, en el mateix debat, sacsegeu-ho, la sintaxi va pel seu compte, i el resultat serà el dia a dia del missatge crispat de la dreta. Gairebé no hi ha alternativa: els més vergonyosos resisteixen. En privat reconeixen que és el missatge a què els obliguen els seus caps de fila i directors de campanya.
No és cap originalitat hispana. Des de fa uns lustres és el dictat de la dreta més extrema amb pretensions de mundialització. Són instruccions del manual nascut de l’antiga Escola de les Amèriques, avui maquillada però amb les mateixes funcions. Els millors alumnes les utilitzen a preu fet. Va ser el nucli dels missatges del Tea Party. Els EUA van poder resistir, però la combinació amb el populisme i l’esgotament de les esperances van permetre que Donald Trump guanyés les eleccions.
A Espanya arriba quan la relaxació i els errors de l’esquerra desnaturalitzada ho han permès, però el missatge ja s’estava covant. No és que l’extrema dreta hagi inventat ara això de la “ der echita cobarde ”, és que des de l’interior de la formació, que des del franquisme va niar els seus extrems, també ho pensen. Rajoy és el màxim exponent d’aquesta suposada “ de rechita relajada ” en l’imaginari de l’extremisme.
El seu rival, pare d’una nova dretíssima que ara se’ls escapa de les mans, José María Aznar, porta promovent des de la FAES els principis i la crispació de què avui presumeix l’extrema dreta i que tant el nou PP com el nou Ciutadans disputen amb els mateixos arguments hispanitzats de l’extrema dreta global. Afegiu-hi els toros, la caça, tradicions més o menys cristianes, i tindreu el seu caràcter genuí, a l’espanyola.
No sembla que l’experiment hagi de donar resultats. El bloc crispat i crispador de les dretes no podrà governar. La crispació és tan gran que la por és que, amb prou majoria, no hi hagi garanties d’un govern tranquil, sinó igualment de crispació. No és estrany que fins i tot un mitjà tan conservador com The Economist se senti inquiet pel possible demà i es llanci a donar suport a un PSOE vist com a moderat des d’Europa.
La violència verbal, l’agitació xulesca de demòcrates immadurs, perquè encara no han arribat a ser-ho -alguns no tenen la intenció de ser-ho mai-, no els anirà bé a ells en particular, però anirà molt malament a la societat espanyola. D’aquesta campanya electoral en sortirà una societat més crispada. També una organització partidària igualment crispada. El fracàs d’aquesta estratègia desaprofitarà la continuïtat dels seus projectes polítics. Cavarà una fosa profunda entre aquesta realitat i una desitjable dreta moderada i democràtica. L’extrema dreta serà capaç de més o menys depenent dels seus incentius. Se suposa que en el camp mediàtic disminuiran i en el dels poders econòmics, els menys aventurers, previsiblement, ja no els consideraran útils.
Aznar, segons alguns mitjans internacionals, està sent més perjudicial d’expresident que de president, que ja és dir. Cal esperar que no passi el mateix amb els seus millors alumnes a l’oposició.