Argument d’or per a Rajoy, pressió al PSOE
La continuïtat del procés encareix més el pacte de Sánchez amb Iglesias, que topen pel referèndum
Delegat a MadridAMadrid, igual que una immensa majoria dels polítics i analistes catalans, ja s’havien fet a la idea que no hi hauria acord, que unes altres eleccions eren inevitables i que el procés quedava tocat de mort per la divisió interna. Triomfava l’estratègia que el 2012 va decidir seguir Mariano Rajoy: no moure’s, no oferir res i esperar que el vertigen i la incertesa que provoca la unilateralitat acabessin en un reescalfament insuportable. Seure, desestabilitzar i esperar a la implosió del nucli sobiranista mentre l’economia millora i el suflé baixa. Un cop més, però, el procés ha sobreviscut als seus enterradors i això, lògicament, tindrà conseqüències en la política espanyola, que no passa per un moment fàcil. Rajoy havia actuat fins ara amb la comoditat d’una majoria absoluta i el control total de l’aparell de l’Estat: des del Congrés fins a la Fiscalia o el Constitucional i TVE.
Els que asseguraven que Artur Mas estava cremat com a interlocutor i era el problema, els que preferien dir que el procés només era ell o els que afirmaven que un govern sense estabilitat al Parlament no tindria futur, ara s’hauran de proveir de nous arguments. També els que havien pronosticat que, gràcies al fracàs independentista, ERC i CDC tornarien al pactisme i a obrir la paradeta de la negociació d’investidures, esmenes i pressupostos al costat del PNB a la Carrera de San Jerónimo. Ningú, ni a Madrid ni a Barcelona, pot garantir com acabarà tot, però els partidaris de l’estat propi continuen fent camí.
Contundència de la Moncloa
El pacte in extremis té una primera conseqüència en la política espanyola, i impacta en l’enrevessat debat de les aliances després de l’enverinat resultat del 20-D. El pertinaç suflé català, que fa tres anys que és un tema central a Espanya i que ha fet que el PSOE aposti per la reforma constitucional federal i Podem assumeixi un compromís explícit amb el dret a decidir, regala ara arguments a Rajoy. Ahir el cap de l’executiu va emetre un explícit comunicat, minuts després de la roda de premsa de Mas, per demanar al PSOE que faciliti la seva investidura. Ell, però, de moment no es planteja seguir els passos de Mas per facilitar-ho, ni la repetició d’eleccions, malgrat que va prenent cos.
El cap de l’executiu en funcions necessita l’abstenció del PSOE per continuar a la Moncloa -amb la de C’s, que ja s’ha assegurat d’un Albert Rivera que ha abandonat l’equidistància, no en té prou- i insistia que per fer front “al desafiament independentista” cal un govern “amb àmplia base parlamentària”. De fet, el PP, el PSOE i C’s superen els 250 escons. La Moncloa sempre ha presentat Mas com un “interlocutor cremat”, però ahir ni el citaven a ell ni a la paraula diàleg. No hi ha res a tractar mentre el bloc del sí no renegui del sí.
Rajoy i Sánchez podrien haver parlat ja ahir, però segur que ho faran d’avui en endavant. El líder del PP necessitarà el del PSOE. El pols català, sense Mas en primera línia però amb una majoria reforçada i un nou govern, obligarà a prendre decisions. El Parlament tramitarà de seguida lleis que el Tribunal Constitucional ja ha avisat per unanimitat que són inviables. La Moncloa ho recordava amb un to amenaçador, i en diverses ocasions apel·lava al compliment de les lleis espanyoles, de què “cap majoria parlamentària” pot exonerar-se.
Si Catalunya hagués votat el 6-M, Rajoy hauria apel·lat a la necessària estabilitat d’Espanya contraposant-la al galliner català. Un argument que, sens dubte, hauria sigut menys atractiu que el que té ara, que és la unitat nacional. L’acord a Catalunya encareix més la possibilitat d’arribar a una aliança entre el PSOE i Podem, amb la consulta com a principal escull (o excusa per no pactar i tirar-se els plats pel cap), per més que Sánchez faci l’orni. Diversos analistes apuntaven que l’ajornament de la investidura per les eleccions catalanes podia provocar que CDC i sobretot ERC, si vencia i governava buscant pactes a l’esquerra, juguessin a apuntalar majories alternatives al PP. L’aposta de Sánchez, beneïda pels barons a condició que no negociés el referèndum, perd versemblança. De fet, Pablo Iglesias ja va dir ahir que Mas i CDC s’atrinxeren a Palau, que és el mateix que pretén fer a la Moncloa “l’immobilisme espanyol” del PSOE, el PP i C’s. Tant Iglesias com Íñigo Errejón van evitar, però, crítiques a la CUP com les que els van passar factura el 27-S. Rivera preferia no treure conclusions en clau espanyola i es quedava amb el “patetisme” de la negociació.
El vigor del procés va fer emergir discursos plurinacionals i federals per seduir i reencaixar els catalans que havien creuat el riu. Sense procés perdrien urgència per als seus promotors, que van quedar-se curts el 20-D. El procés continua, però el moment espanyol els pot ofegar amb l’argument que cal unitat. Pocs experiments, que està en joc la sobirania nacional.