Aragonès, el candidat amb menys suport en una investidura

BarcelonaEl segon intent de Pere Aragonès d'aconseguir la batuta de la Generalitat se salda amb un rècord gens gratificant per al republicà: el primer membre d’ERC que té a l’abast encapçalar el Govern des de Josep Tarradellas és alhora qui menys suport ha obtingut en una sessió d’investidura després del restabliment de l’autonomia de Catalunya.

Tot i ser el candidat amb més possible suport de tots els que hi ha actualment a la cambra, la realitat és que Aragonès ha tornat a aplegar els 42 vots que li han concedit els 33 diputats del seu grup i els nou de la CUP. Són els mateixos que va aconseguir divendres passat i que sumen un menys que els que Jordi Pujol va obtenir a la primera investidura a què es va sotmetre el 1980. Llavors el dirigent convergent es va quedar només amb l’aval dels 43 diputats de CiU, una xifra insuficient com la que desbarata ara l’ascens del republicà a la presidència. La diferència amb Aragonès és que Pujol es va refer en la segona votació, quan sí que va ser nomenat amb el beneplàcit de Centristes de Catalunya-UCD i d'ERC.

Exceptuant la primera temptativa de Pujol abans d'estar-se 23 anys al capdavant de la Generalitat, cap aspirant a liderar el Govern havia reunit fins ara menys de 60 sufragis en les disset votacions precedents a la cambra. Fins i tot la revàlida d’Artur Mas que la CUP va avortar dos cops el 2015 i la frustrada designació de Jordi Turull un dia abans de ser empresonat el 2018 van superar la barrera dels 60, molt per sobre dels resultats que Aragonès va assolir divendres passat i aquest dimarts.

Abans que els anticapitalistes proclamessin que l’havien llançat “a la paperera de la història”, Mas va reunir el 62 vots de la coalició de JxSí dos cops el 2015, cosa que no li va permetre retenir el timó de la Generalitat. L’expresident el va cedir a Carles Puigdemont, a qui la CUP sí que va facilitar arribar a 70 sufragis per ser nomenat. Dos anys més tard, i després de les turbulències de l’1-O, Turull va merèixer 64 suports, un per sota dels 65 diputats que van oposar-se a la candidatura de l’exconseller.

Pujol, l’elecció més aclaparadora

Quatre anys després de perdre la primera ronda del debat i registrar la marca que Aragonès ha batut ara, Pujol va conservar la presidència amb l’aval més aclaparador que el Parlament ha atorgat mai a un candidat a dirigir la Generalitat, 88 vots a favor. Ho va aconseguir després que CiU arrasés als comicis del 1984, amb la primera de les tres majories absolutes consecutives que la federació nacionalista va encadenar. Van aplanar que Pujol s'imposés en les sessions d'investidura. Fins i tot va rebre la confiança d'Aliança Popular i d'ERC el 1984, sense que fos imprescindible per al convergent, que sí que va necessitar dues sessions el 1995 per retenir el càrrec gràcies a les abstencions del PSC, el PP i ERC. El PP –hereu d'Aliança Popular– es va tornar a aliar amb Pujol el 1999 perquè tirés endavant la investidura a la primera en el seu últim mandat.

El socialista Pasqual Maragall va succeir Pujol el 2003 projectant-se sobre els 74 escons en què es bastia el primer tripartit. José Montilla va repetir la fórmula el 2006, emparat amb 70 parlamentaris. Mas va necessitar que el PSC s’abstingués en la segona votació per estrenar-se com a president el 2010. Dos anys més tard, ERC va facilitar la reelecció al convergent perquè acumulés una majoria de 71 diputats. L’últim mandatari de la Generalitat, Quim Torra, va ser elegit per majoria simple a la segona ronda de la investidura del 2018, sustentat pels grups de JxCat i ERC i l’abstenció de la CUP després que no s’arribessin a convocar els plens per discutir les candidatures de Puigdemont i Jordi Sànchez en plena intervenció de l’article 155 i no prosperés l'opció de Turull.