Aquests són els set nous consellers del Govern d'Aragonès

BarcelonaEl Diari Oficial de la Generalitat ha publicat ja aquest dilluns el nomenament dels nous consellers del Govern d'Esquerra, desginats diumenge a la nit pel president, Pere Aragonès, i el cessament dels consellers de Junts. D'aquesta manera es fa oficial de forma definitiva el nou executiu monocolor dels republicans, després que els de Laura Borràs i Jordi Turull hagin decidit sortir de la coalició pel desacord amb l'estratègia d'Aragonès.

El DOGC publica la designació de Joaquim Nadal (Recerca i Universitats), Carles Campuzano (Drets Socials), Gemma Ubasart (Justícia, Drets i Memòria), Juli Fernández (Territori), Meritxell Serret (Acció Exterior), Natàlia Mas (Economia i Hisenda) i Manel Balcells (Salut). I el cessament de Gemma Geis, Violant Cervera, Lourdes Ciuró, Victòria Alsina, Jaume Giró i Josep M. Argimon, tot els titulars dels departaments de Junts per Catalunya.

Alcalde, conseller, presidenciable. Hi ha pocs papers de l’auca que Quim Nadal (Girona, 1948) no hagi tocat en els darrers 43 anys, i ara, quan ja semblava retirat, ha acceptat afrontar una nova etapa com a titular de la conselleria d’Universitats. Quan Nadal va entrar en política tot just s’acabava d’instaurar la democràcia –Pere Aragonès encara no havia nascut– i, durant 23 anys, va ser alcalde de Girona, reconegut per la reforma del Barri Vell. Amb les majories absolutes aconseguides, es va anar fent un home fort al PSC i el 1995 fins i tot va ser candidat a president de la Generalitat. El 2002 va deixar l’alcaldia gironina i, un any més tard, el president Pasqual Maragall el va fitxar com a responsable de Política Territorial i portaveu del Govern del tripartit. José Montilla el va mantenir al seu executiu, amb la mateixa cartera, fins al 2010.

Conegut per la seva astúcia política i perquè no li tremola el pols quan pren una decisió, el 2015 va estripar el carnet del PSC amb una carta que va enviar a l’aleshores primer secretari del PSC, Miquel Iceta, la vigília de les eleccions del 27-S. El gironí feia temps que intentava cosir ponts en la relació entre Catalunya i Espanya dins del partit, i fins i tot havia acceptat la petició de Carles Puigdemont de presidir el Pacte Nacional pel Dret a Decidir a Girona. Però no se’n va sortir.

Després de la seva dimissió es va allunyar de la vida política ha presidit, des del 2014, l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), amb seu a Girona. El mandat a la institució era de màxim vuit anys, i just es va acabar aquest setembre. Tothom a Girona es preguntava què faria Nadal però ben pocs s'imaginaven que, amb 74 anys, tornaria a la primera línia política.

Fa exactament un mes, el 9 de setembre, Natàlia Mas aconseguia un dels principals èxits econòmics del Govern de Pere Aragonès: signar el Pacte Nacional per la Indústria amb patronals i sindicats. Ara serà la nova consellera d'Economia i Hisenda del Govern. Nascuda a Sant Martí de Tous l'any 1979, la nova consellera acumula un important bagatge a l'administració i una ferma formació tècnica. Ara ocupava el càrrec de directora general d'Indústria, al departament d'Empresa i Treball, i també era consellera delegada d'ACCIÓ, l'agència de la Generalitat per captar inversions. Des d'aquest lloc ha jugat un paper important en la reindustrialització de Nissan i en l'aterratge de l’empresa sud-coreana ILJIN Materials a Mont-roig del Camp.

Llicenciada en administració i direcció d'empreses i en comerç internacional per la Universitat Pompeu Fabra, va seguir la formació per mig món, amb un màster d'economia europea pel Col·legi d'Europa (Bèlgica) i un màster en política econòmica per la Universitat de Colúmbia (Estats Units), amb una beca de la Fundació La Caixa. Però, sobretot, de la nova consellera destaca la seva llarga experiència laboral dins i fora de l'administració. Va treballar a la Xina –on també va cursar un postgrau en llengua i civilització xineses–, però també ho va fer a la principal institució financera europea: el Banc Central Europeu (BCE), entre el 2004 i el 2015, primer com a economista i després com a experta en estabilitat financera i política macroprudencial. També va treballar com a consultora del Banc Mundial. Abans, al sector privat, va ser directora d’entorn financer a la direcció de macroeconomia i entorn financer del Banc Sabadell.

A l'administració, Natàlia Mas va ser directora d’Anàlisi Econòmica de la Generalitat, quan Oriol Junqueras era el conseller d'Economia i vicepresident. El juny del 2018 va ser nomenada secretària d’Acció Exterior i de la Unió Europea. Després de les últimes eleccions, Roger Torrent la va portar a la seva conselleria per liderar la política industrial i la captació d'inversions.

"Serà la millor delegada del Govern davant la UE de la història", deia el llavors conseller d’Exteriors, Ernest Maragall, el 20 de juny del 2018, quan anunciava el nomenament de Meritxell Serret (Vallfogona de Balaguer, 1975). Intentava esvair els dubtes de confiar-li el càrrec a algú sense experiència en la matèria. S’hi va estar fins al 8 de març del 2021 i Esquerra en va quedar satisfeta perquè ara li confia una tasca encara més important: serà la nova consellera d’Acció Exterior.

Exiliada a Bèlgica durant més de tres anys, Serret representa l’enllaç de l’actual Govern amb el de l’1-O. És, de fet, l’única consellera restituïda –encara que cinc anys després i no a la conselleria original, la d’Agricultura–. Va tornar de l’exili només tres dies després de deixar la delegació a Brussel·les per fer de diputada al Parlament, on fins ara era la portaveu adjunta d’Esquerra, i està pendent de judici per la seva implicació en el referèndum. Un cop acabada la instrucció, la Fiscalia li demana un any d’inhabilitació i, per tant, el seu mandat podria acabar sent molt curt.

Qui la coneix diu que Serret té un molt bon anglès –indispensable a Exteriors o per relacionar-se els diumenges al mercat belga de Flagey, on intentava evadir-se sovint sense èxit dels afers europeus–, és llicenciada en ciències polítiques per la UAB i té un postgrau en direcció d’empreses per la UOC. A més de diputada i regidora del seu poble, ha treballat per la Unió de Pagesos i ha estat lligada a la Fundació del Món Rural i també a la promoció de carn de vedella.

És farmacèutic, reivindica haver fet de farmacèutic i a tothom que l’escolta li diu que tornarà a fer de farmacèutic. Però, de moment, Juli Fernández (Sabadell, 1977) fa de polític: alcalde de Sabadell del 2015 al 2017, delegat del Govern a Barcelona entre el 2018 i el 2021, diputat al Parlament des de l’any passat i ara conseller de Territori (en el segon tripartit també havia ocupat un càrrec a Joventut). El primer que quedarà clar amb ell al capdavant de la conselleria és que la Generalitat es posicionarà frontalment en contra del Quart Cinturó, la nova autopista del Vallès projectada fa molt de temps i a la qual volia donar sortida el govern espanyol.

No serà probablement l’única topada que tingui amb càrrecs socialistes: a Sabadell va cultivar una animadversió crònica al PSC post-Bustos. Si Aragonès i Junqueras volen ignorar Salvador Illa, probablement tindran un aliat en Fernàndez, que, això sí, va aconseguir tirar endavant una fràgil coalició d’esquerres amb la CUP i els comuns. El seu consell el tindran des del Govern però també des de la direcció d’ERC, on s’ha incorporat recentment.

Li agradarà estrenar-se amb bon peu a la conselleria i, si segueix el patró sabadellenc, això potser li comportarà alguna nit sense dormir. Com la de la primera festa major d’alcalde, quan va acompanyar la policia durant tota la nit pel Parc Catalunya fins que va poder respirar tranquil amb la sortida del sol.

Gemma Ubasart (Castellar del Vallès, 1978), és doctora en ciències polítiques per la UAB i màster en sistema penal i problemes socials a la UB. També ha fet estades de recerca en diferents universitats estrangeres com la London School of Economics and Political Science, a la Science Po a París o a l’Instituto de Altos Estudios Nacionales a l'Equador. Ara bé, aquesta acadèmica, que ha estat l'escollida per Pere Aragonès per pilotar el departament de Justícia i que tindrà sota la seva òrbita les competències del sistema penitenciari i l'administració de justícia, també té experiència política prèvia: és exdirigent de Podem.

L'elecció d’Ubasart és una picada d’ullet al món dels comuns, amb qui sumen 41 diputats al Parlament i es perfilen com els socis amb qui més pot comptar el president per governar en solitari. Ubasart va ser regidora per una marca local vinculada a les esquerres a Castellar del Vallès l'any 2007 i posteriorment va fer el salt a la política espanyola i catalana amb el fenomen de Podem. Primer va ser Pablo Iglesias qui la va fitxar en la direcció estatal l'any 2015, a la secretaria de política de plurinacionalitat, i més tard va fer el salt a Catalunya per dirigir el partit. Va guanyar les primàries a la secretaria general, però al cap de poc va dimitir per discrepàncies sobre el rumb de la coalició de Catalunya Sí que es Pot al Parlament –la candidatura que es va presentar amb ICV-EUiA a les eleccions del 27-S– i per la dinàmica que es va imposar a l’hora de fer la candidatura d'En Comú Podem a les eleccions espanyoles de finals del 2015. Se la considera sobiranista, sempre ha defensat un referèndum pactat o una reforma de l'Estat per encaixar-hi les aspiracions catalanes, però no s'ha declarat mai independentista.

Després d’aquesta experiència es va dedicar a la vida acadèmica i a col·laborar en diferents mitjans de comunicació com l’ARA. No ha anat mai a cap llista electoral i tampoc ha ocupat un càrrec públic de primera línia.

Manel Balcells (Ripoll, 1958) torna a una conselleria que coneix bé. Hi va arribar el 2004, a les ordres de la llavors socialista Marina Geli com a responsable d'Estratègia, des d'on es planificaven les polítiques sanitàries del primer tripartit, i on exercia d'home fort d'Esquerra Republicana. Diuen al departament que la convivència entre ells dos va ser prou bona, a diferència de les tensions que hi havia entre els socis.

Metge traumatòleg, especialitzat en ortopèdia i considerat un dels pioners de la medicina esportiva a Catalunya, Balcells ha ocupat diversos càrrecs en l'administració pública i s'ha centrat en impulsar programes i organismes per fomentar la investigació, la innovació sanitària i les sinergies dels sectors de recerca i salut. El 2006 va passar a ser el president de la comissió del Biocat, l'organisme público-privat impulsat per enfortir i internacionalitzar els equips d'investigació implementats a Catalunya. També té experiència en la gestió directa del seu pas per la gerència de l'Hospital de Granollers.

En aquest sector ha continuat la seva carrera i actualment és el director del Centre per a la Integració de la Medicina i les Tecnologies Innovadores a Catalunya (CIMTI), comissionat de salut de Leitat, president de la Fundació de Gestió de Sant Pau i membre del consell de govern del Consorci Sanitari de Terrassa i de l’Hospital del Mar.

En el seu currículum també té l'efímer títol de conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació, substituint Carles Solà en la primera remodelació del primer tripartit, però només hi va estar 21 dies. Fins que el president Pasqual Maragall va expulsar ERC del Govern pel seu no a l'Estatut. Ara substituirà Josep Maria Argimon, el conseller marcat per la pandèmia, podent lluir la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari que la Generalitat li va concedir pel seu afany d'innovar en el camp de la salut.

Carles Campuzano (Barcelona, 1964), llicenciat en dret, serà qui agafarà el comandament de la conselleria de Drets Socials, en substitució de Violant Cervera (JxCat). El seu fitxatge és una picada d’ullet de Pere Aragonès al tradicional món convergent, amb la idea d’ampliar la representativitat d’un govern de només 33 diputats. Campuzano és un bon coneixedor del tercer sector social i feia tres anys que s’hi dedicava des del món privat com a director de la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual (Dincat). Prèviament s’havia acostat a aquests temes des de l’àmbit públic, ja que eren la seva especialitat quan ocupava l'escó al Congrés de Diputats per Convergència i després pel Partit Demòcrata. Prèviament també havia estat diputat al Parlament i regidor a Vilanova i la Geltrú.

La trajectòria política de Campuzano s’ha concentrat a Madrid. El nou conseller del govern d’Esquerra va ser diputat al Congrés per Convergència del 1996 al 2019 i ho va deixar de ser quan va quedar fora de les llistes en les darreres eleccions espanyoles pel desacord amb l’estratègia de Junts i l’expresident Carles Puigdemont. Pragmàtic, al llarg de la seva trajectòria dins de CDC es va situar en el corrent socialdemòcrata i també sobiranista del partit, al voltant d’altres dirigents com Josep Rull, Damià Calvet o Mercè Conesa. Ara bé, arran del Procés i sobretot el referèndum de l’1 d’Octubre, aquesta família política es va trencar i ell va derivar cap a postulats més moderats. De tarannà pactista, va tenir un paper clau juntament amb Marta Pascal en la moció de censura contra Mariano Rajoy per situar Pedro Sánchez a la Moncloa.

Després de deixar el Congrés, però, no va abandonar del tot la política i més endavant es va implicar en les jornades El país de demà, que aglutinava exdirigents del PSC, CDC i membres de la societat civil, per refundar un espai que tornés al catalanisme. Unes jornades que van acabar desembocant en el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), de Pascal, que no va entrar al Parlament en les darreres eleccions.