“Aquests dies es fa visible el que havia imaginat tota la vida”
Milers de persones es concentren davant del TSJC per condemnar les detencions dels càrrecs del Govern
BarcelonaL’Antoni Sala sosté un pal llarg amb una senyera. Al seu costat, la seva dona, Susanna Cladellas, porta a les mans un cartell groc on diu “Vota”. Són socis de l’ANC i no s’han perdut cap mobilització independentista. Ni les dels últims anys ni les de fa dècades, perquè la seva militància ve de lluny. El pare de l’Antoni va estar durant un temps al camp d’Argelers, on havia arribat fugint del franquisme. “Si s’hagués quedat a Catalunya l’haurien afusellat”, explica. L’Antoni és fill de l’exili. Nascut a l’Argentina, va arribar a Catalunya quan tenia vuit anys i des de sempre ha sentit els ideals republicans que va aprendre a casa. “Aquests dies es fa visible el que havia imaginat tota la vida”, diu. Tots dos, ja jubilats, van manifestar-se també dimecres durant dotze hores i ahir van tornar a Barcelona des de Sant Quirze del Vallès per expressar el seu rebuig a “l’actitud de l’Estat”. Van ser dues de les més de 20.000 persones que ahir es van concentrar davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per expressar el seu suport als alts càrrecs i tècnics de la Generalitat detinguts per la seva implicació en el referèndum. Avui, a les 9h, segur que seran a la Ciutat de la Justícia, on les entitats han convocat una altra mobilització.
Tots dos diuen que estan contents perquè en altres manifestacions davant del TSJC -com quan van declarar Artur Mas, Irene Rigau, Francesc Homs i Joana Ortega- els concentrats semblaven un “club de jubilats”. Ahir, en canvi, hi havia molta gent jove. És el cas d’una colla de nois i noies de 1r de batxillerat de l’Institut Carrasco i Formiguera de Barcelona. Ells encara no tenen edat per votar, però van voler ser a la mobilització pensant “en el futur”. Amb les cares pintades amb estelades, admeten que han fet campana, però entre somriures avisen els seus professors: “Si ens esbronquen haurà sigut per una bona causa”. O el Roger Martínez, que s’acaba de graduar en publicitat i relacions públiques a la UPF. Amb 21 anys, aixeca amb orgull una pancarta que ha fet ell mateix on es llegeix “No pasarán. El fascismo quiere invadir Catalunya ”. Explica que és l’eslògan que es va popularitzar durant la Guerra Civil, després que a la Plaza Mayor de Madrid s’hi posés una pancarta amb una frase que, amb el temps, ja és tot un símbol contra l’autoritarisme i el feixisme. El Roger té forjada una consciència política des que era petit. “Quan tenia 15 anys anava cada dia a les assemblees del 15-M a la plaça de Catalunya. Aquell moviment va reforçar el que ja pensava”, explica, i sentencia: “Estic avergonyit de l’estat espanyol i orgullós de Catalunya”.
A prop del Roger, a tocar de l’escenari on parlen els polítics i els representants de les entitats, hi ha el Yannick Ramis, que ha arribat directe des de l’aeroport. Va seguir amb inquietud les detencions i escorcolls de dimecres des de Polykastro, a Grècia, on està cooperant en un camp de refugiats. “Sentia que no era ni allà ni aquí”, recorda. Va parlar amb l’ONG amb qui col·labora i no va dubtar més. Va agafar un autobús cap a l’aeroport de Tessalònica i va buscar la ruta més barata i ràpida per arribar a Barcelona: avió fins a Istanbul, on va fer nit a l’aeroport, i d’allà cap a Catalunya, on es quedarà fins al 2 d’octubre. Haurà perdut un vol que ja tenia comprat per venir a votar. Però treu ferro al fet d’haver pagat 120 euros i haver recorregut 2.500 quilòmetres: “Si portem anys lluitant per la independència, el més normal és que en el moment clau hi sigui”.
Vacances per mobilitzar-se
Jubilats, estudiants... i també gent que ha demanat festa per participar en les protestes. L’Anna, de Vallgorguina, va organitzar-se les vacances abans de l’1-O expressament, pensant en les mobilitzacions que hi pogués haver. Ahir va anar davant del TSJC amb el seu pare, el Josep Maria. “Jo havia corregut molt davant dels grisos i hi ha coses que estan passant aquests dies que em recorden aquells temps. El que passa és que abans la gent no estava contenta com avui”, deia. I com l’Anna, la Betlem Barrachina també va manifestar-se al costat d’un dels seus progenitors. Amb una mà sostenia la cadira de rodes de la seva mare, de 85 anys, i amb l’altra, una pancarta on es llegia “ Europe, where are you now? ”. “Estic al·lucinada perquè la reacció de la Unió Europea tarda molt. És una vergonya!”, exclamava. La Betlem està “plenament dedicada” a mobilitzar-se pel Procés. Per ella i pels que no hi són: “El meu pare va morir fa un any, però també és aquí amb nosaltres”.
Entre l’ambient reivindicatiu a Arc de Triomf, cridaven l’atenció una colla de cascos de bomber. El Bernat Pratginestós és un d’ells: “S’espera de nosaltres que ajudem la gent, i en aquests moments tan importants també hi serem per defensar les institucions”. I a més de manifestar-se, n’hi havia que intentaven fer l’agost. Sota un sol de justícia, el Guillem i el Henalú venien ampolles d’aigua per guanyar diners per a un projecte de la universitat. El Henalú és asturià i fa tot just dues setmanes que viu a Barcelona, però ho té claríssim: “Estic en contra de qualsevol atac a la llibertat, el dret de vot és un dret bàsic. El que esteu fent els catalans aquests dies és una autèntica demostració de força”. Un voluntari de l’ANC que va sentir la conversa no es va estar de dir: “Si tothom pensés com ell més enllà de l’Ebre, potser no seríem aquí”.