Patrícia Plaja: “Aquesta serà la meva última legislatura com a portaveu del Govern”

A la periodista Patrícia Plaja (Begur, 1981) molts la vam descobrir gestionant la comunicació dels Mossos d’Esquadra després dels atemptats del 17 d’agost de 2017, a Barcelona i a Cambrils. Un dels que s’hi devia fixar és el president de la Generalitat, Pere Aragonès, que li va oferir el càrrec de portaveu del Govern. Plaja l’exerceix des del mes de juny del 2021, primer en un executiu de coalició entre ERC i Junts, i després amb els republicans en solitari. Cada dimarts té una cita amb els periodistes a la roda de premsa posterior al consell executiu.

Completa la frase: “Últimament...”

— Últimament... dono moltes voltes a tot. Hi ha èpoques en què sobrepenses més que d'altres i ara dono moltes voltes a les coses, al dia a dia, al futur. Allò que diria algú: estic una mica intensita.

Quina és l’última vegada que has pensat “què faig jo de portaveu del Govern”?

— Ui, ho penso molt sovint. No què hi faig jo, sinó qui m’havia de dir a mi que la meva trajectòria professional passaria per aquí. Si hagués hagut de planificar el meu futur, en cap de les 27 opcions hauria sortit portaveu del Govern. Seguríssima, a més a més.

Em fa la impressió que ets una persona bastant directa. Quina és l’última cosa que has après en diplomàcia de Palau?

— Sí que he après que és tan important el que dius com el que no dius. Si et pregunten alguna cosa i no la respons, el titular també pot ser: “El govern evita pronunciar-se sobre...”. Compta tot, també l’expressió de la cara, el gest que fas, el que no fas o, fins i tot, el somriure. Recordo una roda de premsa en què veia que no estava punxada pel 3/24, un periodista em feia una pregunta, un altre em va fer una broma, vaig riure i algú em va dir: “No riguis, que el que t’està preguntant és molt seriós i hi pot haver més càmeres enfocant-te”.

Quina és l’última mentida que has dit?

— No te la puc dir, perquè no dic mentides. Com a portaveu del Govern no n’he dit cap, de mentida. L’entrevista l’estem fent aquí [a la facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull] perquè soc una boja del periodisme i tinc col·legues que em diuen que fa molts anys que no soc periodista, perquè no estic treballant a cap mitjà. Jo em defineixo com a periodista i és un orgull. Una mentida en periodisme és la fi de la teva carrera. Potser no pots explicar-ho tot, potser no pots donar detalls, però no mentiré mai a consciència. Puc donar una informació falsa perquè m’he equivocat o perquè m’han enganyat a mi, i després rectifiques. Mai sortiré a donar una informació sent conscient que és falsa.

Com t’afecta el càrrec a la vida personal? És a dir, quin és l’últim cop que t'has dit: “Patrícia, això no ho pots fer perquè ets portaveu del Govern”?

— M’afecta prendre consciència que jo soc portaveu 24 hores, en tot moment, tot i que no soc portaveu 24 hores. És a dir, soc la portaveu, perquè soc la veu i la cara del Govern, però continuo sent la Patrícia, la mateixa. Sí que és cert que en determinats llocs o ambients et coneixen i deixes de fer coses.

Per exemple, què has deixat de fer?

— [Riu] He deixat d’anar en pijama al súper, per exemple. Un dia anava molt tirada i algú em va dir: “A tu et conec, tu ets consellera”. “No, no soc consellera, soc la portaveu del Govern”. I vaig pensar: “Ja no aniré més al súper en pijama”. No fa gaire, va ser aquest estiu...

És interessant això que dius que ets portaveu les 24 hores. ¿Et va quedar clar des del primer dia o ho vas aprenent a còpia de veure que has publicat una foto que no havies d’haver penjat o adonar-te que no pots sortir a les 6 del matí d’una discoteca anant de tort...?

— Això és impossible. Encara que no fos portaveu del Govern, una discoteca és l’últim lloc on em podries trobar. No m’agrada gens sortir de nit, zero. Sí que m’agrada anar a concerts, però de festa en un bar de copes, molt difícil, i d’anar a una discoteca, en el temps que els altres discuteixen on van jo ja he marxat.

Què és l’últim que fas abans de sortir a la roda de premsa del Govern de cada dimarts?

— Asseure’m al banc que hi ha just davant d’on fem la roda de premsa. Treballo al primer pis i haig de baixar només unes escales per entrar a la sala on es fa la roda de premsa. Potser són quinze graons, no més. El primer dia els vaig baixar molt motivada, amb la carpeta, els papers i vaig entrar directament al faristol. No soc gaire esportista. Quan vaig ser al faristol, vaig veure que em faltava l’aire, perquè havia baixat corrent. La respiració era la d’algú que havia fet una mica d’esforç i vaig dir: “Això no em passarà mai més”. Ara baixo amb ascensor i, abans de sortir, m’assec i faig una última repassada. Jo soc la típica que quan feia un examen estudiava fins que el professor deia “Podeu deixar els apunts a sota la taula, sisplau”. I a les rodes de premsa, faig el mateix.

¿A les últimes eleccions, vas votar Esquerra Republicana?

— Jo crec que els periodistes no hem de dir a qui votem. El que sí que et puc dir és que quan vaig tenir la conversa per fitxar-me, el president em va dir: “A mi no m’interessa gens a qui votes, no t’ho preguntaré. Jo busco algú que sigui molt bo comunicant i és un perfil en què encaixes tu. Et volem pel teu valor comunicatiu”. I em va agradar moltíssim que em digués això.

Com recordes el teu últim dia als Mossos d’Esquadra?

— Doncs el recordo amb nostàlgia. Em van fer un comiat molt bonic, amb unes paraules molt emotives dels companys, amb un regal que no m’esperava, que és un barret de copa de gal·la dels Mossos d’Esquadra. Van ser catorze anys, allà. Hi vaig anar per dos anys, amb una excedència de la Cadena SER, cent per cent convençuda que ho anava a provar i tornava, i mira...

Sempre t’he sentit parlar molt bé del major Trapero. ¿Us seguiu veient? Quina és l’última vegada que has parlat amb ell?

— Sí, nosaltres tenim una relació personal, d’amics. Hem compartit una trajectòria professional molt llarga. Jo no el coneixia de res i els inicis van ser complicats, perquè és una persona molt recta, molt metòdica, molt rigorosa, molt estricta i molt exigent, i jo també tinc un caràcter molt fort. Xocàvem una mica, tenint molt clar que ell era el que manava. I de la confiança professional va néixer la confiança personal.

En aquests dos anys llargs que portes com a portaveu de Govern...

— Em fa la sensació que vaig començar ahir, eh! I hi ha dies que sembla que hi porti dotze anys.

¿En aquest temps, doncs, quina és l’última hora que t’ha arribat al mòbil, aquella alerta que t’ha fet un salt el cor?

— Jo soc una malalta de les últimes hores, de l’actualitat, ho segueixo tot. Aquests darrers dies les últimes hores són el que està passant a les nits als carrers de Madrid. Quan treballava als Mossos, els alts comandaments rebíem un missatge de tot el que està passant a tot Catalunya. Cada moment passen coses: des d’un atracament, a un accident de trànsit amb víctimes mortals, a una agressió sexual, a un segrest, a un assassinat... I quan passes de zero a rebre-ho tot, costa molt trobar l’equilibri perquè tot el que passa et sembla horrorós. Sobretot, quan ets mare i reps al mòbil notícies d’agressions a menors o d’atropellaments.

Quina és l’última vegada que els teus bessons t’han fet riure?

— Mira, un matí fa uns dies vam riure moltíssim. Els bessonets, que els hi dic jo. Són nen i nena, en Teo i la Mafalda, i estan a punt de fer deu anys. No s’assemblen en res, però tenen alguns punts en comú. La nena és una fotocòpia de la seva mare, del físic i sobretot del caràcter. I el nen és igual que el seu pare, també de caràcter.

Per què es diuen Teo i Mafalda?

— Ella es diu Mafalda perquè, quan jo era petita, que tenia zero instint maternal, deia: “Si algun dia tinc una filla, es dirà Mafalda”. M’agradava molt el còmic, però també el nom, i perquè Mafalda va ser una princesa de Girona. I en Teo, pobret meu, no s'ho diu pel còmic, senzillament perquè el nom m’agradava.

¿Creus que aquesta serà la teva última legislatura com a portaveu del Govern?

— Sí, sí, jo crec que sí. I crec que és una experiència professional molt enriquidora, ha sigut i continua sent un repte, perquè el món polític era un món molt desconegut per a mi. El coneixia com a lectora, com a oient de ràdio, però no tenia contacte absolutament amb ningú, més que amb el conseller d’Interior de torn, que anava canviant. Crec que és això: un repte professional que s’acabarà quan s’acabi aquesta legislatura, sí.

Ja ho has vist, diguem.

— Sí, ho he vist. Tinc molt assumit que és una feina temporal. Tampoc crec que sigui una feina que es pugui fer durant molts anys.

Però als Mossos vas estar-hi catorze anys.

— Sí, però als Mossos no tenia l’exposició pública que tinc aquí. Dirigia des de la cuina.

Sí que vas tenir molta exposició pública gestionant la comunicació dels atemptats del 17-A a la Rambla i a Cambrils. ¿Abans que parlàvem d’últimes hores, allò on t’enganxa?

— De vacances, a Port Aventura, i tinc la sort que m’avisen just en el moment que encara no se sap que és un atemptat, però que pinta molt malament. Marxem els quatre, amb el cotxe cap a Barcelona, i puc arribar-hi sense problemes –encara amb el biquini a sota– perquè no s’ha fet l’operació Gàbia encara, no s’ha tancat la ciutat.

Quin record te n’ha quedat? Professionalment, és un gran moment de la teva vida, pel qual has estat reconeguda amb molts premis i, en canvi, és una de les coses més bèsties que han passat aquí. Com conviuen aquestes sensacions?

— És una cosa estranya que t’arribi tot el reconeixement per un tema en què tantíssima gent ha patit. Tan de bo el reconeixement hagués vingut per una cosa més amable. Té aquest gust tan agredolç.

Segurament sense els atemptats del 17-A tu no series portaveu del govern.

— Segurament, és molt possible, sí.

Canviem d’història. Parlaves de concerts, abans. Quin és l’últim concert a què has anat?

— Osti, és que vaig a molts concerts. Potser el de Ginestà i Zoo a la Mercè. No, mentida. L’últim és el d’Antònia Font a Girona, deu fer un mes.

Quina és l’última il·lusió que tens?

— Poder fer un viatge molt llarg amb els meus nens. Abans de ser mare, sempre deia: “El primer viatge que farem amb els nens serà a l’Índia”. I no els hi he portat, encara, perquè soc una mica poruga. Tinc ganes que siguin més grans per poder-ho fer. O al Japó, que també m’agrada. A veure, hem anat a Londres, que ja ha sigut com una experiència. La il·lusió és fer un viatge de tres setmanes o un mes, de motxilla i sense pensar quants dies queden, sabent que ens en queden molts per endavant.

L’última preocupació de salut?

— L’última preocupació de salut és bastant recent i va acabar sent només una preocupació. Fa tres o quatre setmanes.

Acabem. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Osti, sí, però ara no me la facis dir. Em vaig enganxar més a l’època de Manolo García en solitari. El vaig anar a veure un parell de vegades en concert.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Tant de bo en tornem a fer una altra d’aquí un temps, que les il·lusions s’hagin complert, la salut continuï sent tan bona com fins ara i tingui una feina que m’agradi tant com la d’ara. Per tant, espero que tot vagi bé. Siguem positius.