‘Apoyaré’: la promesa de Zapatero que va oblidar sobtadament a la Moncloa
BarcelonaMés de 15.000 persones li ho van sentir dir al Palau Sant Jordi en directe. “Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya”. Moltes més se’n van assabentar després a través dels mitjans de comunicació. Era José Luis Rodríguez Zapatero, secretari general del PSOE des de feia tres anys. Un càrrec que ostentava gràcies als 9 vots de diferència que li va treure a José Bono a les primàries. O el que és el mateix, gràcies al suport decidit del PSC de Pasqual Maragall. Zapatero estava en certa manera en deute amb els socialistes catalans i en aquell míting central de campanya, el 13 de novembre de l’any 2003, va abraçar de forma entusiasta la seva proposta estrella. “Apoyaré ”. L’Estatut encara no s’havia convertit en el cavall de batalla que, primer al Parlament, després al Congrés i finalment als tribunals, esdevindria l’espurna necessària per al naixement del Procés.
No va ser l’únic que va dir aquell dia Zapatero. “El meu govern comprendrà, respectarà i ajudarà a avançar en la identitat i l’autogovern de Catalunya” i, sobretot, “respectarà i ajudarà el seu president, Pasqual Maragall”. Tenint en compte com va acabar la història, això últim potser seria encara més qüestionable que el suport cec a l’Estatut.
El fet és que Maragall va guanyar aquelles eleccions (en vots) i va aconseguir formar govern amb ERC i ICV-EUiA. I uns mesos després, Zapatero es convertia, contra pronòstic -com tantes coses en la seva carrera política- en president del govern espanyol. El resultat d’aquell “apoyaré ” és ben conegut: el PSOE va passar el ribot al text que havia aprovat el Parlament i Zapatero va pactar amb Artur Mas i va menystenir la figura de Maragall. El 31 de març del 2006 el Congrés aprovava el text definitiu, fins que li arribés la tanda al Tribunal Constitucional. I el president espanyol va patir un atac d’amnèsia d’aquella promesa de tres anys abans al Palau Sant Jordi: “No és cert que jo digués que ratificaria, sense més, el que aprovés el Parlament de Catalunya”.